dimarts, de desembre 11, 2012

El Congrés felicita Nadal per Twitter


Es veu que avui el perfil de twitter del Congrés dels Diputats ha començat a funcionar. El fet que el primer missatge emès hagi estat una felicitació de Nadal signada pel president de les Corts, amb la il·lustració que acompanyo, ha generat protestes d'un grup de piuladors que creuen que la institució de l'estat on resideix la sobirania popular no pot piular missatges "confessionals". Jo, que m'havia quedat amb el fet positiu de l'ús de les quatre llengües a la felicitació (en clar contrast amb la visió que emana de la reforma Wert), ara resulta que felicitar Nadal amb una nadala és confessional. Deu ser tan confessional com posar el nom del president (que es diu Jesús, com el fundador de "la secta"), o el cognom ("Posada" com el que buscaven Josep i Maria a Betlem), o posar la data d'avui (fruit d'un calendari imposat per un papa).

Com un pebrot mal digerit, torna en forma de rot recorrent l'absurd debat sobre la confessionalitat o no de l'Estat a partir de l'ús de la simbologia d'origen religiós immersa a la nostra cultura. Hi és quan es parla dels calendaris festius i de la reforma que en reclama (sembla) la Sagrada Productivitat, quan els ministres prometen o juren la Intocable Constitució davant el cos mig nu d'un jueu condemnat a mort en creu o quan en algunes Eminents Escoles abracen totes les tradicions del món per amagar a l'armari, la nostra. Sí, l'armari, allà on encara hi ha algun gai despistat. La qüestió és que sempre hi hagi armaris plens de repressió, oi?

De fet, les persones més religioses que coneixo són poc "simbolistes". Uns parlen més del buit, del desert, del no-res que de cap icona. Les altres, insisteixen sempre amb temes de tan poc glamour tradicional com els desnonaments, els menjadors socials, les prostitutes o els immigrants. En definitiva, que del nen Jesús i del bou i la mula només en parlen el Papa i els laïcistes. O sigui que no deu ser exactament per la religió que serveixen aquestes coses, ni que a mi em preocupin. És una cosa potser menys important però sí bàsica per tothom, inclosos els nostres governants: es diu cultura. Els símbols "encriptats" dins el nostre llegat cultural  vigent són el seu llenguatge. I carregar-nos-els és com si fóssim muts. En qualsevol cas, incults. Sí, incults.

Per alguns, la cultura és anar omplint els armaris de repressió (oi, Freud?); però pels altres consisteix precisament en posar paraula, atorgar llenguatge, a les coses d'aquesta vida, moltes de les quals, de fet, són quasi innombrables o, senzillament, que mai cap paraula podrà definir. Però de la insistència en fer-ho se'n diu cultura. Com el que il·lustra tan be la reproducció d'una miniatura d'un Llibre de les Hores que conserva el Congrés dels Diputats a la seva biblioteca. Que també és de tots els ciutadans.

Del primer twitt de la cambra baixa espanyola segur que se'n podrien dir moltes més coses, i se'n podrien criticar força, molt més interessants. És el que ha fet el sempre sagaç Antoni Gutiérrez-Rubí en aquest altre post. Llegiu-lo abans de l'equinocci d'hivern, o de l'eclipsi de la cultura, o de l'ocàs del sentit comú.

En castellano, aquí
Publica un comentari a l'entrada