Paul Ricoeur
:
Foto: AFP
:
Foto: AFP:
Les notícies d'avui expliquen la mort del filòsof Paul Ricoeur. Socialista i cristià, francès de neixement i nord-americà d'adopció, polemitzà el seu dia amb els corrents filosòfics de moda, des del seu amic Lévi-Strauss fins a Sartre o Marcuse, i les seves aportacions són molt valuoses, radicalment modernes, en el dia d'avui.
:
L'article del professor Manuel Cruz, avui a La Vanguardia, és molt revelador. "Resulta imposible entender la deriva de su pensamiento sin constatar la particular manera -el mecanismo propulsor, por así decir- que le llevaba a ir permanentemente más allá, buscando en otros autores, en otras filosofías, incluso en otras tradiciones, lo que necesitaba para seguir pensando", diu. Recorda que Ricoeur va "reflexionar sobre el fenómeno del mal como condición concreta de la voluntad humana (fenómeno ligado a su vez al problema del sufrimiento, de la angustia, de la culpabilidad, etcétera)". Cruz també destaca el paper fonamental de l'acció, més enllà del cartesià "penso ergo existeixo". "Porque podemos aceptar (...) que pensamos en solitario, pero lo que sí parece estar fuera de toda duda es que la acción es siempre una acción con otros". I, finalment, la seva reflexió sobre la memòria, la identitat i l'oblit: "Somos en gran medida aquello de lo que procedemos: por eso no hay identidad sin memoria. Pero somos también aquello de nuestro pasado con lo que decidimos romper: por eso, sin olvido ni perdón no hay futuro posible".
:
Per als qui us n'interessin algunes referències bibliogràfiques, he de confessar que no sóc lector de Ricoeur, les idees del qual coneixo només de referència. Hi ha força obres d'ell presents a les llibreries de casa nostra, però ara mateix recordo les seves cites a l'obra col·lectiva El mal (Ed. La Busca, Barcelona 2004). També a alguns llibres del monjo Lluís Duch, especialment Transparència del món i capacitat sacramental (Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1988). I, sobretot, en les entrades de Rudolf Bultmann (autor: Andreu Marquès qui, per cert, té un magnífic estudi sobre els mèrits de Ricoeur, a propòsit d'haver fet el laudatio del filòsof quan va obtenir el doctorat honoris causa per la Universitat Ramon Llull), del seu mestre Gabriel Marcel (autor: Josep Manuel Udina), del magnífic llibre coordinat per Pere Lluís Font, que porta per títol Història del Pensament Cristià (quaranta figures), editat per Proa i per la Fundació Joan Maragall (Barcelona, 2002).
:
André Glucksmann
:
Foto: Xavier Gómez.
:
Foto: Xavier Gómez.:
Avui La Vanguardia també publica una entrevista amb un altre filòsof francès, André Glucksmann, de qui segueixo més o menys els seus llibres des que era molt jove, quan el vaig descobrir quasi per casualitat. Recordo que em va arribar a les mans un article en el que parlava de la necsiitat de tornar al "grau zero de les ideologies". Jo, que tot just me n'estava encomanant, dels mals de les ideologies, em va servir d'antídot. Des d'aleshores, l'he anat seguint, com deia, i llegint alguns dels seus llibres. No estic d'acord, òbviament, en el seu recolzament a la guera d'Iraq, però hi ha moltes reflexions que fa que m'agraden força. Avui diu: "¡Eso es Occidente desde Atenas: una perenne crisis de valores! (...) Pero Occidente ha acordado que hay algo no relativo: ¡el mal! Somos relativistas del bien, pero no del mal: ¡un campo de concentración es el mal, ondee en la puerta la bandera que sea! El nihilista es el que no acepta eso. Un nihilista es un relativista del mal: eso es lo que es un terrorista". Sembla un homenatge a Ricoeur. I és crític amb Europa, amb l'escassa i escadussera Europa quan diu que "es un continente budista, contemplativo, de cerrar los ojos y echarse a dormir".
:
Un nou blog mataroní
:
A rel d'un sopar d'ahir a la nit, un sopar de retrobament la mar de divertit, sé que en Quico Castanyer ha perpetrat el seu propi blog, com així amenaçava fa uns dies. El recomano (si algun obsès vol trobar com veiem a banda i banda de la notícia alguns fets mataronins, podrà ser suggerent).
4 comentaris:
Trobo que Glucksmann hauria d'omplir més de contingut el seu concepte de "nihilisme". Què vol dir amb això exactament? Pel poc que n´he llegit, i pels articles que també segueixo, el trobo excessivament deutor de fonts literàries (el nihilisme de la literatura russa?). En una entrevista de fa poc amb la Mònica Terribas simplificava molt sobre les últimes eleccions generals espanyoles, pràcticament assumia la tesi de l'Aznar : l'atemptat buscava, i ho va aconseguir, un canvi de govern... (una simplificació absurda inclús des de la seva doctrina del nihilisme, i molt allunyada del realisme i complexitat que ahir demostrava l'islamista O.Roy en una entrevista al dominical del Pais).
Bé per Ricoeur !!
Glucksmann (de qui, com he dit, no comparteixo algunes anàlisis ni posicions) desenvolupa aquesta tesi al llibre "Dostoievski en Manhattan" (Ed. Taurus, Barcelona, 2002), un llibre que reflexiona sobre els atemptats del 11-S i el conflicte a Txetxènia i, més enllà d'això, sobre el tema del Mal, una constant dels seus llibres des d'"El Discurs de la Guerra" (1967).
Nihilista, diu, és aquell qui nega el mal i en cultiva la seva ignorància. la democràcia, en canvi, resideix en la resistència al Mal, "donat que som incapaços de posar-nsos d'acord amb el b´sense treure les pistoles". I ja que el mal no és aliè a la humanitat: "La història de la llibertat comença pel Mal, ja que és obra dels homes", diu també.
Contraposa l'absència del Mal amb la idea absoluta dels nihilistes (la nació, la classe, l'alliberament, la raça...). També és crític amb el pacifisme, ja que, al banalitzar el mal, aquest acos¡nsegueix el seu objectiu i ens "desarma" (recordo aquesta tasi també al llibre "La fuerza del vértigo"). I finalment, desmunta els tòpics segons els quals bé els desequilibris o bé el xoc de civilitzacions só els culpables del nou terrorisme, sinó que ho és la confusió que pretén imposar el nihilisme. "Allò vil és bell. Allò bell és vil" diu Macbeth. Bin Laden és milionari i l'Islam és una religió occidental.
Bé, m'agrada Glucksmann perquè introdueix tesis molt suggerents, independentment que potser no estic d'acord amb totes. Et rcomano aquest llibre de Glucksmann. Els dos darrers (aquest últim que està promocionant, ni tan sols l'he fullejat) encara no els he llegit.
Fa poc que vaig llegir Dostoievski a Manhattan, i per això et deia que les fonts del concepte de nihilisme són molt literàries, vull dir que el trobo poc elaborat i potser una mica fatalista i dubtosament situat en determinats àmbits geogràfics, segons ell, com si fos el cantó obscur d'un moment històric que inevitablement hem de suportar.
Cinto,
Sí, té el valor que té, no és un estudi sociològic ni polític, sinó una aproximació filosòfica. Em sembla que el més positiu és que aporta arguments (o contra-arguments) a alguns tòpics. Però tens raó que, així de cop, sona una mica radical.
Ramon B.
Publica un comentari a l'entrada