divendres, de desembre 21, 2012

Nadal, de ple a buit, de buit a ple


Quan jo era jove, sobretot en els ambients on em movia, es criticava molt la deriva consumista de Nadal. Ara, amb la crisi i les retallades en pagues extraordinàries, o perquè s'ha repetit el discurs tantes vegades, no ho sento tant a dir. He de dir que, a mi, que per Nadal i Reis es compri més, o es mengi en excés, no em preocupa gaire. Per molts sectors productius deu ser importantíssim. I crec que fa de versió occidental de costums ancestrals de redistribució i pacificació entre clans i castes, com és el cas del famós potlacht dels indis nord-americans. Tampoc em produeixen, aquestes festes, les sensacions desagradables de nostàlgia o avorriment, fins i tot rebuig, que molts gent mostra, si bé he de reconèixer que he hagut de superar un cert procés personal de distància. 

No em molesta, dic, i penso que, de fet, hi ha moltes possibilitats per qui vulgui -de veres- traspassar l'adotzenament, la banalitat ...o el sobrecost que sovint exigeix passar aquesta quinzena. Al cap i a la fi, les festes, com tot ritual, com tot llenguatge, només ens són útils si ens ajuden a anar més enllà d'elles mateixes, si deixen de ser una finalitat. El conjunt d'iniciatives solidàries, per més hipòcrites o insuficients que ens semblin en algun cas, són la primera possibilitat d'aquells qui volen aprofitar Nadal per fer néixer quelcom nou dedins. Però els concerts de Nadal -també nombrosos-, les exposicions de pessebres, els pessebres vivients, els pastorets, la gent que s'agrupa per fer silenci, les festes de fi de trimestre de les escoles, les misses del gall i tot el que vulgueu se sumen amb prou força a l'altre excés consumista com per atraure igual o més gent, si es vol. Només cal que feu una repassada a l'agenda de Capgròs, o anar amb els ulls ben oberts mirant cartellets a les botigues, per trobar la multitud d'impactes que posposen trajectes, per Nadal, que no passen exclusivament per la caixa, o que hi passen poc, a la nostra ciutat.

Com deia, però, els llenguatges són complexos i refinats (i això ens agrada) però només ens són útils si ens diuen, a més, alguna cosa, si no es queden entotsolats. La cultura ha de ser maca, sí, però sobretot ha de ser una porta oberta a seguir el trajecte que t'hi ha dut, a provocar més desig i més profund que el que a simple vista hem satisfet. També Nadal, amb el seu barroquisme d'incentius, obre les portes més enllà d'ells mateixos, a no quedar-s'hi. A seguir un camí que va obrint portes i passant sales que, com en els temples taoistes xinesos, cada una conté menys estímuls que l'anterior fins arribar al final, buit, és a dir, ple.

Bon Nadal.

Article per Capgròs.

2 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

La part final del "post" t'ha quedat amb un regust molt a l'estil budista zen.

Però de fet els espais que obra el silenci probablement van més enllà del marc particular de cada tradició religiosa en concret.

Per exemple, aquí pots veure un text d'una monja contemplativa catòlica que també relaciona "buit" i "plenitud".

http://caminante-caminar.blogspot.com.es/2010/06/vacio-y-plenitud-silencio-del-alma.html

Bon Nadali bona entrada d'Any Nou per a tu Ramon i per a tots els qui aterrin pel teu blog.

Ramon Bassas Segura ha dit...

Jordi,

quan vaig llegir el llibre que linco, un capítol del qual parla dels temples taoistes, vaig pensar que potser hi ha una relació, un trajecte, entre l'explosió d'imatges (d'estímuls), i la total buidor, tal i com la descriuen ells des de l'inici fins el final dle recorregut que s'hi proposa.

(Els xinesos -almenys quan hi vaig anar- fan pagar entrada diverses vegades en alguns temples a mesura que vas avançant).

A la neurociència s'explica també la diferència entre la part del cervell que respon a estímuls immediats i la que aprofundeix en estímuls de digestió més lenta però més plena.

O sigui que em sembla molt interessant la reflexió des de la multiplicitat fins al zero (o a l'Ú), de l"aprendre per desaprendre", de l'evangèlic donar per tenir o del feuerbachià home pobre=Déu ric. D'aquesta reflexió, el que em sembla molt oporú en temps com els que vivim és que no cal defugir la primera fase (la dels plaers immediats, etc...) per passar a la seguent, com alguns neo-ascetes anticonsumistes i puritans semblen proposar.

Bon Nadal també a tu i els nostres eventuals lectors.