dimecres, de juny 04, 2014

El llegat d'Obiols



Els que van promoure la presentació a Mataró del llibre El mínim que es pot dir (de Raimon Obiols, RBA La Magrana, Barcelona, 2013) no saben fins a quin punt van encertar en triar Cinto Amat com a presentador. Parèntesi: Un dia parlarem d'en Cinto, un excel·lent analista que, a més, escriu molt bé, fins i tot poesia, i que hem tingt tancat a l'armari tota la vida; si no arriba a ser pel fenomen blog i perquè és el pare d'un altre excel·lent analista que sí que coneixem, ens hauríem perdut saber d'aquesta gran persona. A la presentació em deia algú que coneix molt bé Mataró "on era, aquest tio?". Tanquem parèntesi.

Deia que van encertar perquè la seva presentació a Dòria Llibres, que ha tingut la molèstia de transcriure aquí, és senzillament brillant. A qui li interessi el tema, o encara que no li interessi, que deixi de llegir i vagi a l'enllaç que he posat. El que ve a continuació no té cap interès al costat d'allò.

El llibre m'ha agradat molt. Com que té més de quatre-centes pàgines, m'hi he estat una estona. Pels que som militants del PSC, les memòries polítiques de l'Obiols, que està vinculat al socialisme des de finals dels anys cinquanta, són imprescindibles. El repàs que fa des dels incipients grups que sorgien de les generacions de la postguerra, amb el mestratge dels vells "músics" (militants del MSC), fins al moment agredolç de l'actualitat, que no li fa perde cert optimisme, és genial i val la pena de ser recordat. El socialisme, que de la versió per la qual opta en fa una definició excepcional (p. 418, 1r paràgraf), pové d'un anhel emancipatori que desafia qualsevol situació, per més penosa que sigui.

Tot el llibre val la pena, però jo destaco tres lliçons. La primera, la transmissió que fan els vells militants del POUM de la seva autocrítica sobre l'actuació de l'esquerra durant la República i la Guerra (p. 78, p. ex.), autocrítica que els porta a integrar-se en el moviment socialista democràtic, el 1945, a través de la constitució del MSC (el proper mes de gener farà 70 anys). La segona, l'esperit fundacional del PSC, el 1978, els principis del qual tenen una vigència brutal (i una absència clamorosa en l'actual deriva). És a dir, llegim-nos els tres principis de la pàgina 326, mirem si hi estem d'acord, i tindrem mig problema resolt. I la tercera, resumida al capítol 10 (pp. 393 i ss.), parla del caràcter necessàriament ambigu de totes les "personalitats" que ha conegut. Necessàriament, perquè tots som barreja i la cosa no és exactament un ball de bons i dolents, ni molt menys en política. Les anècdotes que ho il·lustren, amb exemples d'arreu del món que ell ha conegut, són molt significatives.

A banda de passar-nos-ho bé, d'aprendre molt sobre la història recent del nostre país (impagables els relats sobre el retorn de Tarradellas, les seves relacions amb els comunistes, amb Reventós o Pallach, sobre l'infern del cas Banca Catalana o sobre el famós "procés"), no crec que sigui aventurat dir que el llibre ens pot anar molt bé per orientar-nos una mica en el garbuix i foscor del moment present (tot i que es va confessar que està preparant un altre llibre al respecte). El llegat d'Obiols, l'herència al cap i a la fi, serveix per això, per saber que no venim de zero, per descobrir pistes, per recollir la feina feta, per no equivocar-se de nou. És el mínim que es pot dir.
Publica un comentari a l'entrada