dissabte, de maig 14, 2005

A bodes em convides

misericordia Santuari de la Mare de Déu de la Misericòridia de Canet de Mar (interior)
:
Dia de bodes, de Fira i del Barça. Per això escric una mica cansat. I molt content.
:
Molt content perquè totes tres coses són especialment un festival d'emocions. Evidentment, el més important ho han estat les noces. Per moltes raons que ara no ve al cas de comentar.
:
L'únic que m'agradaria esmentar és que, en els casaments, veig que hi ha una buidor cada vegada més gran de la litúrgia de la cerimònia de casament (civil o religiosa, però ara em centro en la religiosa, que és on es veu més) i, en canvi, es produeix una nova litúrgia, a parer meu de substitució, al voltant de l'àpat. M'explico. Als casaments que vaig darrerament, on hi ha un públic no massa acostumat al ritual catòlic (ni a cap altre) hi veig poca comunió. Ningú canta, ningú està disposat massa a llegir ni tan sols les lectures, a vegades els capellans parlen directament en marcià (amb una sensibilitat a la punta del bàcul, amb perdó), la gent malda per anar-se'n, xerren, i realment tot el ritual cristià és senzillament aliè, fa nosa. Avui s'han llegit uns textos impressionants, profunds, que tenen milers d'anys. Uns textos emocionants sobre l'amor marital. La veritat, no sé si algú se n'ha assabentat. El missatge cristià és de joia, és realment la felicitat. Però la gent va a buscar-la a fora.
:
Després, a l'àpat, ha aparegut la felicitat. La comunió en forma d'abraçades, desglaçaments, emocions, regals. El potlach en forma de talls de corbata, en regals previs, en vestits elegants, en menjar copiós, en viatges exòtics. La pregària i les ofrenes en forma de ninots i rams de roses, en esperança, doncs, de noves relacions que fructifiquin i en agraïment a les mares. L'emoció, a flor de pell i explicada amb un llenguatge de gestos que inicia una nova litúrgia. J. em comenta "cada dia inventen coses noves, ara un llibre on deixar una frase i la signatura". Té tota la raó, aquesta litúrgia en construcció incorpora pregàries individuals com en el mur de les lamentacions, com davant es mares de Déu de les nostres capelles. En aquesta nova litúrgia, a més, a diferència de la del matí, ja no és possible ser espectador. I fins i tot les cames et porten a ballar, a beure, a fumar un purot, a petonejar.
:
La llàstima és que no aprofitem el moment d'abans, el que realment certifica el materimoni, per, almenys, avançar part del que vindrà. Això és l'Església, o el Regne de Déu, un avançament del que vindrà, un inici de festa, el veritable aperitiu de l'àpat. Proposo que ens ho pensem, tot això, que ens ho pensem de dalt a baix. La litúrgia del matrimoni s'ha de revestir de la felicitat de la qual volem revestir alhora el matrimoni, talment com després els nuvis hauran preparat per aquest àpat neo-litúrgic. Fer alguna d'aquestes coses abans. L'agraïment a les famílies, per exemple, això de donar el ram a la parella que volem que es casi, potser, o fins i tot el tall de la corbata i el repartiment de la lliga. I potser dedicar aquesta recaptació darrera a algun esdeveniment solidari, per relligar l'amor matrimonial amb l'amor mundial, que sempre s'ha de concretar. O fer l'aperitiu al pati de l'Església. O sigui, de nou, els signes de felicitat que la cultura popular està desenvolupant, amb l'ajuda inestimable de la indústria nupcial, han de ser la base, el llenguatge, per on explicar la felicitat de Jesucrist, que, evidentment, és la mateixa. I no per convertir ningú, sinó senzillament perquè els ajudi viure, si s'escau.
:
Us imagineu, a més, el marc propici d'on era avui? En honor a això, aquí va aquest poema:
:
Quasi pregària a la Mare de Déu de la Misericòrdia, Patrona de Canet i del Maresme
:
De lluny estant i amb veu de boira et parlo.
No t'he vist mai, però et conec, Madona,
pel que m'ha dit la gent que de tu parla
amb veu de sal i mirada encesa.
Et sé vetllant Canet i aquest Maresme
de claredats insòlites i extremes
-almenys per mi que sóc de terra endintre-
des del pujol en què s'alça la casa
que amb remoreig de veles i de somnis
acull tothom i és una mà oberta.
Sé que tens blava i blanca la mirada
com el vestit que portes cada dia,
i que entorn teu la gent feineja i canta
i estima i creix, alguns amb tu per guia,
d'altres distants, però respectuosos.
Jo sóc d'aquests i prou que ho saps, Madona,
però em commou l'esclat que propicies
i vull unir la meva veu a aquelles
que cantaran el teu aniversari
i unir també el meu prec al detants altres
per més estrany i sorprenent que sigui.
Madona, fes, si pots, que siguem sempre
profundament fidels al nostre origen,
perquè cap vent no desarreli l'arbre
d'aquest orgull feccund i necessari.
Tal com el mar, que sempre recomença,
inscriu damunt la pell de tots nosaltres
aquell neguit que ens manté sempre alerta
contra el malastre i la desesperança;
i finalment ensenya'ns que el respecte
envers tothom, junt amb el rigor màxim
per un mateix, és l'únic camí ample
pel qual podem transitar tots alhora.
:
Madona, tot això volia dir-te,
i desitjar que per molts anys segueixis
vetllant pel teu Canet i el teu Maresme
des d'aquest cim, amb flors al peu que et creixen
i amb molta gent que t'hi fa companyia,
de cara a un mar que ens és escut i símbol;
i que jo i molts puguem venir-t'hi a veure.
:
[30.8.1982]
Publica un comentari a l'entrada