El drama

Déu ha tornat?

Dimecres passat llegia un parell d'articles. Un, al bloc de Lluís Foix i l'altre una entrevista a l'Alcalde de Lleida, Àngel Ros, a La Razón. El primer recomana el llibre God is back, (Déu ha tornat) o, amb el subtítol de "com el despertar global de la fe està canviant el món", escrit pel catòlic John Micklethwait i l'ateu Adrian Wooldridge, director i un dels caps del semanari The Economist. Ells, que havien predit fa una dècada la mort de la idea de Déu a la societat actual, refan la tesi a la vista de l'increment de la influència de les religions al món, especialment l'increment dels pentecostalistes -en l'àmbit cristià- o els musulmans. Alguna cosa d'això plantejava José Luis Mardones, com vaig comentar en aquest bloc, i un article del Foreign Policy que també va merèixer una entrada meva de recomanació. També és motiu de comentari sovintejat del web de The Tony Blair Faith Foundation. Precisament el llibre, diu Foix, planteja la diversitat de camins en què la Il·lustració abordava la relació de l'Estat amb les confessions en la seva versió europea o americana. Val la pena llegir-ho. I terure'n conclusions positives, contra el tòpic de la religió com a obscurantista o violenta quan es manifesta. No seria pas un plantejament il·lustrat, si seguim la tesi dels autors.

:

L'entrevista amb lo paer demostra fins a quin punt el diàleg entre la fe i la raó, en aquest cas aplicada als afers públics, pot ser molt positiva en la creació de sinèrgies i no necessàriament ha de ser conflictiva sempre. Fora d'un títol enganyós, defensa la compatibilitat entre la militància socialista i la confessió cristiana (encara que als de La Razón i a alguns progres els sembi impossible o estrany) i reclama resituar l'enfocament d'aquestes relacions cap a temes socials. "El principio fundamental del Evangelio es el amor", diu Ros, que considera que "es peor hacer políticas sociales insolidarias que otros temas de derechos individuales". Deixa clar que, segons el seu parer, "en el caso de una menor, hay que informar a los padres" i que "si se diera un caso de embarazo en alguien de mi familia, yo haría lo posible para que no se llegara al aborto", encara que "a nivel social, no se le puede impedir a una mujer que pueda abortar...". Recorda alhora que "el PP también estuvo ocho años en el poder y no hizo nada por derogar el aborto". Finalment, Àngel Ros opina que "desde siempre he aprendido que ser cristiano no conlleva necesariamente tener un buen comportamiento, aunque debería ser así. Por eso, yo me quedo con aquella máxima del Evangelio: «No juzguéis y no se réis juzgados...»".

:

Creixen les religions

:

Al web de la secció espanyola de la revista Foreign Policy hi ha un interessant reportatge en forma de llista sobre les confessions religioses que més creixen al món. A partir d'uns paràmetres de l'aconfessional World Christian Database, un projecte del Centre per a l'Estudi de la Cristiandat Global del Seminari Teològic Gordon-Conwell, estableixen unes taxes de creixement durant el període 2000-2005 per a l'Islam (1,84), la fe Bahaí (1,70), els sikhisme (1,62), el jaïnisme (1,57), l'hinduisme (1,52) i, la més nombrosa, el cristianisme (1,38).

:

Els factors comuns a aquest fenomen semblen ser uns quants, segons m'atreviria a enumerar. Un, el seu arrelament als països en vies de desenvolupament (que són la majoria), de manera que qui digui que això de la religió decau, deu ser una mica eurocèntric; dos, la forta natalitat de les comunitats on es practiquen (i, probablement, una política pro-natalista -antimalthusiana?- de les mateixes); tres, la seva eficàcia més enllà del fet religiós (institucions benèfiques, accions solidàries, integració de desvalguts, etc...), quatre, potser, la fortalesa (i senzillesa, paradoxalment) de les seves propostes (doctrinals, litúrgiques)... I, cinc, m'atreviria a enumerar l'horitzontalitat de les seves jerarquies, pràcticament inexistents, i comunitats. Sobre aquest tema vaig llegir (i comentar) un llibre recent de gran interès.

:

:

A rel d'això, és inevitable parar esment al cristianisme, religió a la que pertanyo i que és referent a la nostra cultura. Dues coses a dir. La primera, ja diu l'article que el creixement es dóna especialment als moviments i noves esglésies pentecostalistes, especialment al Tercer Món. D'acord amb José Luis Mardones (llibre citat), sospito que algunes característiques de les que he esmentat en són la causa. Al món occidental, especialment als Estats Units, hi ha un parell d'experiències que ja he comentat i que convé parar atenció. Un, l'èxit entre els joves del cristianisme vintage o de renascuts (vegeu apartat 'Cristianisme vintage' aquí). Dos, també d'èxit entre els reburns, el cristianisme com a article de consum (vegeu 'Oint Ohio? aquí), amb algun valor a reconèixer, malgrat tot, ara que diuen que la moda serà la religió 'a la carta'.

:

La segona cosa a dir és el fet que les religions, també l'occidental cristianisme (mai no ho ha estat del tot, d'occidental), creixin en le zones més pobres (i segons com més dinàmiques) del planeta. Alguna vegada he parlat del fenomen xinès. El cristianisme és una religió fonamentalment de pobres, avui per avui. Jo sempre penso en dues cites que tinc incrustades al cap. L'una, del crític a les religions Ludwig Feuerbach (foto), que influí sobre Marx, i que deia que "quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s'emplena". Sembla budisme, això. I també afegia "Només l'home pobre té un Déu ric" (Essència del Cristianisme, cap. I).

:

Deu tenir raó. Raó, riquesa, doncs, segons l'altra cita, de sant Pau, que diu que "Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui el món té per dèbils i els qui, als ulls del món, són gent de classe baixa, gent de qui ningú no fa cas; per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els que no valen per res" (1Co 1, 27-29). I afegeix, precedint sense saber-ho, potser, Feuerbach: "El meu poder ressalta com més febles són les teves forces. per això estic content de gloriar-me de les meves febleses; gràcies a elles , tinc dintre meu la força de Crist (...). Quan sóc feble és quan realment sóc fort" (2Co, 12, 8-10). la força dels pobres (proletaris diria Marx) del món. Ves per on, m'ha quedat un post marxista.

:

Mats Lindrgren | L'Església perplexa *

Mats Lindrgren
:

Avui, "la contra" de La Vanguardia ens ofereix una interessant entrevista al suec Mats Lindgren, expert en prospectiva i fundador de l'empresa Kairos Future i, com ell mateix diu, cristià practicant. Parla del que ell diu que anem avançant al món occidental, "l"apoteosi del jo", que es concreta en el pas dels compromisos i fidelitats que cal complir a les opcions que es poden elegir o descartar. De fet, descriu, és el pas de tenir les necessitats cobertes a la satisfacció del desig el que fa triomfar l'ego com a centre del món, on aquest es pren a trossos i a la carta de cadascú.
:
Parla de l'evolució del paper de les iaies, com a exemple que "la necesidad de mantener la familia ha cedido hoy ante el deseo de realizarse como personas".

:

"De igual modo", segueix, "todos los valores en nuestra existencia serán a la carta: tendremos religiones de menú personal, donde cada uno habrá elegido lo mejor del budismo y del cristianismo, por ejemplo, o dirá que es socialista en unas cosas y liberal en otras; o en la vida familiar querrá ser padre, pero no pareja, o al revés... ¡Opciones, no obligaciones!". Recordo que en Rubert de Ventós parlava d'aquestes identitats a la carta en un llibre recent. I adverteix que "el peligro está en pasar de la necesidad al deseo y del deseo al capricho, a la tontería. No habrá grandes fes ni grandes principios, ni grandes decisiones, y desde luego nada será de por vida". Em temo que ja hi som.
:

Encara més. Em fa pensar en aquesta mania dels blocs com a exemple de l'egocentrisme contemporani barrejat amb una explosió creativa a rel de la tecnologia: "El bajo coste tecnológico proyectará los egos al poner al alcance de cualquiera una enorme capacidad de proyectar sus obsesiones, incluso de ser artista". Diu que el fenomen del baix cost es deu a que "el tardocapitalismo ha hipertrofiado el sistema de producción: producimos demasiado de todo. Nos sobra un 20 por ciento de la capacidad productiva de necesidades pasadas; esto obliga a abaratar precios y conecta con la otra gran tendencia: la democratización del diseño, como en Zara o Ikea".
:

"La democratización de la tecnología", aderteix, "acentúa las ganas de personalizarse, ser diferente". De nou penso amb els blocs: "O el periodismo masivo... ¡Todos somos ya periodistas, porque todos podemos enviar una noticia y, si es interesante, se difundirá en la red! Incluso podemos jugar a abogados, economistas o médicos al consultar la red".
:

Lindgren acaba parlant del poder, com no podia ser d'una altra manera, creu que cada vegada serà més difús: "grandes bloques de influencia donde las partes estatales cederán potestades del centro a la periferia, mientras que los centros de decisión se trasladan cada vez más del Oeste al Este", tenint clar que "los paradigmas antaño eran mecanicistas y jerárquicos, hoy son organicistas y complejos: imitan a la naturaleza. Igual en las empresas: YouTube, Skype, Wikipedia o Google en realidad han sido las masas quienes los han creado, no las elites. Tendremos que ir aprendiendo a rentabilizar el poder de todos".

:

Ja sabeu.
:
L'Església perplexa *

:
Una de les contradiccions més interessants que vivim les societats occidentals en els nostres dies és, d'una banda, la crisi de la religió tradicional, especialment del cristianisme, i, de l'altra, l'aparició d'un creixent interès pel misteri i allò sagrat. Per un cantó, els bisbes es queixen de la poca influència que tenen les seves pastorals a la societat secularitzada alhora que veiem com decreix l'assistència a missa, especialment entre els joves, cosa que preocupa seriosament per la pervivència de l'Església. Per l'altre cantó, els best-sellers tenen com a referència una suposada mitologia cristiana (des d'El Codi Da Vinci fins a La catedral del mar), els filòsofs creients i no creients redescobreixen la fe i el sentit, la religiositat popular perviu a les ciutats, amulets i marededéus competeixen en braçalets i collarets o, de cop, un film lent i mut sobre uns cartoixans porta força gent a les sales comercials.
:
Aquesta contradicció, és a dir, la perplexitat que provoca la necessitat aparent de misteri i de transcendència de molta gent i el fet que una institució com l'Església, que es dedica a això, vagi buidant-se, porta molts de maldecaps als cristians. Hi ha vàries vies per curar el maldecap. Una, la fàcil, és l'atrinxerament: això és el que hi ha i qui no li agradi que no vingui. L'altra, també simple, és l'abandonament, l'entotsolament: Jo practico la fe a la meva manera però que no em busquin, passo de capellans i d'esglésies, que les trobo massa carques, i de tant en tant signaré un manifest pels teòlegs de l'alliberament, posem per cas.
:
Hi ha una via, però, que és una mica més complicada, que requereix cert esforç i que, sobretot, no sabem massa com pot acabar. Consisteix en mirar d'entendre què passa, quins són els fonaments de la crisi que estem vivint (crisi vo dir canvi, no ens n'oblidem) i, si en treiem alguna cosa clara, mirar com hi pot respondre l'Església. Des de dalt, o des de sota.
:
Aquersta és la via que va proposar el professor basc José María Mardones en unes conferències que va fer a l'Aula Joan Maragall, l'any 2003. L'any passat, poc abans que Mardones morís, als 63 anys, la Fundació Maragall va aplegar les conferències en el llibre que avui us presento, que porta per títol Retorn del sagrat i cristianisme**. És un llibre molt complert, va al gra però no es deixa res.
:
El llibre té cinc parts, que recull les cinc xerrades. En primer lloc, descriu breument en quin marc cultural es troba el fet religiós, des de tots els punts de vista. En una societat on no té la religió al seu centre, que desconfia de les institucions religioses i que ha deixat l'Església una mica a la intempèrie. Després avança cap a un diagnòstic que, de fet, posa de manifest la doble crisi: no tan sols la del cristianisme, sinó també de la modernitat, és a dir, dels valors de la Il·lustració. De manera que no és que aquests valors (la igualtat, la llibertat i la fraternitat, per resumir) hagin substituït els valors religiosos... sinó que tots ells es troben en situació de crisi de la seva legitimitat.
:
La tercera part es centra en els canvis en la forma de viure l'experiència religiosa, en dos pols (que ja he avançat abans dient-ne solucions fàcils als maldecaps), dos pols que, encara que potser no majoritaris, sí que són els que tenen més força i més vigor. D'una banda, el que l'autor en diu "la religió difusa", prop de new age i altres experiències semblants, religió que en diríem fluixa, que es basa més en l'experiència que en la doctrina. De l'altra, una religió forta, fonamentalista, reactiva a la Modernitat, que ofereix seguretats.
:
La quarta part fa una mirada concreta a les religions cristianes, fent una diferència entre "el cristianisme que s'ensorra", segons ell, que seria la típica formulació de la cristiandat que amb menys força que mai i potser esgotada ja la seva formulació postconciliar perviu a casa nostra, amb "el cristianisme que s'expandeix". D'aquest darrer, posa d'exemple el pentecostalisme, que creix exponencialment als països pobres i que té característiques litúrgiques, comunitàries i evangelitzadores molt atractives.
:
El darrer capítol és una proposta de "reconstrucció catòlica", diu Mardones, a partir dels trets de renovació que ha observat en els moviments pentecostalistes. També proposa no pas abandonar sinó refundar el símbol cristià en un món que va a la recerca de símbols, fent-lo més proper a l'experiència humana del segle XXI. No pas la mandra, ni tampoc la nostàlgia. El camí que proposa és trobar de nou el Crist encarnat en les dones i els homes que es mereixen ser feliços.
:
I, en fi, que sigui el que Déu vulgui.

:

* text del comentari sobre llibres que s'ha emès avui a les 8 del vespre (reemissió dilluns al migdia) al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró.

** n'he parlat en aquest post.

Vegeu article de Mardones de tema sililar.

:

Patrimoni i reencantament | El règim

Patrimoni i reencantament

:
Can Marfà, a Mataró (DiariMataro.com).
:

Enmig del debat que aquests dies ha originat la decisió del Consell Municipal de Patrimoni Arquitectònic de Mataró sobre el canvi de catalogació d'una nau mataronina, vaig llegir al suplement "Propiedades" d'El País un reportatge sobre la protecció del patrimoni arquitectònic a les ciutats. Alguns dels experts veuen amb preocupació com s'ha passat d'un paradigma absolutament insensible al valor patrimonial a un afany conservacionista que els arquitectes Ramon Sanàbria i Ramon Mª Puig qualificaven d'histèric. De Le Corbussier a Carcassona, exemplifiquen. Sanàbria mateix demanava, per exemple, superar la confusió entre edificacions "velles" i "antigues" i que no es pretengui el risc de convertir les ciutats (fenomen viu i complex) en una mena de parc temàtic, sense vida cívica real. Puig també diu que el tractament del patrimoni "no és un problema de quantitat, sinó de qualitat, i la realitat ens ha demostrat que la ciutat sempre s'ha cosntruït sobre la ciutat. No serveix de res aferrarse a un edifici vell perquè és vell", diu.

:

L'arquitecte i urbanista Manuel de Torres deia també fa uns dies a Mataró, on presentava el seu magnífic llibre sobre el Centre, que "els centres de les ciutats no són intocables", al·ludint el·lípticament a aquest i altres debats. L'Arnau Vilardell i en Sergi Bonamusa donen bones raons per a defensar un Catàleg que, en el seu conjunt, ofereix la possibilitat de llegar un bon ventall de mostres de l'arquitectura mataronina de tots els temps. I que, per cert, darrerament ha incorporat altres peces arquitectòniques que, curiosament, no han estat notícia.

:

Només voldria apuntar un altre dels factors que incideix en aquest debat: el corrent de reencantament del món, com diuen alguns. És a dir, després de conèixer les limitacions del programa il·lustrat, després d'estar aclaparat pel domini científico-tècnic i utilitarista de l'entorn (en aquest cas, la fase que dèiem absolutament insensible a la conservació del patrimoni), es contra-resta amb la necessitat de mite, amb la idea de re-narrativitzar i, especialment, de sacralitzar els objectes, els paisatges, alguns llocs, etcètera. També en aquest àmbit, crec, es produeix aquest fenomen.

:

Els experts parlen que, després de la pèrdua de l'hegemonia simbòlica religiosa en l'àmbit del sagrat, i de l'afartament del domini científico-tècnic, s'observa aquest procés des de diverses experiències d'ampli seguiment. La re-sacralització del paisatge (aquí hi trobaríem també el paisatge de la infància, o l'arcaic, o el simulacre d'arcaic, els arbres, les muntanyes, les tradicions festives... i una part del debat mataroní sobre el Catàleg), la revitalització de les rutes (des del Camí de Santiago a la Ruta 66), els objectes (pulseres, pedres...), probablement també la violència (gamberrisme transvestit amb lluita política), el cosmos (secrets que ens revelen les estrelles, les mans, les cartes, els àngels...), determinats espais, determinats moments, etc... Pels que vulgueu conèixer més d'aquest fenomen, us recomano el llibre de Morris Berman El reencantamiento del mundo (Ed. Cuatro Vientos, Santiago de Xile, 2004-9-) i, especialment, el de José María Mardones Retorn al sagrat i cristianisme (Fundació Joan Maragall / Ed. Cruïlla, Barcelona, 2006), que m'acabo de llegir fa uns dies i és molt bo, molt, i que també té a internet alguns articles on en parla.

:
Dues ciutats - III
:
El nuevo régimen [comunista] se reconocía sólo por los síntomas siguientes: la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado.
:
Adam Zagajewski, Dos ciudades, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, p. 39.
Il·lustració: Eric Bulatov, Carrer Krasikov (1977), Museu d'Art Jane Voorhees Zimmerli, Rutgers, Universitat de l'estat de Nova Jersey, New Brunswick.

: