dilluns, de desembre 10, 2012

El bacó del nacionalisme


A mi, la característica comuna que trobo al PP, Ciutadans i UPyD i que m'allunya més d'aquestes tres formacions trobo que s'assembla massa a la característica que engloba altres partits catalans amb els quals semblen establir una relació dialèctica que polaritza avui l'espai públic i que, el que és pitjor, sense ella no podrien pas existir. No sóc nacionalista, sobretot, perquè crec que la divisió bàsica que hi ha a la societat (i al món, a Catalunya i a Espanya) s'estableix entre els forts i els febles, els rics i els pobres, els que poden accedir als recursos i els que no. Crec que això és així perquè la societat es dota d'estructures injustes i reclamo que és canviant aquesta societat, amb els seus mateixos vímets però lligats d'una altra manera, que podríem viure millor. 

M'estimo Catalunya, crec que es una nació (és a dir, una referència nacional, una identitat, més o menys comú de les persones que hi viuen, si voleu) i coincideixo amb molts dels meus conciutadans en què no es respecten prou aquestes referències (un home sense referències no és un home). I no parlo de trets més o menys pintorescos, sinó de l'equiparació de la llengua amb pròpia que la Constitució i l'Estatut reconeixen amb la resta de llengües d'Espanya, en que els infants catalans tinguin tots el mateix nivell lingüístic (i si pot ser, alt), en la resolució d'un mal sistema d'inversió pública que ens perjudica, en un conjunt de lleis recentralitzadores que, de fet, faran menys eficaç la governança, etc... Sóc -crec- prou conscient de com va el món per creure que no és el de la indepèndència el millor camí per assolir-ho. I també sóc prou conscient -crec- que el debat sobre la independència pretén amagar el debat encara més necessari sobre les injustícies que fan que membres de la nostra espècie, molts, i molts a casa nostra, visquin sota la dependència -com deia- d'una societat opressiva i injusta.

Per això, quan veig que el PP, UPyD i Ciutadans parlen sempre del que CiU i el seu entorn volen que parlin, quan m'adono que el ministre més radical justifica qualsevol aposta nacionalista, quan sento que en aquest diàleg de besucs ningú proposa res que tingui que veure amb els problemes que veig que hi ha al món on visc (o que, com a molt, s'atribueixen "als polítics", o "als banquers", o "als estrangers", com feia en plens anys trenta Adolf Hitler), em faig cada dia menys i menys nacionalista i més i més socialista, cada dia menys i menys dependent de l'espiral idolàtric i cada dia més i més proper als principis llibertaris, o liberals, o com caram en vulgueu dir del que no segueix la massa sota el bacó d'or de la pàtria o de qualsevol altre mitjà convertit en fi.

(Aquest post és una resposta al primer comentari de JC que hi ha en aquest altre post d'aquí)
Foto: Arkimia
Publica un comentari a l'entrada