El "montañés" (Cantàbria - i 5)

Néstor Luján i Joan Perucho, quan van escriure El libro de la cocina española (Ed. Tusquets, Barcelona, 2005 [1970]), no devien haver sentit parlar mai de Cantàbria, com a tal. Ells parlen de La Montaña (en realitat, d'així se'n diria una part de Cantàbia) i la situen dins de Castella la Vella, que és com jo la vaig estudiar, a la província de Santander. El text és a les pàgines 444 i 445 i el recomano, així com tot el llibre, del que s'aprenen moltes coses i està admirablement escrit. Abans d'entrar en matèria i proposar alguna recepta, els dos autors, en un parell de pinzellades, defineixen amb molta precisió aquesta terra. Històricament de Castella, diuen,  la regió difereix d'ella quant al clima i el paisatge, "de un verde húmedo y pastoso" i destaca la independència gastronòmica de Santander respecte a la resta de Castella, donat el seu caràcter pesquer. "Situada entre Asturias y el País Vasco, no deja de sufrir, en cierto modo, la influencia de sus cocinas, singularmente la vasca", diuen, tot citant l'Arcipreste de Hita, que ja menciona "el pescado de Sant Ander". Deu ser cosa del vessant atlàntic, com deia l'altre dia.

De les propostes que fan sobre menjars, en vam provar potser la meitat. Els rabas o les anxoves, dels quals ja he parlat, el bacallà i una sèrie de productes dolços, com els famosos sobaos. Em permeto afegir la qualitat dels seus mariscos i un contundent cocido montañés que el meu estómac encara recorda com es recorden les ressaques heroiques. El vaig menjar a Santander, on el cambrer va obsequiar-nos amb tota la cassola i no vam pas quedar gens malament. Sort que després vam fer la Magdalena caminant.

Al restaurant em vaig interessar per alguns girs lingüístics que havia notat i vaig preguntar, ignorant com sóc, si hi havia algun idioma propi. El cambrer va dir que no i la Wikipèdia va dir que sí. La seva situació tant de família lingüística com del seu mirgat ús s'assembla al lleonès o l'asturià i té, segons diuen, particularitats curioses com les de canviar el gènere de l'adjectiu respecte el substantiu, cosa que he sentit fer a algú en castellà. A mi aquestes coses em fan molta gràcia i sospito que a Santander no tant, per la reacció del cambrer.

Quan vaig fora m'agrada comprar premsa local. O que no llegeixo habitualment. El primer diumenge vaig comprar el vallisoletà El Norte de Castilla; algun dia més el Diario Montañés, líder a Cantàbria, i quan baixava, diumenge, El Correo, basc. Tots de Vocento, els d'ABC. La veritat, em van agradar força, trobo que tenen una gran dignitat i alguns reportatges em van semblar molt ben fets. Els diumenges reparteixen l'XL Semanal, que és el dominical més llegit d'Espanya. En aquests diaris hi vaig trobar articles de fons, per exemple, sobre els assassinats dels que parlava el primer dia, o sobre el cas Pujol. Sí, "la ciutat, on tu vagis anirà", com deia Kavafis, un jueu grec que vivia en una altra costa que mirava al Nord, a Alexandria, molt lluny de Cantàbria.

Anteriors: 1. Doble assassinat 2. Chochitos ricos 3. Un pipí a la muntanya 4. La Pantoja

La Pantoja (Cantàbria 4)

¿Sabeu què és la pantoja? És una mena d'argot fet servir pels picapedrers de la comarca de Trasmiera, a Cantàbria, famosos pel seu mestratge en l'època de construcció de grans catedrals gòtiques i, molt probablement, fins el barroc. El feien servir perquè on anessin que se'ls cridés, arreu d'Espanya i fins i tot a Amèrica, no els entenguessin quan parlaven i, així, no revelessin els secrets del seu know how, que es diu ara. Consistia, alerta, en afegir sufixos i prefixos del basc a paraules en castellà. D'abans de Galíndez sembla que el basc sempre ha tingut un bon ús per encriptar missatges.

Quan vols fer un museu i no hi tens gairebé res per posar-hi, n'hi dius centre d'interpretació i quedes com un senyor. Algú ho deuria posar de moda i som-hi. Sobretot a Cantàbria, pel que sembla. Un dia que feia mal temps i no teníem ganes de voltar gaire vam visitar la zona d'Arnuero, on ens allotjàvem, a la comarca de Transmiera, aquesta que es va inventar la pantoja. Gràcies al centre d'interpretació vam saber totes aquestes coses i les tècniques constructives de catedrals, retaules, campanes i altres utenisilis. Com a curiositat, el centre disposa d'un petit quadre de joventut d'Antonio López, molt bonic.

Vam visitar força esglésies, totes de gran valor arquitectònic i molt ben conservades, i de diversos estils, des del romànic al neoclàssic. I cap a la tarda, reservant-ho abans, vam visitar el molí de santa Olaja (Eulàlia), a la maresma de Soel, a Soano, que funcionava amb les marees. Ara l'han reconstruït, un cop abandonat a mitjan del segle XX, i serveix, com no podria ser d'una altra manera, com a centre d'interpretació. A mi m'admira que hi hagi gent que davant l'enrenou de les marees, enlloc de queixar-se com faria jo, en sàpiga treure tant de profit.

Del periple pels centres d'interpretació i per les magnífiques esglésies de la comarca, com a catalans que som, ens queda la pregunta de si encara se'n treu o no prou rendiment turístic de tot plegat, en comparació amb la sobreexplotació de les costes càntabres. Jo, aquest tros de món, el trobo interessantíssim, amb peces de gran valor, i no en sabia res fins que no hi he anat. Per contrast, Santillana del Mar, fora de la seva majestuosa col·legiata romànica, que val molt la pena, em va semblar aquests típics llocs sense ànima en què els turistes convertim els nostres destins, fent del món un parc temàtic, un simple decorat. Els problemes recorrents sobre aquest tema a Barcelona, ara la Rambla, ara la Barceloneta, mostren un debat ben viu, i ben proper, sobre aquesta qüestió.

Al mig hi trobem el model que es desenvolupa a "El Capricho", l'obra de Gaudí a Comillas, una de les tres úniques fora de Catalunya. Una molt bona rehabilitació i una "interpretació" molt correcta del modernisme, just abans que exlpotés a Barcelona, per cert, provoca milers de visites l'any. Els propietaris, fa un temps, van decidir tancar el restaurant que s'hi regentava per dedicar l'edifici íntegrament a les visites. I són uns privats, japonesos. Un bon model.

Anteriors: 1. Doble assassinat 2. Chochitos ricos 3. Un pipí a la muntanya

Un pipí a la muntanya (Cantàbria 3)

Calculo que passat el parc natural de Gorbeia, a l'alçada del port d'Altube, a l'AP-68, encara al País Basc, es produeix un dels fenòmens més importants de la geografia peninsular. Jo anava mirant el vessant de la carretera, tant anant com venint, i hi ha un punt on s'acaba la pujada i comença la baixada, és a dir, on se separa el vessant cantàbric del vessant mediterrani. Cantàbria encara té una altra "frontera" de vessants, cap al Sud-Oest, amb Astúries, Lleó i Palència, tot i que encara no veurà néixer alguns afluents del Tajo, que, com sabeu, mor a l'Atlàntic, a Portugal. De fet, el vessant mediterrani entra a Cantàbria al voltant de Reinosa, que acull un magnífic embassament. Però no el vaig visitar. Jo, com un babau, seguia la pendent basca, que és la que els catalans agafem si volem anar a Cantàbria.

"Si ara fes un pipí aquí", vaig dir fent-me el mestre-tites, "abans arribaria una gota a Catalunya que a Bilbao, que és a tocar". D'acord, hauria de ser un senyor pipí, però la llei de la gravetat juga a favor meu. La trasformació, com dic, és brutal. És perceptible especialment en el paisatge, degut al canvi de clima. On hi havia pins hi ha avet, desapareixen els terrosos i, per tant, el tipus de sembra. ¿Haurà influït, això, en la cultura, en la llengua, en l'arquitectura, en la política, en la història?, em pregunto. No ho sé, el canvi de vessant no fa pas intansitable els territoris d'una banda i l'altra. Però a Cantàbria, sí que es nota la influència asturiana i basca potser fins i tot per sobre de la castellana; en parlaré l'últim dia d'aquestes cròniques a propòsit de la gastronomia.

El que sí que sé és que un dels principals actius de Cantàbria és el paisatge, d'un verd intens, habitat, a banda de les poblacions costeres, de petits nuclis i de moltes cases de pagès isolades molt pintoresques (casonas), envoltades de grans prats entre petits pujols, on hi pasturen vaques de diverses races, que van a parar a magnífiques platges, ries, maresmes i penya-segats de conte, i que sorgeixen de muntanyes plenes de roures, avets (això cap amunt) i eucaliptus. Molts eucaliptus. Els eucaliptus, els quals coneixo per les bones mostres al Parc Central de Mataró (el vell), tenien molt mala fama quan jo era petit perquè deien que es plantaven per prouduir ràpidament la fusta i que vampiritzaven el terreny, no deixant viure altres espècies. Ho ignoro.

La composició geològica de les muntanyes i l'activitat a l'era del desglaç han creat multitud de cavitats subterrànies que, tot i descobertes en temps relativament recent, algunes foren habitades pels humans de fa milers d'anys. Nosaltres vam visitar la Cueva de las Monedas, a Puente Viesgo, al costat d'algunes altres. La del Castillo, també visitable, ens la vam perdre perquè ja no admetien ningú més. En totes dues s'hi han trobat pintures rupestres. A la de las Monedas, que la vam visitar, s'hi poden apreciar dibuixos de rens (era glacial), cavalls i altres animals, amb un carbó que es conserva negríssim, probablement un ritual per desitjar una bona caça. A la del Castillo hi ha mans de totes les edats dibuixades col·locant-les a la paret i espargint pintura, pintura paleolítica, s'entén. A mi, quan em pregunten "¿i l'art, per què serveix?" o, encara pitjor, "¿i això, què coi vol dir?", penso si l'espècie haurà evolucionat tan com sembla des que els utilitaris avantpassats de la prehistòria ja li trobaven totes les virtuts.

Una cova no habitada, i preciosa, és la del Soplao, on les excavacions mineres van topar-se amb una enorme cavitat amb múltiples passadissos i sales plenes d'estalagmites i estalagtites i tot el que vulgueu, on s'hi produeix un fenomen gairebé únic al món (i, de moment, sense cap teoria definitiva), la de les formacions excèntriques. És a dir, ramificacions d'estalagtites que, enlloc de seguir la verticalitat de la gravetat, apunten a mil i un horitzons.

Anteriors:
1. Doble assassinat 

2. Chochitos ricos

Chochitos ricos (Cantàbria 2)

Les referències sexuals explícites, senyors i senyores, no cal anar-les a buscar a internet, ni als sex-shop ni a cap local d'amagatotis. Almenys a Cantàbria. Des del cartell més innocent d'un bar d'aficionats al futbol local, dels anys setanta, amb un senyor amb la pipa dreta (la de fumar) mirant una turista en biquini a San Vicente de la Barquera, fins el sàtir de la porta romànica de la cripta de la catedral de Santander. No es creguin que ve d'ara, això. De fet, quan baixàvem, a la preciosa localitat de Nájera (La Rioja), vam veure un monjo ensenya els seus atributs sexuals tallats en fusta al cor del monestir de Santa María la Real. Deia la guia que es tractava de petites llicències dels talladors, molts d'ells jueus conversos, que es venjaven per a la posteritat de la hipocresia catòlica.

És a Castro Urdiales, l'última ciutat abans d'arribar al País Basc, que vaig trobar l'exemple més descarat. Una mena de rosquilles o galetes, farcides de fruits del bosc al forat, es venen com a "Chochitos ricos". A la mateixa botiga, a sota, s'anunciaven unes altres galetes amb el nom d'"Orgasmos" i advertien que seguien les receptes de les àvies, que es veu que són unes expertes. Deuen anar bé quan s'enllesteixen els "chochitos".

¿Com pot ser que una església tan maca estigui tan mal feta? Això és el que pensa tothom quan entra a la Col·legiata de Santa Maria de Castro Urdiales, amb peces de Zurbarán i de Gregorio Fernàndez. Com que és dels primers edificis gòtics d'aleshores, i copiant el que es veia més amunt, van oblidar d'aplicar alguns dels principis de l'arquitectura respecte a les estructures i aquestes, poc després, van fer una panxa perillosa. Uns arcs posteriors l'aguanten amb un règim de manteniment que ha donat resultat: la panxa no creix. De moment. Queda un gòtic tort, que no deixa de ser original. Sort de la bellesa dels seus arcs, del color de les pedres, de la distribució dels espais. Tan maca com mal feta.

La catedral de Santander, deia, té una cripta romànica (més aviat de transició), alhora construïda sobre temples més antics, que era l'anterior seu episcopal. La "nova", gòtica, que ha hagut d'estar refeta per diversos enderrocs, és un punt de referència de la història castellana. Per primera vegada hi trobem l'escut del nou regne de Castella i Lleó, de la mà de Ferran III el Sant.

Nájera, a La Rioja, era la seu d'un dels regnes oblidats de l'edat mitjana hispànica, del de Nájera-Pamplona, dividit més tard, i ja inexorablement, entre La Rioja i el que avui és Navarra. El monestir, l'església del qual està incrustada a la cova on el rei Garcia Sánchez va trobar una marededéu, val molt la pena, a banda del cor citat, amb influències històriques -com la descoberta d'Amèrica- més enllà de les lúbriques. Val la pena el seu claustre plateresc, les tombes reials, i la combinació inigualable del rectilini i auster gòtic amb el generós, daurat i giragonsat (¿orgàsmic?) barroc.

Anterior:
1. Doble assassinat

Doble assassinat (Cantàbria 1)

En aquesta platja tan maca, poques hores més tard de fer-ne la foto, es va produir un doble assassinat. Un home de 52 anys, infermer, sense precedents i aparentment sense cap motiu, clavava onze ganivetades a una dona de 42 anys, produint-li la mort instantània, i al seu pare, de 71, que la pretenia defensar. Era a Laredo, Cantàbria, una població on milers de treballadors, molts d'ells bascos -com els protagonistes d'aquest crim- hi passen les vacances.

Era la primera localitat que visitàvem de Cantàbria, fora de la que ens acollia per dormir-hi, va costar molt aparcar i va ser tan lluny que no vam poder visitar el poble, que queda a tres quarts o una hora a peu d'aquest punt de la platja, immensa, amb unes dunes que servirien d'amagatall, poc temps després, a l'assassí, que devia passar per un vouyer, com deia algú a la premsa.

Per refer-nos una mica, vam anar cap a Santoña, al port, a fer un vermut d'anxoves, amb un oli de bona qualitat i un punt de sal inferior al que estem acostumats, acompanyades de les millors "rabas" (potes o trossos de calamar) que haurem menjat en tota la ruta. Comparat amb Laredo, al port de Santoña, envoltat de maresmes, no hi havia gairebé ningú. Hi tornaríem, dies més tard, a comprar anxoves per endur-nos-les, adquirides a l'establiment la pripietària del qual, que vam saludar, protagonitza una novel·la de Jesús Ruiz Mantilla, un periodista d'El País. Aquell dia vam descobrir que la vida de Santoña és, sobretot, dins del poble, amb carrers vivíssims i una esglési magnífica, com totes les que vam visitar.

A l'hora de dinar vam cometre, de nou, l'error de visitar una platja turística a l'hora que més plena està. A Somo, a l'altra banda de la badia de Santander; tot i que vam dinar bé, vam fugir de seguida. On? A l'única platja de la que la metereologia ens permeté en tot el viatge, a Langre, amb l'ombra dels penya-segats i la marea esperant que els últims banyistes marxin. Feia una mica de fred. Tot i així, tornant, podem visitar (per fora) una església més o menys barroca, que té un hospital de pelegrins del Camí de Santiago al costat i un cementiri, a Isla.

Encabat, a sopar i a dormir. Rebo un whattsapp amb un enllaç a la notícia del doble assassinat. "¿Què has fet, Ramon?", em diu l'irònic emissor, ignorant que, de fet, ben bé podria haver presenciat el crim, com les desenes de transeünts que van quedar-se paralitzats, excepte l'ertzaintza de vacances que va reduir-lo només amb el crit de "Policia, deténgase". L'endemà hauria escrit aquesta història en primera persona, un cop refet del trauma. Però, de fet, el més inquietant de tot és que el mort hauria pogut estar ben bé jo mateix. I, sabeu què, ja en vaig quedar una mica tip de sortir als diaris.

Lisboa: apunts de viatge (i 4)

Dissabte 28 de juny
: :

(...) Jo sóc el tall ferotge
d'un rem ferint onades sens resposta
als mars del vent. Com un rellotge boig
llegeixo el temps a l'inrevés dels mots.

Carles Torner, "Dans la ville blanche", a A la ciutat blanca, Ed. El Mall, Barcelona, 1984, p. 55

:

Estic baldat. M'ho agafo amb més calma. Visites tranquil·les. Primer a la Sé (acrònim de Seu Eclesiàstica, és a dir, catedral), que repasso per tot arreu, inclòs el claustre, on hi ha les diferents capes dels vestigis previs. Faig vàries fotos. Un pessebre, alguns sants, etc. També la d'un sarcòfag d'infanta on apareix ella llegint. Quan me n'anava, veig que al costat de la porta, en una capella a Sant Antoni, un capellà amb capa i tot es disposa a fer un bateig. M'hi apunto. És molt emocionant. Segueixo les pregàries, escolto l'homilia i com una bleda miro com li mullen el cap i li imposen els olis. Tant els fot que els turistes merdegem per allà. Quasi surrealista.

:
Després al Castelo Sao Jorge, una eficaç fortificació àrab amb unes vistes precioses. Fa un sol acollonant. Junt a ell, el barri de Santa Cruz, cases dins les muralles de la ciutadella, on la gent pren el sol sense importar-li massa que milers de turistes els mirin. Alguns sí i recorren a la glicina. Em passejo pel barri de Santa Cruz, i de nou el surrealisme: una família de texans estesos, semblen els Dalton. Es nota que tot és massa turístic, tan a prop del castell.

:

O sigui que baixo de nou a l'Alfama, just allà mateix, i busco un altre restaurant minúscul. Com tots. Tan minúscul que sóc enmig de vàries converses, especialment la que domina una dona (dominen les dones les converes als restaurants, segur) que parla de tot (i ho fa cridant, l'han de sentir pertot): dels homes, del futbol, de la vida, de la canalla, del menjar, de les dones, del zodíac, de la salut... Jo demano una orada i és festa major. Més vi, més aigua, més tot. Estic mort de set. A mesura que avança el dinar van incoporant-se més membres d'aquesta extensa família que deu ser la que es relaciona cridant i domina diverses taules. Avis callats i àvies que apunten a la conversa, nétes que mengen plaentment unes sardines. I quatre babaus de turistes que ens ho mirem al·lucinats com els tòtils descobreixen la quotidianitat. Camino una mica però corro a refugiar-me de tanta calor que fa. A Mataró també en fa i tothom està bé.

:

En una botiga prop d'on dormo venen sants. A la repisa de sota venen una mena d'herois, o de santons o no sé ben bé què. Són negres.

:

:

Descanso i dormo. Descansat i net el metro em duu al Bairro Alto. Des del Parc Eduard VII (Estufa Fría, Pavelló Carlos Lopes etc...) fins al Chiado. Llarg però magnífic. Passejo per uns quants carrers, alguns de cases molt antigues, d'altres amb mansions d'influència anglesa, especialment prop del Parc de Príncipe Real. Passo per locals i bars que (quan estiguin oberts) faran delícies dels vicis. De tota mena i alguns compatibles amb la meva ètica, per dir-ho d'alguna manera. Veig el Parlament, torno als carrerons i arribo de nou al Chiado. Abans, però, m'aturo a la rua da Barroca (quin nom) on veig una botiga de portos. Me'n prenc un mentre miro els plànols i escric aquests apunts en una llibreta que em vaig comprar el primer dia. Com no, amb la foto de Pessoa (en portugès pessoa=persona).

:

Passo la resta de la nit als bars del Chiado (no puc tornar als dels vicis... però aquí res no decau). Trobo un personatge de la TV. Amb el cap enterbolit i després d'un recorregut enterbolidor, de nou, a tancar el metro i cap el llit.
:
Diumenge, 29 de juny

:

E eu tenho de partir para saber
Quem sou, para saber qual é o nome
Do profundo existir que me consome
Neste país de névoa e de nao ser. *

Sophia de Mello Breyner Andersen, Nocturno mediodía (antologia 1944-2001), Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 2004, p. 40

:

:

Avui marxo. Agafo el tramvia 28 per dir adéu a Lisboa, o fins aviat. No hi ha gairebé ningú pel carrer. Baixo al Chiado, de nou, a fer un cafè i esmorzar i me'n torno amb metro fins agafar la maleta. A l'aeroport compro el Diário de Notícias, per encàrrec, i em quedo amb el cd promocional de Mariza, una exitosa cantant de fados. Preparo un parell de llibres d'Argullol pel retorn (per què m'agrada tant?). Però no els acabaré.

:

A l'avió, gran conversa amb un noi de Colòmbia que vol saber coses de Barcelona per visitar i amb un altre de portuguès que va a Andorra a teballar. Els portuguesos i els colombians tenen passió per Espanya, volen que guanyi aquesta nit a l'Eurocopa i creuen que els respectius països han de col·laborar més. "Ibèria pot ser una gran potència", diu el noi portuguès. I no es refereix a l'empresa aeronàutica. A mi no em queda potència per res, però agafo el tren i cap a Mataró. I aquí em teniu. Per cert, Espanya va guanyar l'Eurocopa.

:
Fotos, meves. Sarcòfag d'infanta a la Sé; dos carrers del barri de Santa Cruz; Hotel Four Seasons (Ritz); rajoles al pavelló Carlos Lopes; carrer del Bairro Alto, carrer prop del Parlament; porto en un bar de la rua da Barroca; jo al tramvia 28.

* ("Y tengo que partir para saber / Quién soy, para saber cuál es el nombre / Del profundo existir que me consume / En este país de niebla y de no ser", trad. Ángel Campos Pámpano).

:

Lisboa: Apunts de viatge (3)

Divendres 27 de juny
:

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

Lluís Llach, Abril 74 (fragment), 1975, vegeu-la a Youtube, interpretada per Llach i Josep Carreras.

:
Em llevo a les 7:15, esmorzo en un bar la famosa 'crema' de Lisboa i un cafè boníssim (el cafè a Lisboa és dels millors que he pres) i a les 8, 8:15, ja sóc a l'Hotel dels meus amics. Ells han vingut en cotxe i l'agafem rumb a Sintra. Parem primer a Queluz. El palau -que va acollir les escenes d'El perro del hortelano, de Pilar Miró- obre a les 9. És una peça del rococó, un estil tan hedonista que sempre m'ha semblat un contrapunt interessant a tanta gravetat... Hi trobo un parell d'exemplars de pessebres abigarrats, que es veu que són molt típics de Portugal. Cap a les 10 o abans el palau s'omple de turistes en massa i passem a ser uns d'ells. En acabat, a Sintra. Els cotxes no poden pujar al castell ni al Palau de Pena (pena vol dir penyal... R. és gallec de neixement i em va traduint les paraules).

:

Dinem al poble, prop de l'Ajuntament. Salmó. Més vi. Sobretaula de política (era inevitable), es pensaven que jo era de CiU (glups) i em toca explicar força coses. Però, sens dubte, n'aprenc jo més d'ells. En el fons, Madrid (i tota la seva àmplia influència metropolitana) és desconeguda pels catalans. Em refereixo a les lògiques que van més enllà dels tòpics. Parlem de tot, de l'Estatut, de Gallardón, de l'Espe, de la corrupció política. N'aprenc molt.

:

Tornada bellíssima per la costa. Des del Cabo da Roca a Cascais, i d'allà a Estoril i a Lisboa. Ens acomiadem. Em dutxo i em canvio. la idea és anar a veure fados al Castelo de Sao Jorge, al damunt de l'Alfama, que encara no he vist. Però pel camí se m'acut entrar en un minúscul restaurant amb menjar típic de Sao Tomé (es nota molt el passat colonial de Portugal). El fet que el lloc era ple (tampoc costava tant) i que només hi hagués una persona fent de tot, barrejat amb una idea del temps no exactament com la meva, fa que m'hi estigui tanta estona que, en pujar al castell la gent ja en baixi. Més passejos, doncs, ara nocturns. Torno al ball del barri de Santa Justa, cada dia hi són. Gent desinhibida que balla bé. Pell de coure i pell d'eben i pell rosa i pell porosa i pell vella però dolça i pell llisa i pell de salabror oceànica. Pells de tots els colors i gustos fruits de l'Imperi d'un país que diuen que és el més catòlic d'Europa. Un catolicisme atlàntic, diria jo.

:

Lisboa, diu la llegenda, fou fundada per Ulisses en el seu camí de retorn a Ítaca. I es nota. Principalment, perquè no hi ha cap pressa. Has de pregar que el camí sigui llarg. El camí cap el meu llit encara es fa una mica més llarg, doncs. De nou, he de tancar el metro per anar-hi i en arribar-hi, la noia del primer dia em diu que si vull anar amb ella, somrient. "Nao, obrigado", li dic, també somrient. A la tele fan Roma en anglès subtitualda en portuguès. Un altre imperi.

:

Fotos, meves: Palau de Queluz, capella. Cabo da Roca i Boca do Inferno, a Cascais. Llambordes al carrer prop del Castelo Sao Jorge.
:

Lisboa: Apunts de viatge (2)

Dijous 26 de juny

: :

Perdóneme, señor director, respondió Pereira con pesadumbre, pero quisiera preguntarle una cosa, nosotros originariamente éramos lusitanos, luego vinieron los romanos y los celtas, después estuvieron los árabes, ¿qué raza podemos conmemorar los portugueses?

Antonio Tabucchi, Sostiene Pereira, Ed. Anagrama, Madrid, 1995, p. 150.

:
Començo a fer servir el transport públic. El metro fins a Praça de Comércio, menys golfa que ahir, i allà el tramvia 15, que va a Belém. Vull veure els Jerónimos, un impressionant monument del gòtic manuelí. Pujant ja al ttramvia em faig amb un matrimoni, M. i T., dels que després sabré que són de Guadalajara i dels que aprendré moltes coses. A ell l'intenten robar.

:

En baixar, visitem junts els Jerónimos. L'església amb les columnes de corda, amb tombes de reis i reines, i el claustre magnífic, amb la tomba de Pessoa. Visitem una exposició on hi ha la síntesi històrica de Portugal, així com també de la geneaolgia de les cases reials, imbricades amb la Corona espanyola, com és obvi. La conversa amb els meus nous amics em permet posar-me al dia de la rovellada història medieval espanyola i portuguesa i de moltes coses més. Sortint, anem a la Torre de Belém, pujant pis per pis, amb vistes belles sobre la badia. De nou, repàs a la història de les conquestes portugueses i espanyoles, mapa del tractat de Tordesillas (Espanya i Portugal amos del món). Tornem amb tramvia de nou al centre de Belém, fa massa sol. Esperant el tramvia fem confidències. Prenem alguna cosa a la pastisseria de Belém on va tothom i després dinem a prop, amb un encarregat excel·lent que es diu Carlos i que s'enrotlla. Més peix. Més vi. Sembla bíblic.

:

Quedem per demà al matí per fer Sintra i la costa, seguint les indicacions de Carlos. De nou al trramvia, cadascú al seu hotel. Ell vol veure la semifinal de la Copa d'Europa. Aquí tothom va amb Espanya. Jo vaig a passeig, encara que el sol continua matxucant. Pujo en un funicular de la rua de sao Paulo a la de Loreto per anar al Chiado, a la Rua Garrett. Prenc reforços a A Brasileira (davant Pessoa en estàtua, de nou) i a la Cervejeria da Trindade. He decidit que no veuré museus (ho deixo per la segona visita...), però el de Sao Roque és tancat. Al seu voltant, llibreries de vell i de gravats, sex-shops, pastisseries. Galeries d'art. Busco la Fnac per comprar-me el llibre en castellà que em fa falta per si se m'acaben les reseves. N'hi ha pocs, però finalment topo amb un de Reinaldo Arenas. repasso els llibres. I els discos. M'hi quedo força estona. Fan un concert, dins un cicle al voltant del Dia de la Música, el grup -de Porto- és molt bo, o almenys a mi m'ho sembla. Pujo a dalt de l'Elevador de Santa Justa pel vertigen. Frase rara. Tota Lisboa té un aire surrealista. Aquesta frase, o una estació de metro plena de frases de filòsofs. Ahir ja us en vaig explucar alguna cosa. Sms meu: "Em sento com Bruno Ganz a Dans la ville blanche, d'Alain Tanner". Sms de l'altre: "Què és això?". Veig que sóc gran, pel que dic i perquè no m'entenen. Busco el rellotge que va al revés, el recordeu?

:

Més metro, més passejos, més fer el badoc. Sopo. Ara una mica de pasta. Més vi. Per postres, ananás de Madeira, boníssim. Al costat unes senyores mengen el mateix que jo, una d'elles sembla la Montse Tura. Res, xino xano de nou al peu de l'Alfama. Jazz i Bossa Nova n portuguès, la noia no és d'aquí, però diu que fa 14 anys (avui) que hi és. Prenc unes copes més l'entrada de 7 euros. Escoltant aquesta noia veig que la música de Lisboa (Lisboa és sobretot música) deu haver estat infuïda pels cèltics i pels àrabs, i per tot aquell qui baixava al seu port. Amb el denominador comú de ser tocats per l'Atlàntic i el seu vent, amb els privilegis i les servituds de ser una gran costa al final d'Europa. Les cançons són nostàlgiques (la saudade) i semblen gairebé napolitanes, tot sembla una mica el sud d'Itàlia. Au, me'n vaig abans no acaba, perquè vull agafar el metro. El tanco. Acluco els ulls a la 1:30 h. Demà més.

:

Fotos, meves: A Sintra; Monestir dels Jerónimos, nau central de l'Església -sostre- i claustre. Vista des de la Torre de Belém. Vista des de Santa Justa, al fons, la Sé (Catredral).

:

Lisboa: Apunts de viatge (1)

Dimecres 25 de juny

:

No ensenyis res, perquè encara ho has d'aprendre tot.

Fernando Pessoa, L'educació de l'estoic, Ed. Quadrerns Crema, Barcelona 2003, p. 32.

:

Potser perquè ho faig poquíssim, m'agrada perdre temps a l'aeroport. Surto de Mataró amb tren, amb temps, carregat amb la maleta i un reguitzell de llibres prou curts perquè un a un no pesin i prou interessants per acompayar aquest plaer que ni tan sols els retards poden suplir. És més, gràcies als retards, acabo amb bona part de les existències i recorreré Lisboa per comprar-ne algun més, no fos cas que a la tornada em fes falta. Vaig sol. Els quatre dies arrencats de vacances s'hi presten més. I les aventures les fem sols... ja t'acompantarà algú. A l'anada, Pessoa fent l'estoic (com no), Pamuk amb la maleta de son pare i Magris orfeic.

:

Veig Espanya des del cel. Passem de la part humida a la seca, es dibuixa una flassada al·lucinant de verds i d'ocres, ressegueixo els camins, els rius i les poques ciutats. Descobreixo Toledo des del cel que tant inquietava El Greco. I m'al·lucinen aquestes explotacions agràries en forma de cercle (com es diuen?), tan grans.

:

Em trobo M.B. a la sortida de l'avió. Es veu que hem viatjat junts. Ve per feina i se'n va demà, em posa al dia de Lisboa mentre agafem un taxi per deixar-nos als hotels. Muac muac. Bé, el meu no és exactament un hotel. Digne, però una altra cosa ben diferent. Ara, amb tele. Em dutxo als wc del passadís, com si fos casa meva, em vesteixo de descobridor i cap a veure Lisboa.

:

Dec ser al barri d'Anjos (àngels?), les primeres que em saluden són dues putes, una en una cantonada i l'altre un parell de mansanes més enllà. Com que sóc obedient (J.S. i A.V. em van procurar tota la informació, guies i plànols que duia), m'endinso al barri d'Alfama, ple de garlandes, un barri un pèl laberíntic i entranyable, amb sopreses a cada racó. Turistes i autòctons ben diferenciats, els darrers amb una generositat i frescor interessants. Sopo sardines i em bec mig litre del vi blanc, gest que repetiré vàries vegades en tota l'estada. Ja som a l'estiu. A la tele fan futbol, i una colla del costat el mig mira.

:

Vaig a la Rua de Sao Miguel, on abans he vist que es preparava gresca. Un senyor amb guitarra o mandolina o llaüt (no recordo ni hi entenc) va acompanyant una sèrie de persones que són presentades cada dues o tres cançons: fados i altres peces populars que són celebrades. Bec ginginha. Licor de cirera. Baixo més avall, en una altra plaça hi ha més balls, els del barri de Santa Justa. Visc tres experiències paranormals: Una dona balla amb un gos, un home amb un camió grua (eren prop de mitjanit) es disposa a treure un quiosc i un vellet llegeix un diari amb les ulleres fosques.

:

M'encamino a la Praça do Comércio, faig fotos nocturnes, així coma la Rua Augusta, es d'on veig l'elevador de Santa Justa (foto) i xino xano cap a casa. Les dues noies deuen tenir feina perquè ja no hi són. Bona nit.

:

:

Fotos, meves: Altaret a Sant Antoni al barri d'Alfama; festa, al final del carrer, al barri de Santa Justa; l'elevador del mateix nom i la porta de la Práça do Comércio.
: