dilluns, de juliol 07, 2008

Lisboa: Apunts de viatge (3)

Divendres 27 de juny
:

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat
.

Lluís Llach, Abril 74 (fragment), 1975, vegeu-la a Youtube, interpretada per Llach i Josep Carreras.

:
Em llevo a les 7:15, esmorzo en un bar la famosa 'crema' de Lisboa i un cafè boníssim (el cafè a Lisboa és dels millors que he pres) i a les 8, 8:15, ja sóc a l'Hotel dels meus amics. Ells han vingut en cotxe i l'agafem rumb a Sintra. Parem primer a Queluz. El palau -que va acollir les escenes d'El perro del hortelano, de Pilar Miró- obre a les 9. És una peça del rococó, un estil tan hedonista que sempre m'ha semblat un contrapunt interessant a tanta gravetat... Hi trobo un parell d'exemplars de pessebres abigarrats, que es veu que són molt típics de Portugal. Cap a les 10 o abans el palau s'omple de turistes en massa i passem a ser uns d'ells. En acabat, a Sintra. Els cotxes no poden pujar al castell ni al Palau de Pena (pena vol dir penyal... R. és gallec de neixement i em va traduint les paraules).
:
Dinem al poble, prop de l'Ajuntament. Salmó. Més vi. Sobretaula de política (era inevitable), es pensaven que jo era de CiU (glups) i em toca explicar força coses. Però, sens dubte, n'aprenc jo més d'ells. En el fons, Madrid (i tota la seva àmplia influència metropolitana) és desconeguda pels catalans. Em refereixo a les lògiques que van més enllà dels tòpics. Parlem de tot, de l'Estatut, de Gallardón, de l'Espe, de la corrupció política. N'aprenc molt.
:
Tornada bellíssima per la costa. Des del Cabo da Roca a Cascais, i d'allà a Estoril i a Lisboa. Ens acomiadem. Em dutxo i em canvio. la idea és anar a veure fados al Castelo de Sao Jorge, al damunt de l'Alfama, que encara no he vist. Però pel camí se m'acut entrar en un minúscul restaurant amb menjar típic de Sao Tomé (es nota molt el passat colonial de Portugal). El fet que el lloc era ple (tampoc costava tant) i que només hi hagués una persona fent de tot, barrejat amb una idea del temps no exactament com la meva, fa que m'hi estigui tanta estona que, en pujar al castell la gent ja en baixi. Més passejos, doncs, ara nocturns. Torno al ball del barri de Santa Justa, cada dia hi són. Gent desinhibida que balla bé. Pell de coure i pell d'eben i pell rosa i pell porosa i pell vella però dolça i pell llisa i pell de salabror oceànica. Pells de tots els colors i gustos fruits de l'Imperi d'un país que diuen que és el més catòlic d'Europa. Un catolicisme atlàntic, diria jo.
:
Lisboa, diu la llegenda, fou fundada per Ulisses en el seu camí de retorn a Ítaca. I es nota. Principalment, perquè no hi ha cap pressa. Has de pregar que el camí sigui llarg. El camí cap el meu llit encara es fa una mica més llarg, doncs. De nou, he de tancar el metro per anar-hi i en arribar-hi, la noia del primer dia em diu que si vull anar amb ella, somrient. "Nao, obrigado", li dic, també somrient. A la tele fan Roma en anglès subtitualda en portuguès. Un altre imperi.
:
Fotos, meves: Palau de Queluz, capella. Cabo da Roca i Boca do Inferno, a Cascais. Llambordes al carrer prop del Castelo Sao Jorge.
:
Publica un comentari a l'entrada