diumenge, d’abril 12, 2015

El Parlament d'Aristòfanes


Si la deriva de bodevil que està agafant la comissió parlamentària d'investigació de no-sé-exactament-què al Palau de la Ciutadella va viure moments de glòria en les compareixences d'alguns familiars de Pujol (el seu cunyat, el més irònic), potser van ser superades per les que van protagonitzar fa un parell de dies una examant d'un dels fills del president i la seva comensal en un dinar famós, enregistrat il·legalment, que lidera el PP català. La gent, com és obvi, ha reaccionat entre l'estupor, el riure i la indignació. També amb una mica de curiositat morbosa, més pels comentaris d'alt contingut sexual, potser, que els d'alt contingut delictiu. Som com som. De fet, tothom sap que aquesta comissió acabarà amb el mateix èxit de totes les que s'han fet fins ara. Absolutament nul. D'espardenya que no fa pupa.

Fa anys que em va agradar (i ho vaig dir aquí) un comentari de Gregorio Luri, que comparava programes com "Sálvame" (líders d'audiència, tot s'ha de dir) amb les comèdies d'Arstòfanes i, de passada, amb la recomanació de Plató: vagi'n a veure una i veurà quina és la "politeia" dels atenencs (el caràcter de la gent, el "fons" de la política). El decalatge entre la "politeia" i la "política", doncs, potser explica moltes coses, inclosa l'eclosió dels nous agents polítics "sense atributs" (sense adjectius com "socialista", "comunista", "conservador", "liberal", "centrista" o "nacionalista"). Pensar que la política pot prescindir de la "politeia" és -segurament- un dels errors de la democràcia. Quan algú parla dels "valors autèntics" de la política i emet un sermó moralitzant, sempre hi penso. No, escolti'm, la moral -com el pipí- s'ha de dur feta des de casa, a la política s'hi va a treballar amb un altre material.

Així que el mal menor que podem aprofitar de la compareixença de divendres passat potser sigui el d'una certa reconciliacó entre el pathos popular i l'escenari de comèdies de la nostra seu parlamentària. Per fi, una cosa interessant. Per fi, un "Polònia" sense dissimuls.

Es dóna el cas, però, que el mateix dia de la diversió legislativa (ja que no fan lleis, millor que facin el burro, no?), la policia donava a conèixer que el Parlament de Catalunya era un dels objectius de la cèdula terrorista gijadista desarticulada el dia anterior. Per no destorbar la jornada, aquesta institució va decidir passar-ho per alt. Ni minuts de silenci, ni peticions de comissions d'investigació, ni cap acord, ni cap activitat més o menys política. No; era dia de gresca i ningú no ens ho podia aigualir.

Em temo que no podem considerar aquest fet com una anècdota. La política catalana viu en un món hermètic amb la seva pròpia gramàtica, els seus temes i el seu temps. Tenim l'amenaça terrorista tan a prop nostre que es desarticula un comando al costat de casa que pretenia volar els escons i potser algun cul que s'hi arrepenja. Però nosaltres, a lo nostre, a fer comèdia. Tenim un atur que no baixa, una crisi que no acaba d'anar-se'n, una estructura econòmica per millorar, uns mercats per obrir... i aquí, segant cadenes amb fulls de ruta. Vivim en un context de moviments tectònics a escala mundial, amb l'eclosió de noves potències que amenacen la posició europea, ja molt debilitada per falta de projecte comú, i a Catalunya hi contribuïm proposant una nova frontera. El món juga a una lliga i nosaltres ens hem apuntat a una lligueta al quarto de casa nostra, que ens distreu més.


Fotografia: Instantània de la representació de "Pluto", d'Aristòfanes, a Madrid, aquesta temporada.
Publica un comentari a l'entrada