diumenge, de maig 16, 2010

Una Defensa europea


Sobre les mesures que el Govern ha emprès per a la retallada de la despesa pública, abans que l'endeutament deixi de créixer i arribi als límits d'altres economies europees (parlo de França o Regne Unit, no de Grècia) i amb l'objectiu de donar confiança als creditors d'aquest endeutament, se'n pode dir moltes coses i de molt lletges. No agraden a ningú, certament, i algunes crítiques les trobo raonables i acceptables. Segurament, s'haurà d'explicar bé, millor que bé. Per exemple, que la congelació de les pesnions no afecta ni les mínimes ni les no contributives, o que el que es retalla de la dependència és la despesa en retroactivitat, o que hi ha mesures comprensibles en un moment de superàvit però no en un moment de dèficit, o que la despesa en medicaments creix en excés...
:
També hi ha qui hi diu la seva, a vegades treient els dimonis interns: que si s'han de treure les subvencions a l'Església (és a dir, també a Càritas, també a l'ajuda social), o fins i tot a la Família Reial. Hi ha un tercer fantasma (ara fa temps que no se'n parlava) que és l'exèrcit. L'Eduard Ibáñez (que em perdoni per dur-li la contrària, sempre coincideixo en el que diu) ho reclamava des de la seva columna a CatalunyaReligió divendres passat amb l'argument que les intervencions de l'exèrcit es fan a les ordres d'altres països o que la compra d'armament és perillosa. L'argument sembla irrefutable, i ple de bones intencions, especialment quan es compara amb les retallades, inclosa la de l'aportació a països en vies de desenvolupament (que ha crescut enormement els darrers anys, això no ho diu).
:
Sembla i irrefutable però crec que cal valentia per dir que no, que cal recolzar que els països europeus destinin més pressupost del seu PIB a la seva defensa, si no volen ser completament dependents dels Estats Units en matèria militar i, per descomptat, en política de seguretat i exterior. La prova és Bòsnia. Tant per les fronteres d'Europa, plenes de riscos, com per la necessitat de ser un actor qualificat en un món multipolar com el que s'albira: Els Estats Units en nom d'Occident des de la II Guerra Mundial (amb èxits i fracassos... però sense la inòpia d'Europa), la Xina com a nova potència militar asiàtica (amb influències arreu del món), la ressorgida Rússia o les petites potències nuclears com amenacen de ser Iran o Corea del Nord. Europa pot fer veure que no ho veu, o refugiar-se en discursos que ingoren el paper dels exèrcits en un món com l'actual. I que creuen amb ingenuïtat que la raó de la democràcia és suficient per vèncer sense armes quan aquesta és amenaçada.
:
Sens dubte, és sempre infinitament millor la mala diplomàcia que la 'bona' guerra (a vegades fins i tot per això fan falta exèrcits ben dotats), i a lògica armamentista s'ha de capgirar cap a lògiques de cooperació. Però al món n'hi ha molts que pensen al revés i no tan sols amb paraules se'ls podrà convèncer. Governants o guerrillers. Amagar aquesta realitat és una insensatesa.
:
Espanya, que havia estat una dictadura militar durant quaranta anys, tenia un mal exèrcit. Antic, d'un passat ple de fracassos, lligat al bàndol vencedor, poc professional. El paper de l'Exèrcit a Espanya ha passat, especialment, al treball comú amb altres països per atendre les conflictes en l'origen, amb la mala experidència d'Iraq, però amb boníssimes experiències que a vegades no són gens apreciades, sobretot a Catalunya, o en el conjunt de le opinions públiques europees, que no en volen ni entir a parlar. I potser cal dir ben alt i ben fort que una bona política de Defensa, inclòs un bon exèrcit, professional i ben dotat (amb persones que fan el que no jo ni vostè farem mai però que pobres de nosaltres si ningú ho fa), evita i resol moltes més guerres que la 'delegació' d'aquests temes lletjos a la potència... a la que acabarem sotmesos.
:
Foto. Regiment de cavalleria. Josep Cusachs i Cusachs
:
Publica un comentari a l'entrada