dimecres, de maig 18, 2005

Salut i educació: autonomia.

Socialisme amb bona salut
:
Avui hem constituït, al PSC de Mataró, un grup de treball (comissió sectorial, en diem) de Benestar i Salut. Té nom de desig, de salutació, no? Bé, el cert és que tenim constituïts molts grups i ben diversos (Cultura; Gent Gran; Dona; Cooperació; Esports; Economia; Educació...) però ens faltava aquest, que fa uns mesos vam decidir que constituïríem, donat que és un àmbit importantíssim en el qual ens feia falta de produir més reflexió i més debat intern, de donar, si em permeteu, més i millors respostes a la complexitat del nostre sistema assistencial i sanitari i a tots els actors (professionals, administració, afectats, usuaris, etc.).
:
La primera constatació que faig és que tenim un molt bon grup de treball, avui una desena de persones de molt variada procedència (molts ni es coneixien), de molta preparació i experiència i que en tenen moltes ganes. Crec que hem encertat en el tema i en la tria del grup. La segona constatació és que ja era hora. Un dels defectes de governar és que parteixes excessivament de l'experiència de govern, i que tan sols es pot complementar bé amb les demandes ciutadanes, bé amb aportacions individuals. Fer un grup, plantejar-se proactivament la continuada reflexió al voltant d'aquests temes, és una molt bona garantia per incentivar la renovació de les propostes polítiques i la seva ajustada aplicació. A veure.
:
I la darrera constatació és que, am un "tres en ratlla", és a dir, amb els tes nivells de l'administració sanitària governats pels socialistes, les oportunitats de canvi i millora en el sistema són enormes. I serà un goig de ser-hi.
:
Demà en tindrem una prova. Ve la Consellera de Salut a signar diversos compromisos en l'avenç de les infrastructures sanitàries a Mataró.
:
Pel goig. Contra la mandra.
:
Aquest seria un bon eslògan de les idees que ha expressat avui el professor Francesc Torralba en una xerrada que l'Ampa de la meva escola ha organitzat (un deu per l'Ampa!) sobre la tasca d'educar. Ja sabeu que en sóc un fan i que sempre parlo bé d'ell. No descriuré la xerrada, enormement interessant, que s'ha estructurat en tres parts: els instruments, les resistències i el goig d'educar. Només algunes coses. Primera, la necessitat de crear espais de trobada entre mestres i pares, d'entrada, però també entre pares i fills, ara que no coincidim ni en els àpats. Segona, reconèixer que influeixen molts altres factors educatius, informals, damunt els nostres fills, amb els quals cal conviure bé acceptant o rebutjant-los, però sempre tractant-los. Ha posat l'exemple del discerniment crític davant uns fets com els crits d'Eto'o contra el Madrid. Unànimement, diu, tots ells fan "una apologia de la mandra".
:
Alshores he pensat que cada dia lluito contra la mandra. Especialment, la meva, amb la qual ja en tindria prou. Però també la d'un ambient que a vegades m'envolta, a vegades ventat per una tonteria intel·lectual. Bé, ja en parlarem un altre dia.
:
Tercera, una metàfora fantàstica: "si el nedador no té la resistència de l'aigua, tampoc pot nedar, cauria". La resistència és bàsica per avançar, encara que també sigui pesada. Aquesta deu ser la base de la democràcia (la dreta -resistent- és fonamental perquè si no no hi hauria esquerra -avanç-), de l'evolució, del sistema sanguini, de les relacions generacionals, de llevar-se.
:
I quarta, la diferència entre plaer i goig. Educar no és plaent, ha dit, però el seu objectiu és obtenir un goig, és a dir, "l'experiència interior d'haver obtingut un bé per a algú". I aquest algú ha d'acabar esdevenint autònom. Neixem dependents (heterònoms), diu, i envellim i morim dependents. L'autonomia és provisional, de fet. I aquesta provisionalitat és la conquesta real, el goig, de l'educació.
Publica un comentari a l'entrada