dimarts, de desembre 18, 2012

¿Com s'ha d'anar vestit al Parlament?


Una anècdota, avui, ha posat de manifest un fet menor (però potser no tant) sobre la necessitat que els diputats vagin vestits amb la dignitat que correspon al Parlament. Ha estat un comentari de la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, a la ràdio, suggerint que potser els diputats de la Cup haurien de vestir diferent, més d'acord amb la dignitat institucional, tot i que a ella "pesonalment" no li molesti com ho fan. Ràpidament, el cap de llista de la formació ha respost amb uns versos de Miquel Martí i Pol pels que tinc una especial mania (vegeu aquí): "I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui / i via fora! / que tot està per fer i tot és possible". 

Bé, doncs ni tot està per fer ni tot és possible, tampoc en aquesta matèria. Sense que serveixi de precedent, li dono la raó a la presidenta en aquest punt. Les convencions, incloses les que tenen a veure amb el llenguatge indumentari, pretenen resoldre en un pacte no escrit els maldecaps innecessaris, o les incomoditats a posteriori, sobre qüestions formals que -en cas de discutir-les a cada moment- ens impedirien d'avançar i anar al fons de les coses. El veritable protocol és el que no es nota, el que permet 'delegar' a la convenció preocupacions accessòries i el que estableix un llenguatge en què tothom pugui parlar. No dic pas que no es pugui canviar ni que determinades circumstàncies obliguin a rompre la convenció. Però respectar-la ens estalvia temps, energies i, sobretot, discussions sobre jerarquies (què o qui va primer, què o qui cal destacar, etc...). En el cas d'una democràcia, on aquest ordre ha estat pactat i renovat en cada elecció, hauria d'estar molt clar.

En la nostra cultura, com en totes, el vestit diu coses. Quan un ha de "representar" (¿no és això el que fan els diputats?) una institució que requereix la màxima dignitat (hi resideix la sobirania), és bo que hi correspongui amb els signes externs (que inclouen, esclar, la sobrietat que falta a tants altres, per cert), que corroboren la imatge i l'acte en sí. Ens vestim amb formaltats diferents fem quan anem als casaments, o quan sortim de marxa, o quan anem a la platja, o d'excursió, o quan ens criden per una entrevista de feina. En casos d'atenció al públic, com a mostra de respecte, també ho fem, i cuidem molt especialment -si som en un taulell, per exemple- les mans, la bata, el pentinat. És una manera externa (sí, teatral, esclar) de dir: vaig net i arreglat perquè vostè em mereix el maxim respecte.

Hi ha dues oposicions que planen contra aquesta posició que manifesto i que em temo que tenen més èxit. La primera, la moda de l'informalisme. Tant per alguns progres que es pensaven que això de la revolució era contra les corbates i els rasurats facials com els nous ídols del món tecnològic han imposat la moda de que, sobretot, ningú s'arregli per res, i tothom porti l'uniforme informal amb vambes (aquests darrers volen ser iguals que els seus empleats en tot... excepte els guanys). O, per exemple, la infame mania de dir de tu a tothom, especialment als pacients dels hospitals. No entenen que la primera premissa del respecte és la distància (la que permet trajecte, aire, llibertat, espai vital...) i com que tant els politics com els funcionaris com els nous sacerdots volen semblar poc distants, ens parlen com si fossin col·legues nostres i no els que "fan un paper" per nosaltres. No sé si m'explico. La falta de distància és, doncs, falta de respecte al meu espai.

I la segona té a veure amb la Cup. Per més que miro i remiro, em costa una mica trobar una ideologia que defineixi aquest partit. Potser aquesta és la clau del seu relatiu èxit, compte, en un món radicalment postmodern com el nostre. Les coses que creuen, o diuen que creuen, les defensen amb un convenciment militant (i gairebé militar), però no sabria dir quin és el marc general que les relliga. A vegades havia cregut que eren una mena de neo-comunistes... però potser ni això. Em temo que el que defineix la Cup (i per això no faran cas a la presidenta De Gispert ni borratxos de ratafia) és l'estètica. És, precisament, que es noti que no van arreglats, que trenquen la convenció, que donen la nota. A falta d'ideologia, l'estètica és el que comunica millor. Per això comparteixen pentinat, caçadores, jerseis, bars, grups musicals, equips de futbol, colònies, religió i marques. O la seva absència notable. Encara que -de fet- acabin fent pinta de tribu urbana uniformada. Sí, sí, és l'estètica. Perquè l'ètica... tampoc, oi?

Publica un comentari a l'entrada