divendres, de desembre 14, 2012

Música al carrer


L'altre dia tornava tard, amb tren, cap a Mataró. Les cares de la gent, a aquella hora, acostumen a mostrar cansament sumat a les ganes d'arribar d'hora. Jo, quan hi vaig pujar, vaig buscar lloc per seure i em vaig posar a llegir. Pocs minuts més tard, vaig veure que en un dels seients que donen a les portes s'hi asseia un home de mitjana edat, tirant a gran, que va desenfundar una guitarra i es va posar a tocar una melodia. No, no era juna cançó sinó una melodia, com dic, sense fer-se notar massa. De cop vaig pensar si no es tractava d'algun dels pidolaires que es passegen, a vegades també fent música (o una cosa que se li assembla), però de seguida vaig adonar-me'n que l'espectacle, més íntim que públic, era gratuït.

La paraula gratuït té nombsosos significats, no tots massa afalagadors. A vegades es fa servir com a sinònim d'absurd, de malèvol (violència gratuïta), altres vegades com una mena de troballa en un món on es paga pertot, però molt poques vegades hi donem el sentit del do. La melodia íntima i púbica alhora era un do, era el més expressivament humà que hi havia en aquell vagó i els altres, almenys jo, li ho agraíem profundament. Tan profundament que vaig ser incapaç, en arribar el meu destí (ell seguia Maresme enllà), ni de donar-li les gràcies (gratuït i gràcies són dues paraules que crec que vénen de la mateixa), tan sols un lleu somriure de complicitat.

Uns quilòmetres avall, potser a Montgat, un parell de guardes de seguretat de la companyia ferroviària, l'havien advertit que o bé parés o bé no molestés massa "perquè tocar al tren està prohibit". Aquest absurd (ell va seguir com si res) s'hi suma a l'eliminació, ja fa uns anys, d'un magnífic fil musical de música clàssica que acompanyava els trajectes amb tren.

Un parell de dies després, al matí, a l'estació de metro de Fontana, una parella també de mitjana edat, tirant a grans, cantaven meravellosament Dust in the wind, de Kansas (que els que som una mica cumbaiàs cantem a missa), aquesta vegada sí que per recollir alguns quartos. Perquè m'esperaven, si no, m'hauria quedat una bona estona a sentir-los i veure com, enmig del garbuix ingent de gent, entre anar tant de pressa a un lloc o altre sense saber massa on anem, a uns metres sota terra d'una gran ciutat, hi ha el do gratuït (o quasi) de la música, d'uns sons que es posen en marxa, harmònicament, per acompassar millor el ritme del cor.

Publica un comentari a l'entrada