dijous, de juny 12, 2014

Antoni Viladomat, un pintor barroc català contra els tòpics d’avui


Hi ha almenys dos tòpics que planen sobre la cultura catalana des de l’Edat Moderna que, potser, de mica en mica i amb sort, s’acabaran desmuntant. El primer és sobre la Decadència i l’altre sobre la naturalesa “nacionalista” de la Guerra de Successió, tòpics animats per la Renaixença romàntica i que han perdurat fins la generació actual, àvida de creences, potser. En el primer cas, tant en l’aspecte cultural com en l’econòmic, hi ha dos oblits importants que, per “perifèrics”, s’ha tendit a menysprear-los. Certament, el que es produí, especialment des del Compromís de Casp, és una progressiva castellanització de la literatura culta i de les classes dirigents, però un amplíssim ús del català entre les classes populars. Martí de Riquer adverteix que "el que baixa vertiginosament és la intenció literària i, quan aquesta existeix, el to" (Riquer/Comas, Història de la Literatura Catalana, vol. 3.,  Barcelona, 1981, pp. 574 i ss.). La difusió dels goigs, gènere genuí de la nostra llengua, o del teatre popular i la poesia satírica en serien els productes més literaris. En el segon cas, professors com Albert García Espuche (que ha certificat també l’ampli ús del català al segle XVIII a Barcelona), argumenta que és estrictament la ciutat comtal la que acumula crisis econòmiques que són compensades per la vitalitat de les ciutats del seu entorn, avançant uns segles el fet metropolità.

Del segon tòpic, i potser també d’això últim que he dit, ens en parla molt bé el conjunt de cinc exposicions repartides per Catalunya dedicades al pintor Antoni Viladomat (1678-1755) en el marc del Tricentenari del final de la Guerra de Successió. Contra els pressupòsits ideològics d’aquesta commemoració, la pintura de Viladomat, ni com a influència estilística de res, ni com a temàtica i pràcticament com a trajectòria vital tenen res a veure amb el que prediquen i molt poc amb la guerra.

Aquesta lliçó permet, però, descobrir altres valors. Sobretot, el de la pintura barroca a Catalunya, pràcticament desconeguda, de la mà del seu principal exponent. Obra religiosa i de diverses temàtiques, Viladomat excel·leix en el tractament de la llum (és a dir: no n’hi ha prou en la ‘perspectiva’ renaixentista, hi intervé també el focus i la seva ambivalència), en l’expressivitat dels personatges, en la importància i simbolisme d’elements “secundaris” (el paisatge, les flors...). Permet, també, descobrir una mica més de com érem, fa tres-cents anys, i quins racons ens han llegat, com la magnífica capella dels Dolors de Mataró. I fer-ho nosaltres, més enllà dels discursos.

Article per a la revista Valors (juny 2014)Les exposicions dedicades a Viladomat es poden veure al El Museu d'Art de Girona, el Museu de Lleida, El Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu de Mataró i el Museu-Arxiu de Santa Maria Mataró. Més informació, aquí.

Publica un comentari a l'entrada