Un parell d'opinions

Res, que aquests dies m'han demanat que opini, aquests dies, amb motiu de la situació política que vivim. Divendres passat, dia 6, arran del recent anunci dels regidors de CiU de Mataró, em van convidar a una agradable tertúlia emesa conjuntament per Mataró Ràdio i Mataró Televisió (a partir del minut 39 del vídeo que encapçala aquest escrit), moderada per la Cristina Salat, i amb els amics Miquel Canal i Josep Mañach.

Avui he fet un breu comentari de l'actualitat, a Ràdio Estel, on he parlat del temps d'espera que vivim esperant la resposta del president Puigdemont a la carta tramesa pel president Rajoy, i un breu apunt sobre què em sembla que hauria de fer l'Església en aquest complicat procés; aquí ho teniu.

El Garbí en fa quaranta

El mes de setembre de 1976 els meus pares em van apuntar al grup d'esplai Garbí, que acabava de néixer a l'empar de l'Escola Pia de Santa Anna de Mataró. Tenia set anys, doncs, i encara en recordo força coses. Un amic amb qui ja ens coneixíem de l'escola (i amb el que no he perdut el contacte) era el meu recer. Fins uns anys més tard encara guardava (ara no sé si ho trobaria) el primer cançoner ciclostil·lat del qual recordo, sobretot, la cançó "La calma de la mar", del mataroní Nicolau Guanyabéns, un descendent del qual, avui director del Museu-Arxiu de Santa Maria, era monitor de l'esplai, si no m'erro. Allà començava una història que va durar molt de temps i que, indefugiblement, és en part responsable del que sóc avui.

L'ensenyament escolar era, aleshores, molt diferent. Alguns deien que al grup d'esplai s'hi anava a fer "el que haurien de fer les escoles". Ara que les escoles fan el que feien els grups d'esplai, penso a vegades, ¿què caram han de fer aquests últims, si era cert el que deien? Sigui com sigui, el principal objectiu pel qual em van apuntar els meus pares, que deixés de ser aquell nen tímid i entotsolat, crec que el van aconseguir bastant. A força de gimcanes i cançons de foc de camp, d'excursions i múltiples descobertes, de patejar-se la ciutat i provar la paciència dels monitors, a base de relacionar-me amb un munt de nois (i noies, jo que anava a una escola íntegrament masculina), ara penso que no he agraït mai prou tot aquest doll d'experiències.

El grup d'esplai ben aviat va emancipar-se de l'escola i va anar a raure a un casalot vell del carrer d'en Palau, prop de la plaça dels Ninots (que oficialment era "de l'Ajuntament", sense que aparentment tingués res a veure una cosa amb l'altra). La plaça era escenari de les "festes majors" amb què acabava el curs i una d'elles va servir perquè m'encarreguessin el meu primer article (als nou anys!) al setmanari El Maresme, gràcies a Josep M. Torrent, avui periodista i càrrec de confiança municipal.

Del carrer d'en Palau, quan ja havia deixat d'anar-hi, van anar a parar a la casa de Les Esmandies (no recordo si amb algun periple enmig) on, quan va arribar l'hora, també hi vaig apuntar el meu fill. 

Ara, d'aquell primer dia encara de l'estiu de 1976 en farà quaranta anys i aquest dissabte ho celebren a la Plaça dels Ninots de l'Ajuntament, com si diguéssim. Estic molt desvinculat de tot això com per tenir ni una mínima idea del que significa avui el món de l'esplai (o l'escoltisme), o de què pot aportar en un món de tants impactes i tan diversos sobre l'educació dels nostres infants i adolescents. I molt menys goso fer-ne cap predicció. Ara bé, sí que, almenys, és l'hora d'agrair-ho de tot cor. Gràcies, doncs!

L'Església, els joves i jo.

Vaig participar, ara ja fa uns dies, en una edició de "Creure avui", programa de m1tv, per parlar sobre "per què hi ha pocs joves a l'Església". I com que no en tinc ni idea em vaig enrotllar com una persiana. Aquí ho teniu.

10 anys fent el blog

Demà aquest blog fa deu anys que el vaig obrir, sense saber massa bé què fer-ne. Més o menys com ara, tot i que he sofisticat la ignorància. En deu anys han canviat moltes coses, a nivell laboral, més personal, etc... Ha canviat també força el panorama polític, la manera de relacionar-se per internet (dels blogs a les xarxes i la missatgeria) i, pel que rellegeixo de tant en tant, algunes de les meves opinions (per sort). També he canviat la freqüència, de diària a un post cada dos dies, més o menys. Fins i tot ha canviat la manera de dir "blog", que jo encara conservo al títol en l'anterior accepció, que em sembla més ambivalent.

Ja he dit moltes altres vegades què ha significat, almenys per mi, aquesta eina autònoma d'expressió. En general, n'estic molt satisfet. Per tant, ara us toca a vosaltres dir-hi la vostra, els pobres lectors que algun dia heu tingut la pietat de llegir-me. He demanat a unes quantes persones que em responguin a tres qüestions (a les que us podeu sumar als comentaris), que són

1. Si mai llegeixes algun post meu del blog, què t'agrada més?
2. I què t'agrada menys?
3. Vols saludar els lectors? Doncs escriu-los.

Tot i així, han fet el que han volgut, això que els vaig avisar que no buscava elogis... Són uns incorregibles. I no saben pas com els ho agraeixo.

Cinto Amat

Ramon, deu anys de blog diari signifiquen molta dedicació. En sóc un seguidor habitual. A vegades em pregunto d’on treus el temps per a mantenir una fidelitat tan fèrria a les noves pàgines en blanc,cada vegada que obres el teu blog, per deixar-hi els teus missatges i opinions. Diria que ets un bon repartidor de joc. Em sorprèn la teva capacitat de distribuir, acotar, subratllar, criticar, ironitzar i aprofundir, les aportacions d’altres. Sé que tens uns temes de fons constants, que llinden amb la sociologia, l’art, la política, la teologia, la literatura, els límits, les contradiccions i els horitzons. I molts més. M’agrada que et facis respectar en les teves provocacions, en les ganes de posar interrogants a moltes certeses, en el propòsit d’anar sovint a contracorrent, perquè no és gens fàcil. T’has fet un lloc en aquest món dels blogs, i em sembla que a uns quants ens has suggerit un camí  a seguir. No hauria pensat mai que a partir de les paraules escrites en l’anonimat més absolut, sense pensar en ningú en concret a qui puguin arribar, s’arribés a forjar una amistat que va prenent caràcter en el silenci de la lectura, en la constatació de moltes empaties, de moltes històries que no s’han conviscut però que s’arriben a compartir. Que duris deu anys més, almenys.

David Casals

En Ramon és un polític diferent a qui respecto: ha sabut passar a un segon pla quan la majoria dels seus companys d'ofici s'eternitzen. I també sap marcar perfil propi davant de tres de les grans passions de la seva vida, tres institucions que s'afronten un futur incert: els partits socialdemòcrates europeus, les ciutats i l'Església Catòlica.

Espero, Ramon, que sàpigues continuar mantenint la teva mirada pròpia en els propers deu anys i que no et falti coratge per posar el 'dit a la llaga', que prou falta fa davant d'aquest llarg episodi de boira baixa que ens ha tocat viure.

Rosa-Isabel Garí 

1. Llegeixo les entrades que em criden l'atenció. M'agraden especialment les que reflexiones sobre política o religió. M'agraden perquè estan molt pensats i en alguns aspectes coincideixen amb la meva manera de veure les coses. També sembla que l'autor (és adir, tu) es calla més del que diu. M'agrada també el to irònic d'alguns.

2. N'hi ha alguns de molt curts amb imatges o breus poemes que més aviat semblen "per omplir", encara que potser és una falsa impressió meva.

3. Lectors: tenir la paciència d'escriure un bloc durant déu anys té el seu mèrit: aplaudiu!!

Fon Herrera

A la primera pregunta te contesto rápido. Los suelo leer casi todos (o al menos los que pillo al vuelo)...y lo que más me gusta es que eres directo, agudo, no te excedes para nada en el tamaño y usas la fina ironía que tan cara se vende últimamente y tanto me gusta por lo menos a mi. Entre los temas que tocas suele leer con mucho agrado los históricos que suelen ser sobre anécdotas divertidas o que consigues convertir en divertidas (mérito indudable). A la segunda pregunta, bueno, supongo que lo que menos me gusta son los temas religiosos, pero porque es un mundo que en general desconozco desde el punto de vista del creyente y lo veo con más distancia...pero algunos también me han parecido interesantes y sobre todo lo que valoro en general es que eres bastante sincero y no escondes tu condición de socialista y creyente...y eso siempre me ha parecido algo muy respetable y muy ejemplarizante de la propia coherencia. Respecto de saludar, pues más bien no...no tengo necesidades a esos niveles, jajaja. Espero que te sirva y sobre todo enhorabuena porque es un trabajao muy bien hecho. Un abrazo

Marcel·lí Joan

Crec que és un bloc valent i concret, sobre temes d’actualitat i que quan cal és incisiu. Valoro positivament aquesta perspectiva.


Manuel Mas

Veuràs, ja fa temps que vaig deixar de seguir els blogs dels meus amics per la impossibilitat de tenir temps per a fer-ho. Ara, quan tinc coneixement per alguna via d’alguna entrada que pot ser interessant m’hi acosto i la llegeixo. Has vist que al meu blog actual ja no enllaço amb ningú i tampoc tinc pretensions de ser llegit. Llavors, perquè tinc un blog? Doncs, mira, és per mi una espècie de diari d’aquells que es feien abans que enlloc de tenir-lo guardat en un calaix el col·loco a la llum pública per si algú vol tafanejar-lo. Res més.

Respecte al teu blog i els seus deu anys: Quan algú vulgui analitzar qui ets o qui has estat, ja que has estat personatge públic, sols haurà de repassar les entrades que has anat fent durant aquests anys. Hi trobarà de tot, però sobretot et trobarà a tu, el que t’ha agradat, interessat, preocupat, ... Hi trobarà la teva política, la teva cultura, la teva religió, ... et robarà a tu. No està malament que la gent deixi de la seva pròpia mà el què és i el què pensa per si pot servir mai a algú que vulgui entendre la societat d’un determinat lloc i moment. Felicitats per l’aniversari.

Xevi Noya

1. El llegeixo poc, haig de reconèixer-ho. Però quan anuncies alguna entrada del teu blog al Facebook o al Twitter de temes que em són molt propers, llavors, sí que els dono un cop d'ull. Hi ha reflexió, una determinada visió del món en tots els sentits (visió que més d'un i de dos cops no comparteixo i que m'altera). Són textos argumentats, amb aquella ironia justa quan cal. I m'agrada veure una constància en l'escriure que no tinc (ni tindré).
2. No m'agraden determinades visions respecte certs temes. Però vaja, jo dic blanc, tu negre i potser en unes quantes generacions arribarem a un gris còmode. I si estàs de celebració, no cal seguir dient allò que no ens agrada, què carai, que cal felicitar-te!!!
3- Amics, coneguts i saludats d'en Ramon virtual, avui, en motiu dels 10 anys, desitgem-li'n uns quants més. Siguem originals: Anys Ramon Per!!!

Ramon Radó

1. Llegeixo el blog bàsicament a través del Feedly (el meu lector de RSS) i sobretot segueixo els articles de política (dec ser raro), com més heterodoxos millor, i també m'interessen els que parles sobre identitat (des de la mataronina a l'europea, passant per les del "procés"). Els versos i els fragments de lectures, com que són píndoles de consum ràpid, també les acostumo a seguir. De tota manera, sóc un lector força anàrquic, puc estar dies sense llegir i, després, empassar-me vuit o deu entrades de cop

2. No és que m'agradi poc, sinó que sóc molt ignorant en el tema, però els articles sobre art normalment els passo de llarg (perdona'm)

que acabeu de passar un bon aniversari, el blog i tu.

Post Scriptum:

• Joan Antoni Baron: 10 anys del pare carbasser (25.7.2014).

Tres mil

Si no em descompto, i no compto tampoc un parell o tres de posts que per art de mpagia (o per pròpia incompetència) han desaparegut, aquest que teniu al davant és l'escrit número tres mil d'aquest bloc que, des de l'estiu de 2004, taladra diàriament la xarxa amb les meves neures. No em podia imaginar que en tingués tantes.

Quan vaig començar escrivint al bloc sabia, sobretot immediatament després, que era una moda passatgera. Déu n'hi do els que queden, però els canvis continus que del 2004 ençà hi ha hagut a les xarxes han desplaçat (de moment) el centre a les xarxes socials on (¿qué boda sin la tía Juana?) també hi sóc. Em sembla que ja ho he dit alguna vegada: la possibilitat de tenir un web propi, especiament en forma de bloc, em permetia unir dues coses que em bullien dins. Una, la necessitat d'expressar-me, de llançar a l'espai coses -meves o no- que no fan res guardades, de compartir el que em sembla qua guanya valor si es comparteix, de donar la meva modestíssima opinió o, estalviant en psiquiatres, d'esbarvar-me a gust. Dues, la vocació que he tingut des de ben petit en els temes comunicatius (dic vocació, no destresa): vaig néixer en una casa on es llegia, també diaris; sóc d'una generació formada sobretot a través de la televisió; m'ha agradat sempre participar en butlletins, revistes, webs i -em temo- tot això m'ha servit per superar una mena de timidesa brutal que tinc i que el desparpajo que gasto aquí sembla desmentir de totes totes. En fi, com que no crec que em contractin mai per fer tertúlies ni columnes, m'hi vaig posar pel meu compte, sota el risc que tothom comprovi in situ les meves evidents mancances. Tant me fot.

En aquest balanç d'urgència vull dir dues coses més. Una, que és enormement gratificant que algú et llegeixi, malgrat tot. He comprovat que l'opinió pròpia té més audiència que la que copio dels altres, quan a mi em sembla molt més interessant el segon cas, ho dic sense falsa modèstia. També he comprovat que hi ha temes (el sexe, Catalunya) o estils (la crítica, especialment si aconsegueixo algun gag irònic o si se m'escapa un sarcasme) que atreuen molt més, cosa que entenc perfectament. O que els que escriuen comentaris, sobretot si són anònims, són hipercrítics. Tampoc em molesta perquè m'estimula a madurar les respostes (excepte si vaig calent). De fet, pràcticament mai no m'ha insultat ningú. Des de fa un temps han baixat força els comentaris i hauria de pensar que, potser, em repeteixo massa o avorreixo. Com que el bloc és una mena de dietari, és lògic que hi hagi temes recorrents als que miro d'afegir-hi més reflexions, o, senzillament que els tinc mal digerits i em tornen com un rot. I, finalment, he comprovat l'impacte (positiu i negatiu, però sobretot positiu) que ha significat aquest bloc en molts sentits.

Dues. Que a hores d'ara em costa una mica mantenir el ritme, de "missa diària". El truc, ja ho sabeu, és que en faig uns quants de cop i els poso a la 'nevera'. Però un post com aquest, per exemple, em porta mitja horeta llarga. No li faig fàstics: ho tinc com una bona gimnàstica mental. Però tothom em diu que també n'hauria de fer de l'altra, per exemple. Vaja, hi pensaré a veure si redueixo un pèl el ritme. Res més. Tres mil gràcies. Fins demà.

Després de vint anys *

  

Ara farà un any, més o menys, vaig dir que ja n’hi havia prou. Feia temps que ho estava parlant amb els meus amics i companys de més confiança, amb l’Alcalde, amb la meva parella i amb la meva família: vint anys són massa, els deia, m’estic fent gran, he de fer-me un lloc al mercat laboral abans no sigui massa tard i, això també, els darrers quatre anys -convulsos i massa exposats per mi- hi van ajudar. Hi havia pensat altres vegades, però aquesta vegada anava en sèrio.

Vaig començar molt jove, amb 22 anys, a fer de regidor, uns quants abans ja a ‘fer política’. Pensava, encara que no ho formulava així, que ser d’esquerres està molt bé... però treballar per un món com m’agrada precisa de tres coses: un acord ampli amb els que mes o menys coincideixen amb tu, una organització que els aplegui i ho projecti i una voluntat de ser majoria. I posar-s’hi.

Per la raó que fos, vaig acabar a la llista de l’ajuntament. He passat per moltes responsabilitats. He comès moltíssims errors i he patit força... però també he après moltíssim, he tingut oportunitats de contribuir una mica a fer aquella societat que volia, i m’ho he passat molt bé fent-ho. També m’he sentit estimat, encara que Maquiavel deia que és millor ser temut que estimat... i sospito que alguns m’han temut i m’han odiat força. Contra el que es diu, crec que aquests sentiments contradictoris són inherents, almenys, en la meva manera de veure el món i la política. No crec en la política mel·líflua i reconec que em va la marxa. Crec que polemitzar (fer ‘ombres’) serveix per veure millor el “volum“ de les coses... i per reconèixer l’altre almenys com algú que pot polemitzar amb tu en la “representació del conflicte” que és la política democràtica. També en això hi ha la descoberta de l’”altre”... com passa amb la boxa.

M’ha agradat aquesta part: m’he passat bona part del temps pactant i l’altra batallant. Entremig, miro les coses que hem fet i n’estic molt orgullós. Fins i tot ara que costa pagar-les. Sense determinades apostes estratègiques no hi pot haver cap tàctica substitutòria i, sobretot, cap camí de recuperació. M’agrada haver contribuït a retenir talent (i llocs de treball), a haver fet barris més habitables i segurs, a llançar-nos en projectes col·lectius, a fer canvis i reformes.

Quan vam perdre les eleccions vaig decidir deixar també la meva responsabilitat a la direcció local del meu Partit, a la que estava vinculat també feia bastants lustres. No tenia prou temps per la ingent feina que calia fer i volia forçar alguns canvis...  encara que no sé si arribaran. Dic això perquè quan era primer secretari em vaig preocupar d’un aspecte en què no vaig tenir èxit. Em preocupava (i em preocupa) llençar per la borda allò que en diuen el ‘capital polític’ dels companys que, havent ocupat determinades responsabilitats polítiques, les deixen per diferents motius. Com que vaig començar tan inexpert, valoro molt l’experiència. No me’n vaig sortir perquè no vam saber trobar-ne la manera. Mira, a mi, l’experiència que acumulo, inclosa la negativa, em va molt bé personalment. Per la feina que faig ara, per exemple, fent tasques de comunicació per una editorial que ja admirava... Però m’agradaria moltíssim, un dia o un altre, retornar el que la ciutat m’ha donat, dins i fora del meu partit. A mi i a molts altres, ens consta. A veure si ho aconseguim.

Finalment -i acabo- em pregunto com visc tot això com a cristià. Crec que ja ho he dit, una mica i, de fet, m’ho pregunto des del primer dia. Destaco només dos aspectes. En primer lloc, en un lloc on veus tanta gent, m’ha interpel·lat força el descobriment de l’altre, com deia, d’algú concret amb noms i cognoms, a tot arreu, a l’autobús, al teu despatx de l’ajuntament, a una reunió amb veïns... fins i tot entre les tropes enemigues (i el més difícil és ‘estimar els enemics’, com ja sabia Jesús). I, en segon lloc, quan m’angoixava una mica el canvi de vida, no sabent ni on aniria a treballar ni de què viuria, vaig pensar en una altra de les coses complicades que Jesús ens proposa “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?” (Mt 6,26). Doncs això, en aquestes coses difícils i complicades (és a dir, senzilles), penso quan algú em pregunta sobre com ho visc com a cristià.

* Publicat a la revista L'Agulla (febrer 2012) després d'haver estat vint anys regidor a l'Ajuntament de Mataró.

La bronca d'en Mañach *

Josep Mañach, home d'una trajectòria impecable al sector públic, va ser cap de llista de CiU l'any 1995 i obtingué el millor resultat pels nacionalistes que mai s'hagi vist a Mataró. Jo, el 1997, vaig ser nomenat regidor de Serveis Centrals. Recordo molt bé la primera comissió informativa que vaig presidir, el primer o segon dia d'haver accedit al càrrec. Hi anaven les ordenances fiscals de 1998 (els impostos i taxes locals) i jo portava grip i febre. Mañach, el regidor de l'oposició més ben preparat que mai he vist, portava anotades pàgina per pàgina les seves objeccions i preguntes, em va clavar una bronca (amb tota la raó) pel poc temps que havia tingut per mirar-s'ho i em va llançar un argument que em va quedar gravat: "¿com caram vols que ens posicionem sobre les ordenances si no tenim ni idea de quin pressupost voleu fer? ¿per què no fem el debat conjunt?". La meva resposta -aleshores-, corra-cuita, va ser la de dir "primer mirem què tenim i després veurem en què ens ho podem gastar". Una resposta de circumstàncies, perquè qui tenia raó era ell.

De manera que ens vam posar mans a l'obra i en un parell d'anys de canvis importants en la manera de fer de l'Ajuntament (amb algunes inèrcies i rutines que semblaven eternes) vam poder tractar conjuntament les ordenances fiscals -que tenen un període rígid per a la seva aprovació, per això la premura- amb el pressupost incloent-hi un període previ per poder fer les primeres aportacions prou llarg (els avantprojectes) i acompanyats d'un Programa d'Actuació anual cosa que amb alguna excepció explicable, s'ha mantingut fins avui. A més, s'hi va poder introduir un important procés de participació (Audiències, etc...) i, ja en el mandat posterior, amb majoria absoluta socialista, vam arribar a amplis acords en matèria fiscal amb CiU, aleshores encapçalada per Joaquim Esperalba, el Grup Mixt i ICV. La bronca d'en Mañach, sincerament, em va motivar i, amb el lideratge de l'aleshores alcalde Manuel Mas, vam fer aquest i altres canvis dels que em sento molt orgullós en matèria d'organitzacó interna. Canvis que mai s'acaben, per cert.

Anem enrera

Dijous hi va haver l'aprovació de les ordenances fiscals pel 2011, al Ple de l'Ajuntament. Segons sembla, amb un acord a prova de bombes amb el PP i un altre amb la Cup que va salvar per pèls l'aprovació inicial (queda una altra votació). Deixo a banda comentar la barrabassada que suposa incrementar l'IBI (la contribució) un 32% en plena crisi, en una ciutat on la immensa majoria de la població és treballadora i propietària de l'immoble on viu. I fer-ho quan hi ha alternatives. La mandra, la desconfiança cap al pacte i les ganes d'ingressar sense pensar massa semblen haver portat a aquesta decisió que, en cas d'haver-se consensuat, hauria compromès els socialistes en el debat pressupostari.

El que volia mostrar avui és que el nou Govern de CiU, amb franca minoria, fa servir els arguments que Mañach em retreia; diuen que no poden presentar el pressupost perquè primer han de comptar amb quins ingressos podran pagar el que cal fer i, especialment, els que provindran de les nostres butxaques... No diu quin pressupost farà ni quin programa vol aplicar a l'hora de parlar sobre els esforços que demanarà als mataronins. Tampoc ha obert cap procés de participació. I, el que és més greu, a diferència dels seus predecessors, no ha cercat l'acord entre els dos grups majoritaris en matèria fiscal, acord que li permetria una còmoda majoria i no dependre dels partits extremistes.

És a dir, d'una banda, es retorna a les inèrcies i rutines que fa més de deu anys havíem canviat -entre d'altres raons- empesos per les bronques de Josep Mañach. De l'altra, s'abandona l'esperit d'acord i diàleg en matèria fiscal amb què els governs presidits pel PSC havien ofert sempre al principal partit de l'oposició (i que explica, també en part, les polítiques d'increments moderats que s'han vingut portant a terme en dècades). I, per últim, s'aboca a la dependència de partits extremistes: un dia el petri però minoritari acord PP-CiU depèn de PxC i l'altre de la Cup. Una mala deriva. Una manca de lideratge. I un, o varis, passos enrera.

*publicat a Capgròs.

Fotos: Bloc de Joan Mora, El Punt, El Tot Mataró.

"Los haremos con respeto"

(apunts pel breu discurs de comiat del Ple d'avui, el meu darrer)

Fa 20 anys que sóc regidor i –espero- me’n queden molts en endavant

- Sóc el més veterà, però probablement dels més joves

Ha estat una tasca apassionant i mai no agrairé prou l’oportunitat d’haver-hi pogut participar

Ningú t’ensenya a fer de regidor, i menys tan jove

- “No sabiendo lo oficios, los haremos con respeto”, León Felipe

- Combinació d’audàcia i prudència

- De pedagogia i de capacitat d’aprendre sempre

- De confrontació i pacte (les 2 coses són l’essència de la democràcia)

- De grans estratègies i de petits gestos

- D’aportació individual i de tasca d’equip

Ara vénen moments durs

- Recomano coratge al nou Consistori

La política, ni la ciutat, no és l’Ajuntament

- Treballar per una societat més justa i més lliure es pot fer des de molts llocs; s’ha de fer des de molts llocs. I és dur, a vegades, complex, difícil. Però val la pena. Allà hi seré sempre.

- Treballar dia a dia per la ciutat, amb la ciutat, fa que l’estimis tal com és: en la seva cara i els seus budells, en les seves clarors i les seves foscors. Tal com és i no com ens agradaria que fos. La millor manera de combatre el que no ens agrada és mirar-li a la cara. I jo estimo la ciutat on visc. I més encara després de 20 anys de treballar-hi diàriament. D’això tampoc me’n desprendré.

També és l’hora de disculpar-me pels errors, per tot allò que no he sabut fer. Amb 20 anys se n’acumulen molts.

Gràcies

- Als treballadors municipals

- Als companys del Consistori, Govern i oposició

- Als 2 alcaldes
- Als meus companys i companyes del PSC
- Sobretot, als ciutadans, a qui servim i que m’han ensenyat tant

Foto: Jo, el dia del ple citat; me la va fer Francesc Teixidó amb el mòbil. 

Entrevistes a Mataró Ràdio i a El Punt

Us deixo, sobre aquest text, amb l'entrevista que em va fer fa més o menys una setmana Eli Solsona per Mataró Ràdio, aprofitant els meus darrers dies com a regidor de l'Ajuntament. La foto és de la Cristina Salad. Si voleu, també podeu accedir clicant aquí a l'entrevista que em va fer en Lluís Martínez a El Punt amb motiu de la meva dimissió com a Primer Secretari del PSC de Mataró. La foto és de Quim Puig, de qui penso igual que fa 5 anys.

Val la pena

Aquesta és la carta que he enviat avui mateix als militants del meu Partit a Mataró.

Benvolgut/da company/a,

Com segurament sabràs, aquest vespre he dit a l'Assemblea que poso fi al meu mandat com a Primer Secretari del PSC de Mataró tot presentant la dimissió al Primer Secretari del PSC del Maresme, el qual ha de nomenar una Comissió Gestora d'acord amb els nostres Estatuts, fins a l'elecció d'una nova Comissió Executiva.

Tenim tots plegats molta feina a fer. Els resultats del passat 22 de maig ens porten, necessàriament, a reflexionar a fons, a pensar en noves estratègies i en traçar-les al voltant dels equips més adequats i les aliances necessàries amb el conjunt de la societat.

Jo ja havia pres la decisió, passés el que passés, de no presentar-me de nou al front de la Primera Secretaria, però aquestes tasques són avui més urgents i convé accelerar-les de manera que el nostre proper Congrés les projecti amb molta més força. Crec, sincerament, que per treballar així convé que faci aquest pas i que assumeixi les màximes responsabilitats de tots aquells errors que haguem fet com a organització i que hagin influït en el resultat electoral.

Vull que quedi clar que la decisió no es pren ni a cop calent, ni fent 'un cop de porta', ni pressuposa cap tutela. És fruit de la reflexió i de posar-me, de nou, al servei del nostre Partit i dels seus ideals de justícia, de llibertat i igualtat. Allà m'hi trobareu sempre, i amb l'ànim constructiu i fraternal que també em permeto de recomanar-vos. I és ben conscient que tant el que cal fer en el futur com qui ho ha de fer ho triaran, com sempre, els companys i companyes del PSC de Mataró, d'enlloc més.

Finalment, em cal agrair de tot cor el suport, l'ànim i les ganes de treballar en un projecte comú que he trobat en tu. Ha estat un veritable plaer comptar-hi. I disculpar-me per tot allò que sigui necessari.

Segur que ben aviat entrarem en la senda de la recuperació de la confiança de la majoria dels ciutadans. Ho farem i val la pena. I ho farem junts.

Cordialment,

Fins ara *

Dedicar-se a la política és molt gratificant. Sobretot ho és perquè veus “encarnar-se” iniciatives sorgides dels valors i dels ideals que comparteixes amb molta gent. I amb tots els sentits: de les coses que fas se’n beneficien (o perjudiques) persones concretes amb noms i cognoms. Però permet també posar a prova les teves idees amb una realitat no sempre amable: les resistències al canvi, els ulls de poll imprevistos que trepitges, el contrast (o combat) amb altres forces, els fracassos, la crisi... Per això hi ha qui diu que el lloc que la política és un vast camp entre Kant (la defensa de l’ideal i el bé comú) i Maquiavel (la política com a art o ciència).

Fer això en un àmbit concret com la teva ciutat en redobla la intensitat: els noms i cognoms et paren pel carrer, els èxits i els fracassos te’ls trobes sortint de casa, la feina la fas fins i tot comprant o anant a la platja... I de fer-ho a Mataró, la ciutat que portem amb indissimulat orgull clavat a les nostres immenses testes ...què us n’he de dir?

He estat, per tant, molt bé fent de regidor a l’Ajuntament durant vint anys (20!) i he intentat assolir el que m’han encomanat tant l’Alcalde Mas com l’Alcalde Baron, sobretot la de modernitzar l’Ajuntament i els seus serveis en una sèrie d’aspectes i posar-me al capdavant d’encàrrecs no sempre senzills. Ni, aparentment, massa agraïts. Els equips amb els que he treballat m’ho han fet molt, de senzill i ara, amb una mica de perspectiva, he de dir que han estat molt agraïts, fins i tot quan no ho sembla.

Perquè la política és gratificant per altres qüestions, també. Per exemple, per l’aprenentatge, una actitud que un no ha de perdre mai. Qui va d’un que ho sap tot és que no en sap ni un borrall. O per la quantitat de gent excepcional i experiències inoblidables que he conegut. I moltes coses més. No cabrien les gràcies que hauria de donar.

Ara, després de tant de temps i quan encara tinc força vida pel davant (espero), he decidit iniciar una nova etapa. Deixo de fer de regidor però, ep, no deixo la política, ni el socialisme. Això es porta dins. Ni tampoc deixo de ser un ciutadà compromès amb Mataró. És un amor que ve d’abans i que –em temo- durarà tota la vida.

*article escrit a Tribuna Maresme (abril 2011) amb motiu de la meva retirada com a regidor municipal

Nova etapa, amb il·lusió

Avui ho he comunicat a la Comissió Executiva del meu Partit a Mataró, de la qual en sóc Primer Secretari, i hores d'ara, quan es pengi aquest post, ho explico als mitjans de comunicació: no aniré a la candidatura del PSC a les Eleccions Municipals que s'han de celebrar aquest 22 de maig. Després de 20 anys (20!) de regidor (i quatre més que ja apareixia la meva cara quasi adolsecent a la propaganda electoral) he pres aquesta decisió. Ho he pensat moltes vegades (de fet, a cada final de mandat), però ha estat en aquest quan la idea ha anat prenent força, ja fa temps. N'he parlat força amb les persones de la meva més estricta confiança política i personal, de manera que la decisió ha estat dialogada i compartida, ni precipitada ni amb cap altre trasfons.

Els motius per arribar fins aquí són diversos. En primer lloc, de caràcter personal. Tinc 42 anys. N'he passat 20 d'electe local amb dedicació quasi absoluta; tinc ganes de fer altres coses que amb la meva edat puc afrontar amb certa perspectiva. I el temps passa ràpid. En segon lloc, de caràcter polític. Ja he dit en alguna altra ocasió que una de les coses que he pretès fer, en tant que dirigent polític, és portar més persones, i 'noves', a prendre compromís polític, a 'estirar-los' cap amunt. En conseqüència, bé ha d'arribar el dia que calgui 'fer lloc' i donar pas un mateix. M'agrada ser en un Partit on prima el 'passa tu primer' (que ha estat tan generós amb mi) que el 'treu-te tu per posar-m'hi jo'. Vull seguir sent d'aquest Partit i ara em toca fer-ho a mi, com abans han fet d'altres dels que he après molt i admiro.

Aviat sabrem la llista que presentem a les properes eleccions. Si s'aprova la proposta que presentarem, us puc assegurar que deixo molt bon relleu: persones preparades i competents, representatives i amb capacitat de lideratge. Són la prova que hem fet bé aquesta feina i que he fet bé de donar aquest pas. És la meva llista.

Mireu, no deixo la política. Sóc Primer Secretari del PSC de Mataró i tinc previst, almenys, acabar el mandat que expira al proper Congrés, a la tardor. Tinc moltes ganes de treballar a fons per guanyar aquestes eleccions i fer, amb la majoria, de nou, Baron Alcalde. També tinc moltes ganes de participar al procés precongressual del meu Partit: hi tinc moltes coses a dir i, sobretot, vull que Mataró hi vegi una oportunitat per refer del projecte amb la perspectiva d'una nova majoria socialista. El moment és complicat, sí, però ple d'oportunitats pels que volem un món més just i més lliure, que per això sóc socialista. Es tracta de buscar-les i hem de ser quants més millor. En això dedicaré els propers mesos. A això s'ha de dedicar el Partit que m'aprecio i m'estimo i pel que penso lluitar sempre.

I tampoc no deixo la meva vocació de servei a la ciutat, que també m'estimo. Era molt jove, però abans de ser regidor ja havia participat en força mogudes. Ho he fet una mica essent també regidor i ho seguiré fent quan ho deixi de ser. Tampoc la passió per Mataró i la seva gent es pot esborrar. I m'agradaria tornar-li amb escreix el que la ciutat m'ha donat: he conegut experiències magnífiques i persones meravelloses.

Us he de dir que tinc sentiments molt positius, aquest vespre. Per la satisfacció de la feina feta a través de la tasca col·lectiva dels governs on he estat, on he volgut contribuïr-hi, modestament, amb sentit comú, rigor, esforç i valentia. No sé si ho he aconseguit, però els balanços dels governs on he estat són -això sí- molt positius. Hem fet un gran canvi a Mataró i n'estic molt orgullós.

L'altre sentiment és el d'agraïment. Als dos alcaldes (Manuel Mas i Joan Antoni Baron) que van tenir la temeritat d'integrar-me al seu equip i dels que he après tant. Als meus companys regidors, amb els que hem fet equip. Als regidors d'altres partits, especialment amb els qui hem governat, dels que he après el sentit de la lleialtat. Als meus companys del PSC, dels que noto l'apreci i el suport. Als treballadors de l'Ajuntament, veritables artífexs de l'eficàcia, quan hi ha estat. I als ciutadans, que han estat el centre de les polítiques que m'ha tocat desenvolupar.

També voldria demanar disculpes pels desencerts, les badades, les conseqüències no desitjades dels milers de decisions que he pres. També sé que són moltes.

Finalment, dos sentiments més (i acabo): el desig de coratge pels companys que sí que formaran part de la candidatura: els caldrà per aquests temps difícils. Em tenen al seu costat. I dir-vos que em fa molta il·lusió (i una mica de vertigen), com sempre que començo alguna cosa, iniciar aquesta nova etapa de la meva vida. No ho dubteu gens.

Foto: Mataró Ràdio

Mataró, plenament en xarxa

Amb motiu del lliurament, avui, dels Premis Bloc Catalunya al TecnoCampus, Capgròs recupera un antic article sobre "Mataró, ciutat bloc" i en fa una actualització amb un bon reportatge. Com a base, hi ha alguna entrevista, de la que se n'ha extret algun trosset. Us poso ara les respostes senceres que vaig fer a Judith Vives, directora del mitjà, (amb el seu permís), per si us són d'interès:

- Creus que Mataró continua siguent una ciutat de referència en el fenomen bloc?

No tan sols dels blocs, sinó també de les noves xarxes que es van desenvolupant i que aporten noves eines relacionals: molts mataronins són presents a Facebook i Twitter, per exemple, on s'intercanvien informacions sobre activitats o notícies, on uns i altres som interpel·lats i hem de respondre sense dil·lació ni trampes. Mataró ha sabut estar al capdavant d'aquestes noves eines. La prova, l'èxit de l'etiqueta comuna de Les Santes al Twitter, que permetia un seguiment quasi on-line de la festa. Ara, tots ens copien.

- Quins trets característics has detectat en l'activitat blocaire mataronina (si es que n'hi ha)?

Grosso modo... hi ha els que anem abocant apunts del nostre trajecte (professional, vital, intel·lectual i d'humors...), fent una mena de dietari, o de contra-columna periodística, i els que s'especialitzen en un, dos o tres temes. Crec que, a Mataró, com que els que vam començar ens miràvem encuriosits els uns als altres, vam fer una mena de comunitat que fa que ens llegim i, pootser, ens citem. Aquesta seria una característica, potser.

-Quin creus que és l'estat de salut dels blocs actualment, tenint en compte també l'èxit de noves xarxes socials com facebook i twitter. Creus que fan la mateixa funció actualment que ara fa cinc anys?

A parer meu, hem quedat els que ens agrada escriure (o exhibir-nos, no sé), que tenim moltes coses a dir (o ens ho sembla). Els elements que van fer-los emergir i que seduïen uns quants (crisi de les mediacions / individualisme i microfragment, crisi d'intimitat / creació de noves xarxes, crisi de mitjans / eclosió del web 2.0, facilitat / integració de canals, etc...), s'han anat vehiculant per l'èxit de les xarxes socials i, sobretot, per la integració del web a la telefonia mòbil, cosa que propicia la hipreconnexió.

Dit això, des del bloc, o des d'on sigui, resta aquell qui vol produir contingut, que després emet com sigui a través de les noves eines. No sé cap on va, tot això... sospito que després de la dispersió (massa coses, massa informació, etc...) vindrà un cert replegament. espero que sigui en forma de criteri, que és el que trobo a faltar. No tot és bo. No tot ens convé. Aquesta és la idea que ara per ara trobo a faltar més a la xarxa.


- També t'agrairia si em poguessis aconsellar sobre quins són, al teu parer, els blocs mataronins de referència (a banda del teu).

A mi els blocs m'han servit per descobrir l'enorme capacitat d'aortar idees de persones a les que gairebé ni coneixia, i tenia al costat, com si diguéssim. Per posar dos exemples (bo i que en segueixo molts més, i m'agraden força) citaria l'advocat Cinto Amat i el protoperiodista Joan Safont. Són constants, van ser pioners, i s'ho prenen molt seriosament. I jo n'aprenc molt.

Vegeu també els posts on desenvolupo aquests temes: Més xarxes socials, A Infotic, Mataró blocaire, Mª Jesús Buxó, Ahir, blogs.

Amb Miquel Biada i Nacho Vidal

Demà divendres s'inaugura a Mataró l'exposició muntada pel jove mataroní Raül Roncero [vegeu web i flickr], guanyador de la 9ª edició de la Mostra d'Art Jove de la nostra ciutat. Serà a l' espai f (C. Nou 11) i, er desgràcia, no podrà comptar amb l'estrella inspiradora de la seva revolucionària obra, és a dir, jo. Tinc un altre compromís.

Coneixo més aviat poc l'obra de Roncero, he seguit alguna cosa de les que ha fet i m'agraden molt les seves fotos. Ignoro del tot de què va la mostra i em sembla que el títol, per mi molt suggerent (crec que un dels problemes de la cultura moderna és justament la eva desvinulació amb el llenguatge simbòlic), no tindrà massa a veure amb el contingut. Encara més si, com podreu observar, surt una imatge d'un paio que s'assembla sospitosament a mi (a l'esquerra), en mig d'una colla de referenys més o menys suats de la ciutat i altres personatges que semblen formar part  d'alguna història amb l'autor que ignoro. Res a dir, només faltaria. Ja m'he resignat a ser home-objecte i només he de confessar que m'avergonyeix una mica tot plegat. Potser per això un post dedicat a treure's la vergonya.

Jo, que no sóc ningú (i d'aquí la gràcia, suposo) ja he estat objecte d'alguna altra expressions artístiques de la ciutat, cosa que m'ha servit per distanciar-me irònicament del personatge que interpreto (gràcies). I de manera molt semblant (icones locals segons l'artista, etc...). En refereixo al muntatge que fa un parell d'anys féu Martí Anson i del que vaig referir-me aquí, on també comparteixo cartell amb Miquel Biada o Nacho Vidal, gran honor; al final ens farem amics.  Però cap d'ells dos és original. En una revista fanzine de l'any 1991 (In contione, es deia?), la ploma del polifacètic Sàgar Malé ja em feia sortir envoltat de símbols tant tòpics com particularíssims i freaks dins els personatges il·lustres de la ciutat, que va servir per donar-me un bany gratuït i immens d'humilitat davant la tonteria de 'ser algú' (vegeu què deia fa poc Gregorio Luri). La conya no és original, doncs. I disculpeu l'autoreferència.

Les xarxes socials

:

Entrevista al programa Infotic TV, de Maresme Digital TV (2009) sobre les xarxes socials.

:

Al cul tatuat

:

En vaig parlar fa poc, d'en Xevi Galceran. No sé si per això o per altres coses (manies incloses, que hi ha gent molt afeccionada) em treu de refiló en un conte, bé, en el cul tatuat d'un conte, sobre... sexe! Aquí el teniu.

:

Parlant de sexe, el millor article que he llegit darrerament sobre l'erotisme i la sexualitat el fa Cinto Amat en aquest recomanable post.

:

Sóc objecte d'Anson

Ahir, al suplement cultural de La Vanguardia apareixia un muntatge de l'artista Martí Anson coincidint amb una exposició que fa a Mataró. Ell mateix ha dit que aquesta exposició era "una pallassada" i a un li surt un mig somriure quan veu la quantitat de subvencions oficials que rep la pretesa crítica, però vaja, encara que sigui perquè els amics m'enviïn fotos com aquesta i m'augurin un gran futur com a objecte artístic, ja n'estic cofoi.

:

En aquesta mena d'auca es poden comprovar algunes coses. Una, que em posen al costat del President. Dues, que m'atribueixen un mèrit que no és meu. I tres, que la tinc més grossa que l'altre mataroní famós -a banda de mi-, Nacho Vidal. La foto, és clar.

:

He parlat ja de Martí Anson aquí, aquí i aquí i no parlaré aquí de la seva obra al voltant de la famosa polèmica de Fàbregas i Caralt perquè hi estic massa implicat. Però no podia deixar de passar aquesta sorpresa i, en el galop cap a l'arribada d'El Corte Inglés a la ciutat, veure pel camí algunes coses prou divertides. Un dia en faré un llibre, de les divertides i de les interessants, també, però, com va fer Fabian Estapé amb les memòries, primer el faré llegir als meus advocats. Ara, disfruteu, que ja és primavera.

:

La JSC i jo

L'amic Jaume Àlvarez, davant el fet que la meva agenda m'impedia de participar en una taula rodona sobre el 30 aniversari de la JSC en un acte a Mataró el desembre passat, va accedir a entrevistar-me en un vídeo, que ha empaquetat en dos trossos amb un excés de simpatia obamiana. Aquí en teniu el resultat.

:

Lisboa: apunts de viatge (i 4)

Dissabte 28 de juny
: :

(...) Jo sóc el tall ferotge
d'un rem ferint onades sens resposta
als mars del vent. Com un rellotge boig
llegeixo el temps a l'inrevés dels mots.

Carles Torner, "Dans la ville blanche", a A la ciutat blanca, Ed. El Mall, Barcelona, 1984, p. 55

:

Estic baldat. M'ho agafo amb més calma. Visites tranquil·les. Primer a la Sé (acrònim de Seu Eclesiàstica, és a dir, catedral), que repasso per tot arreu, inclòs el claustre, on hi ha les diferents capes dels vestigis previs. Faig vàries fotos. Un pessebre, alguns sants, etc. També la d'un sarcòfag d'infanta on apareix ella llegint. Quan me n'anava, veig que al costat de la porta, en una capella a Sant Antoni, un capellà amb capa i tot es disposa a fer un bateig. M'hi apunto. És molt emocionant. Segueixo les pregàries, escolto l'homilia i com una bleda miro com li mullen el cap i li imposen els olis. Tant els fot que els turistes merdegem per allà. Quasi surrealista.

:
Després al Castelo Sao Jorge, una eficaç fortificació àrab amb unes vistes precioses. Fa un sol acollonant. Junt a ell, el barri de Santa Cruz, cases dins les muralles de la ciutadella, on la gent pren el sol sense importar-li massa que milers de turistes els mirin. Alguns sí i recorren a la glicina. Em passejo pel barri de Santa Cruz, i de nou el surrealisme: una família de texans estesos, semblen els Dalton. Es nota que tot és massa turístic, tan a prop del castell.

:

O sigui que baixo de nou a l'Alfama, just allà mateix, i busco un altre restaurant minúscul. Com tots. Tan minúscul que sóc enmig de vàries converses, especialment la que domina una dona (dominen les dones les converes als restaurants, segur) que parla de tot (i ho fa cridant, l'han de sentir pertot): dels homes, del futbol, de la vida, de la canalla, del menjar, de les dones, del zodíac, de la salut... Jo demano una orada i és festa major. Més vi, més aigua, més tot. Estic mort de set. A mesura que avança el dinar van incoporant-se més membres d'aquesta extensa família que deu ser la que es relaciona cridant i domina diverses taules. Avis callats i àvies que apunten a la conversa, nétes que mengen plaentment unes sardines. I quatre babaus de turistes que ens ho mirem al·lucinats com els tòtils descobreixen la quotidianitat. Camino una mica però corro a refugiar-me de tanta calor que fa. A Mataró també en fa i tothom està bé.

:

En una botiga prop d'on dormo venen sants. A la repisa de sota venen una mena d'herois, o de santons o no sé ben bé què. Són negres.

:

:

Descanso i dormo. Descansat i net el metro em duu al Bairro Alto. Des del Parc Eduard VII (Estufa Fría, Pavelló Carlos Lopes etc...) fins al Chiado. Llarg però magnífic. Passejo per uns quants carrers, alguns de cases molt antigues, d'altres amb mansions d'influència anglesa, especialment prop del Parc de Príncipe Real. Passo per locals i bars que (quan estiguin oberts) faran delícies dels vicis. De tota mena i alguns compatibles amb la meva ètica, per dir-ho d'alguna manera. Veig el Parlament, torno als carrerons i arribo de nou al Chiado. Abans, però, m'aturo a la rua da Barroca (quin nom) on veig una botiga de portos. Me'n prenc un mentre miro els plànols i escric aquests apunts en una llibreta que em vaig comprar el primer dia. Com no, amb la foto de Pessoa (en portugès pessoa=persona).

:

Passo la resta de la nit als bars del Chiado (no puc tornar als dels vicis... però aquí res no decau). Trobo un personatge de la TV. Amb el cap enterbolit i després d'un recorregut enterbolidor, de nou, a tancar el metro i cap el llit.
:
Diumenge, 29 de juny

:

E eu tenho de partir para saber
Quem sou, para saber qual é o nome
Do profundo existir que me consome
Neste país de névoa e de nao ser. *

Sophia de Mello Breyner Andersen, Nocturno mediodía (antologia 1944-2001), Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 2004, p. 40

:

:

Avui marxo. Agafo el tramvia 28 per dir adéu a Lisboa, o fins aviat. No hi ha gairebé ningú pel carrer. Baixo al Chiado, de nou, a fer un cafè i esmorzar i me'n torno amb metro fins agafar la maleta. A l'aeroport compro el Diário de Notícias, per encàrrec, i em quedo amb el cd promocional de Mariza, una exitosa cantant de fados. Preparo un parell de llibres d'Argullol pel retorn (per què m'agrada tant?). Però no els acabaré.

:

A l'avió, gran conversa amb un noi de Colòmbia que vol saber coses de Barcelona per visitar i amb un altre de portuguès que va a Andorra a teballar. Els portuguesos i els colombians tenen passió per Espanya, volen que guanyi aquesta nit a l'Eurocopa i creuen que els respectius països han de col·laborar més. "Ibèria pot ser una gran potència", diu el noi portuguès. I no es refereix a l'empresa aeronàutica. A mi no em queda potència per res, però agafo el tren i cap a Mataró. I aquí em teniu. Per cert, Espanya va guanyar l'Eurocopa.

:
Fotos, meves. Sarcòfag d'infanta a la Sé; dos carrers del barri de Santa Cruz; Hotel Four Seasons (Ritz); rajoles al pavelló Carlos Lopes; carrer del Bairro Alto, carrer prop del Parlament; porto en un bar de la rua da Barroca; jo al tramvia 28.

* ("Y tengo que partir para saber / Quién soy, para saber cuál es el nombre / Del profundo existir que me consume / En este país de niebla y de no ser", trad. Ángel Campos Pámpano).

:

Lisboa: Apunts de viatge (3)

Divendres 27 de juny
:

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

Lluís Llach, Abril 74 (fragment), 1975, vegeu-la a Youtube, interpretada per Llach i Josep Carreras.

:
Em llevo a les 7:15, esmorzo en un bar la famosa 'crema' de Lisboa i un cafè boníssim (el cafè a Lisboa és dels millors que he pres) i a les 8, 8:15, ja sóc a l'Hotel dels meus amics. Ells han vingut en cotxe i l'agafem rumb a Sintra. Parem primer a Queluz. El palau -que va acollir les escenes d'El perro del hortelano, de Pilar Miró- obre a les 9. És una peça del rococó, un estil tan hedonista que sempre m'ha semblat un contrapunt interessant a tanta gravetat... Hi trobo un parell d'exemplars de pessebres abigarrats, que es veu que són molt típics de Portugal. Cap a les 10 o abans el palau s'omple de turistes en massa i passem a ser uns d'ells. En acabat, a Sintra. Els cotxes no poden pujar al castell ni al Palau de Pena (pena vol dir penyal... R. és gallec de neixement i em va traduint les paraules).

:

Dinem al poble, prop de l'Ajuntament. Salmó. Més vi. Sobretaula de política (era inevitable), es pensaven que jo era de CiU (glups) i em toca explicar força coses. Però, sens dubte, n'aprenc jo més d'ells. En el fons, Madrid (i tota la seva àmplia influència metropolitana) és desconeguda pels catalans. Em refereixo a les lògiques que van més enllà dels tòpics. Parlem de tot, de l'Estatut, de Gallardón, de l'Espe, de la corrupció política. N'aprenc molt.

:

Tornada bellíssima per la costa. Des del Cabo da Roca a Cascais, i d'allà a Estoril i a Lisboa. Ens acomiadem. Em dutxo i em canvio. la idea és anar a veure fados al Castelo de Sao Jorge, al damunt de l'Alfama, que encara no he vist. Però pel camí se m'acut entrar en un minúscul restaurant amb menjar típic de Sao Tomé (es nota molt el passat colonial de Portugal). El fet que el lloc era ple (tampoc costava tant) i que només hi hagués una persona fent de tot, barrejat amb una idea del temps no exactament com la meva, fa que m'hi estigui tanta estona que, en pujar al castell la gent ja en baixi. Més passejos, doncs, ara nocturns. Torno al ball del barri de Santa Justa, cada dia hi són. Gent desinhibida que balla bé. Pell de coure i pell d'eben i pell rosa i pell porosa i pell vella però dolça i pell llisa i pell de salabror oceànica. Pells de tots els colors i gustos fruits de l'Imperi d'un país que diuen que és el més catòlic d'Europa. Un catolicisme atlàntic, diria jo.

:

Lisboa, diu la llegenda, fou fundada per Ulisses en el seu camí de retorn a Ítaca. I es nota. Principalment, perquè no hi ha cap pressa. Has de pregar que el camí sigui llarg. El camí cap el meu llit encara es fa una mica més llarg, doncs. De nou, he de tancar el metro per anar-hi i en arribar-hi, la noia del primer dia em diu que si vull anar amb ella, somrient. "Nao, obrigado", li dic, també somrient. A la tele fan Roma en anglès subtitualda en portuguès. Un altre imperi.

:

Fotos, meves: Palau de Queluz, capella. Cabo da Roca i Boca do Inferno, a Cascais. Llambordes al carrer prop del Castelo Sao Jorge.
: