divendres, de gener 02, 2009

La vilesa és bella. O no.

:
Em va agradar molt l'article que va publicar fa pocs dies Enric Juliana a La Vanguardia a rel de la revifalla del cinema italià a partir d'Il Divo o Gomorra, dues pel·lis que encara no he vist però que estan fent cua en una sèrie de films que m'esperen. D'aquest darrer film diu el més eloqüent:
:

Es veraz, es muy contemporánea, evita la política politizada y no se atreve a dibujar un gran fresco de Nápoles, en plan Bertolucci. No abusa de los tres grandes rasgos de la cultura italiana antes de internet: estética, retórica e historicismo. Y perfora como un cañón el mito de la mafia. Los camorristas napolitanos se cargan a Don Vito Corleone. Los jóvenes Matteo Garrone y Roberto Saviano (el director de la película y el valiente autor del relato original) cogen por la solapa a Francis Ford Coppola y le gritan: ¡la mafia no es una particularidad antropológica, la mafia es el infierno!
:
El més pervers i intererssant alhora que ens ha deixat el segle XX potser és això: la bellesa del Mal. Ja ho anunciaven les bruixes de Hamlet (la bellesa és vil, la vilesa bella) i va explotar-ho amb saviesa la Contra-reforma barroca, especialment a Espanya: l'home és lleig, els ideals vans, la vida breu... però és aquesta imperfecció el camí a la perfecció. I la vilesa no és bella, tampoc, s'ha de desemmascarar. Alguns despistats que confonen els gamberros i els terroristes amb ideals nobles, com si fossin pirates romàntics, haurien de prendre nota del que diu Juliana respecte a El Padrí.
:
Foto: fotograma de Gomorra.
:
Publica un comentari a l'entrada