dimecres, de maig 13, 2009

Goytisolo i la crisi d'intimitat

Un dels arguments que utilitzo quan (pobre de mi) em demanen que expliqui les possibles causes del fenomen dels blocs (n'he parlat aquí de refilada, aquí, aquí i aquí), que s'estén ara amb l'èxit de les xarxes socials, consisteix en qualificar de 'crisi d'intimitat' un altre dels fenòmens concorrents en el temps que estem. La quantitat d'informació diem-ne íntima que es comparteix a internet, obertament, o a qualsevol lloc públic penjat d'un telèfon mòbil, o en qualsevol reality, o en molts més llocs, l'exhibició de roba interior a causa de pantalons baixos, ls vicissituds de determinats mandataris, en són exemples ben clars. Sembla com si la cultura actual pensés que les fronteres de la intimitat són una extensió dels 'armaris' de la repressió.
:
Res més allunyat de la realtat, tot el contrari. La intimitat, l'espai més petit i reservat que té el jo tot just despunta cap el món, és l'espai més lliure. Una de les condicions d'aquesta llibertat rau en la reserva. En la capacitat de nosaltres mateixos per respectar-nos i, especialment, en la capacitat que tenim per respectar l'àmbit íntim des altres quan se'ns ha permès de compartir-lo. El trencament aquestes condicions va directament a atemptar contra el jo, contra la dignitat de les persones. Però, en fi, hi ha gent, molta gent, que pensa just el contrari. O no, que es troba en posició moral de denigrar l'altre traspassant el llindar.
:
En això es deu haver trobat Juan Goytisolo, almenys de cara a reflexionar-hi en l'àmbit dels autors literaris, on s'hi afegeix un altres del components de la cultura actual: la recerca de nous mites a la vista de la buidor del llenguatge mític-simbòlic. "Los episodios y vicisitudes de su vida", diu, "expuestos a la luz del día, cumplen una doble función: la de rebajarlos, para consuelo de mediocres, al nivel de todo hijo de vecino y, paradójicamente, la de fortalecer y amplificar el mito". Tot això en un món on "las bufonadas y dotes histriónicas de Berlusconi, los amores y desamores de Sarkozy encarnan la nueva era. El Gran Teatro del Mundo calderoniano se ha transmutado en un Gran Plató Global en el que los entronizados por la fama aspiran a convertirse en personajes de sí mismos. Seguir siendo únicamente personas es una prueba irrefutable de mediocridad".
:
Podeu llegir la resta de l'article a El País, del passat dia 7, en aquest enllaç.
:
Fotos: en aquest bloc i Bernardo Pérez.
:
Publica un comentari a l'entrada