dimecres, de juny 11, 2014

Navarro i els 'canvis profunds'

Foto: El Periódico

No vull pas contribuir a cap cacofonia analítica, ni a pensar sobre la coincidència en tants canvis als lideratges (ja en crisi) d'institucions importants (un d'ells el de l'Alcalde de Mataró, que diu que no es presentarà més), ni a res de tot això, perquè ja ho fan d'altres molt millor que jo i, perquè, per a tota anàlisi cal una mica de temps. Mastegar-ho i pair-ho. Però no puc resistir a posar per escrit unes breus impressions d'urgència davant la dimissió, avui, de Pere Navarro al capdavant del PSC [vegeu pdf]. Aquí van.

1. Calia
Ja fa temps, almenys des de les eleccions al Parlament de finals de 2012, els resultats de les quals van atenuar-se davant la inesperada davallada de CiU, que Navarro hauria d'haver dimitit. Des d'aleshores ençà el lideratge estava tocat de mort, la seva autoritat dins i fora del PSC en entredit i la seva credibilitat absolutament per terra. Navarro ha estat la riota i tot no ha fet més que empitjorar. I això ha fet que fins i tot aquelles propostes valentes, agosarades i suggerents del que ha estat el primer secretari amb mandat més breu del PSC quedaven avortades abans de ser plantejades. Ell mateix ho ha dit, avui. Al PSC li calen canvis profunds. Una profunditat que hem trobat a faltar des del primer dia del seu mandat  que, probablement per això, avui la millor manera d'avançar és plegar, com ha fet.

2. Canvis profunds
"Canvis profunds", ha dit, literalment. Per mi, la profunditat no és -aviso- apuntar-me a la República, sortir de l'ortodòxia econòmica, posar un nano (o nana) simpàtic a manar i fotre's amb els bisbes. Profund és precisament no fer cap d'aquestes coses. Profund és mirar més enllà, captar quines són avui -avui- les desigualtats estructurals i enfrontar-s'hi amb avenços conjunturals; dit d'una altra manera: detectar realment on es produiex la desigualtat, i la manca d'oportunitats perquè els ciutadans siguem lliures, proposar-se objectius viables de superació i encaminar-s'hi de mica en mica. El socialisme és això. I posar-hi profundament vol dir començar de ben lluny. Conseqüència d'això seran les decisions obre quina mena d'organització cal (òbviament, no la que tenim), quines polítiques de llarg abast (Europa, senyors) i quines estratègies a curt i mig termini. La qüestió del referèndum s'ha d'afrontar de cara, per exemple.

3. No n'hi ha prou
Amb la dimissió de Navarro, i el cessament conseqüent de la seva Comissió Executiva, un altre fiasco, no n'hi ha prou. Recordo que el Consell Nacional del Partit, elegit en sistemes majoritaris, ha actuat tancant-se en si mateix contra fins i tot les minories del propi PSC. O que s'ha convidat companys "díscols" a abandonar el PSC. O que Montilla ja va dimitir, després de les eleccions de 2010, però que el que va venir després va ser molt pijtor, molt. O que el Congrés del PSC va servir de molt poc. Que milers de companys han deixat el PSC i desenes, centenars de milers de ciutadans, han deixat de votar-nos. Que la temptació de fer canvis lampedusians hi és, i molt forta. O dels que encara esperen que passi la tempesta, quan l'aigua que ens mulla ja és la del naufragi. Que, encara que sembli impossible, pot anar pitjor, encara, tot això. "Canvis profunds", ha dit Navarro. Serà de nou la riota? Fem-ne una de grossa.

4. Oportunitat
Però la dimissió de Navarro és també una oportunitat. Seria miop, o de depressius, si no ho veiéssim. Oportunitat per la reconstrucció socialista, en primer lloc. Congrés extraordinari? No, Congrés "reconstituent". Que els militants triïn tots el nou primer secretari? No, els militants i els ex-militants. I aquells que militen en el socialisme cada dia i que esperaven que féssim gestos "profunds" per sumar-s'hi. Unitat de les diferents famílies del PSC? No, de les famílies i dels cosins llunyans, o les ovelles negres. M'agradaria també que fos una oportunitat per deixar de dir animalades, fent veure que som més guais que els de Podemos i les seves receptes antiquades. Oportunitat, finalment, per treure tot el millor que tenim ara que el pitjor, ja ho hem tret, sembla. I tot això, sisplau, sense clavar el cul al sofà d'espectador, que és com s'està convertint el subjecte polític, esperant que "els de dalt" s'entenguin o ens facin gràcia. Els canvis "profunds" només vénen de sota, o de la perifèria, de treure's les lleganyes dels ulls. Catalunya ens espera.


Publica un comentari a l'entrada