dimecres, de desembre 19, 2012

El món s'acaba demà passat


Si s'acaba el món demà passat, com diuen alguns seguidors del calendari maia, em quedaran unes quantes coses per fer. Sobretot dues: algunes reconciliacions sense les quals no em vull morir i alguns agraïments sense els quals no voldria que altres morissin. Em quedarien, doncs, encara no un parell de dies per trucar, per fer-me present, per pagar cafès, per escriure mails, per enviar rams de flors, per riure i plorar, per abraçar-me, per buidar del tot el pap en un gibrell, per oblidar-me de les herències, per llençar les butlletes de loteria, per triar les paraules adequades, per sortir dels jos que m'atrapen, per deixar de fingir, per agafar la mà amb què em trobarà el desastre, per fer les associacions entre l'agraïment i el per què, per desfer les associacions entre els rancors i el per què, per practicar les dues o tres fantasies que em queden, per no mirar-me mai més les anàlisis...

Quanta feina. Sort que tenim l'amenaça del calendari maia. O, fa anys, de l'efecte 2000. Tots els anuncis apocalíptics són una fantàstica excusa per no ajornar més les coses. Perquè potser la salut, o un accident, o que els altres es morin abans que tu, ja les farà inabordables. O perquè no ens acabem de creure això de Nadal que, encara que és cada any, és una trampa també per ajornar els neixements que encara has de fer.
Publica un comentari a l'entrada