dimecres, d’agost 30, 2006

Rubert a la trinxera | Clos i Hereu

Lectures d'agost - XXX
:
Recomanaria el llibre d'avui als qui, com jo mateix, no combreguen pas amb el nacionalisme. No per, com fem sovint, confirmar les nostres sospites com si les opinions dels altres fossin veritats empíriques i dotar-nos d'arguments més forts per lliurar les batalles diàries, no. Sinó, fins i tot per les batalles diàries (com recomanaria Sun Tzu), per conèixer les raons que hi ha darrere el fenomen del nacionalisme i, si s'escau, per descobrir les que compartim o per analitzar els nostres arguments per les que blasmem.
:
Em refereixo al llibre Teoria de la sensibilitat nacionalista (Ed. Columna, Barcelona, 2006), un llibre de Xavier Rubert de Ventós fets amb un bon tros d'un antic llibre seu (cosa que ja podrien dir a la contraportada, els editors...) i uns afegits de l'any passat, en ple debat de l'Estatut i en plena efervescència del desgavell islamista. Ell, almenys, l'escriu amb aquesta intenció (el llibre anterior citat fou editat en castellà, curiosament) i mostra una teoria que, no tan sols pel nacionalisme, crec que és molt suggerent.
:
Rubert, més o menys, creu que la crisi de l'Estat Modern rau en l'oblit que aquest es crea com a mecanisme de canalització d'antigues identitats, clans, mites... que cerquen una nova estructura política però no pas la seva anul·lació. La irrupció amb força d'aquestes identitats després d'expressions radicals d'aquest Estat Modern (el comunisme, el feixisme... justament actuant com a nacionalistes!) demostraria fins a quin punt roman "allò reprimit". Recorda que Bergson ja advertia que el mythos fou posterior al logos, i no a la inversa (p. 36). Posa, encertadament, l'exemple de les repúbliques post-soviètiques o post-iugoslaves, o de la religiositat al bloc de l'Est, o fins i tot Catalunya i el País Basc. O el conflicte entre la percepció uniformadora que rep Occident als països àrabs i la conseqüent reacció fonamentalista. Crec que és molt recomanable seguir la seva reflexió, veure com es va resolent aquest conflicte al llarg de la història i quines conseqüències té, en el moment de l'aparició de noves identitats minoritàries (els gais, els gitanos...) i dels fluxos migratoris cap a Europa. I crec que és una bona lliçó pels progressistes, com, amb Zagajevzki, reflexionava l'altre dia sobre la necessitat d'introduir allò espiritual (sublim) en el pensament polític d'esquerres. "Solament quan tots -tots- haguem recuperat la memòria, podrem uns i altres deixar de ser nacionalistes", diu (p. 187).
:
Rubert també analitza els nacionalismes i la seva diversa expressió en funció del seu context, per la qual cosa esbossa una mena de teoria que ell mateix creu que algú altre hauria de desenvolupar. Per útlim, trobo més discutible la seva argumentació a favor de la independència de Catalunya, fonamentalment deguda al fet que aquesta, a diferència dels acords tàcits de la burgesia des de finals del s. XVIII fins a Pujol (a mi protegeixi'm les mercaderies i jo li respectaré l'Estat), ara ja té un tros d'"Estat" i, a més, Madrid actua també com a nucli generador de riquesa. Hem passat, diu, de compartir a competir, som més semblants, diu (p. 197). Bé, no crec que avancéssim gens si, a més, suméssim una frontera a les interdependències i similituds... i renunciéssim a participar en la seva governació! (Mireu més avall)
:
Però vaja, a mi m'interessa el fons de la seva tesi i trobo que és molt útil. Per recordar, especialment, que la igualtat no vol dir deixar de ser tu, que la ciutadania no és l'home despullat d'identitats, que la tradició, en tot cas, necessitaria mecanismes tan genuïns com ella mateixa per substituir la seva funció social i cultural, que la política abstracta (avantguardista i doctrinària) ha de donar pas a la figurativa i versemblant (p. 149)...
:
En el camp de les propostes, em quedo amb dues d'elles. Una, la ciutat complexa en usos, en qualitat urbana, en segmentació, en punts d'identitat, en projectes comuns... que, curiosament, atribueix més als governs socialistes que als de CiU, promotors del model d'isolament de la ciutat difusa que han practicat amb la seva política urbanística (p. 101). I, dues, la defensa de la persona d'identitats múltiples, superposades, enlloc de les "lògiques", cosa que, segons ell, mata el fonamentalisme. És a dir, prefereix la complicada coeixstència del fet de ser complex, allò que ets perquè t'ha estat donat, per què t'hi has trobat o perquè ho has elegit amb la teva lògica estricatemnt indivdual, que no la confortable suma d'identitats com podria ser "ser un catòlic, i per tant escolàstic, i per tant d'Unió Democràtica, i per tant catalanista, i per tant excursionista, i per tant del Barça, i per tant..." I continua: "Però això ja no és ser persona; això és una redundància" (p. 195).
:
Clos a Indústria, Hereu a l'Alcaldia de Barcelona
:
nom
:
Una de les coses que no podrien passar si Catalunya fos independent, per exemple, és que Clos no hauria pogut ser ministre d'Indústria, com succeïrà a la imminent remodelació anunciada ahir per Zapatero al Rei. És una boutade, això que dic, però potser no tant. Crec que és molt bo que un català, i un socialista català millor, lideri una de les àrees en les que cal fer més reformes per modernitzar el país i fer-lo competitiu. I Clos, que ha demostrat ser un bon gestor de situacions complexes, és una immillorable solució per la substitució de Montilla qui, discretament, ha portat a terme canvis de grans conseqüències (en el sector de les comunicacions, en el famós sector elèctric, et. sense oblidar el .cat!).
:
Jordi Hereu, que ha estat fins fa no gaire el polític responsable de la seguretat a Barcelona (per la qual cosa hem coincidit en força llocs), representa un pas important en l'aposta del PSC pel futur de Barcelona, ciutat de la que serà Alcalde ben aviat. Lluny de les simplificacions (de mala llet) que agraden tant, seria injust dir que és l'home de l'aparell que, finalment, escombra a tort i a dret i es fa amb l'Alcaldia. A favor seu juguen les seves capacitats personals (home d'entesa i de diàleg, que parla clar, que no li fan nosa les situacions difícils i intel·ligent) i també els resultats d'algunes de les operacions que se li han encomanat i que tenien un alt risc. L'aposta incorpora també un relleu generacional, en la línia dels recanvis produïts recentment a altres alcaldies, bàsic per la continuïtat d'un projecte que, en una nova societat com la que hem anat fent entre tots, precisa de noves respostes i, com es veu, potser també de noves persones, de les generacions que han crescut amb aquests canvis, per enfrontar-s'hi. Sort a tots dos!
:

20 comentaris:

Anònim ha dit...

això que Clos no podria ser ministre... potser el que no podria ser és ministre espanyol, però ho podria ser català, no? esclar que potser és menys, oi? a més, si ara és l'hora dels catalans, i també dels que han nascut a iznájar, no sé per què Clos no podria ser ministre... almenys no entenc perquè ho dius justament ara quan tu i el teu partit doneu tan poca importància allà on s'ha nascut... o és que potser n'hi doneu massa...

Pedro ha dit...

Tens raó Ramon, si els impostos que paguem els catalans en comptes de servir per fer el Tgv Sevilla-Madrid servissin per fer el tgv Barcelona-Perpinyà la pobresa s'extendria.

Ramon Bassas ha dit...

- Marc,
Volia dir Ministre espanyol, no em referia tant al càrrec com a l'àmbit. Espanya permet influir en el nostre entorn de forma política. Això és el que volia dir. Convé que Espanya compti amb catalunya per a les seves decissions per al conjunt. La meva tesi és que si fóssim independets, això no seria (tan) possible.

- Pedro,
Dues coses. Una, segurament a Catalunya li ha anat molt bé que Andalusia es desenvolupi, de manera que el seu nivell de renda tingui increments superiors a la mitjana, en tota l'etapa democràtica. Això no treu que haguem de resoldre el dèficit fiscal.
Dues, pel tgv BCN-Perpinyà, no tan sols fa falta que les administracions espanyoles hi juguin, sinó també les franceses...

Pedro ha dit...

Sí, ja veig l'interès que té França per fer el Tgv, i ja veig l'habilitat del gran Moratinos i de Zp (el de "hola qué tal amigo") per motivar França a fer la via. Sort que tenim un ministeri espanyol que ens defensa i que possibilitarà l'arribada del tgv el 2030...

D'altra banda a França també li ha anat molt bé que Espanya es desenvolupi, però no per això s'ha de pertànyer al mateix estat.

Anònim ha dit...

Vols dir que un inepte com Clos no podria ser Ministre, no? És aquesta la broma?

Anònim ha dit...

Hola Ramon,
és difícil trobar algun blogger català que no sigui nacionalista i escrigui en català.
t'he afegit al post del blogday del meu bloc.
salut

Miquel

Dessmond ha dit...

N'he sentit parlar d'aquest llibre de'n Rubert de Ventós. L'he tingut a les mans. Potser si que m'el compraré, doncs.
Per cert, avui és Sant Ramon. Et desitjo que avui sigui un dia rodó. Bé, espero que ho diguin sempre de rodons els dies, però especialment avui. Felicitats!

Anònim ha dit...

Miquel, és difícl trobar bloggers que no siguin sectaris. Estàs segur que tots els bloggers aquí presents que insulten a Joan Clos perquè creuen que és un inepte són nacionalistes? No poden ser del PP? O fins hi tot d'Icv? O potser que no siguin de ningú i siguin lliurepensadors. M'agradaria saber quans s'en consideren de nacionalistes de tots els que han parlat fins ara.

Quico Ventalló ha dit...

Jo tampoc sóc nacionalista, sóc independentista. El meu objectiu politic és no dependre mai més de nacionalistes espanyols com Aznar, Acebes, Losantos ni de nacionalistes espanyols com els teus companys Ibarra, Guerra, Múgica, Bono i altres companys teus dels sectors més lerrouxistes del PSC, ara no sé com es diu aquella corrent que teniu que dona suport al Boadella i cia...

Ramon Bassas ha dit...

- Pedro,
ja veig que ho captes... cal més integració i no més disgregació a l'hora de planificar infrastructures (Espanya ha fet el gran pas quan s'ha inegrat a la UE...)

- Sinatra,
Tu dedica't a la màfia i a cantar i deixa que els pobres ineptes ens dediquem a la política, gràcies.

- Miquel
Gràcies!! És un honor. Per cert, no et creguis, hi ha força persones que no som nacionalistes. El que passa és que les minories es fan veure més... Et seguiré!

- Dessmond,
Crec que val la pena, el llibre, però tu mateix: ja he dit que és rescrit justament per no nacionalistes... Gràcies per les felicitacions. Quan sigui sant Dessmond (?) t'ho torno amb escreix.

- Anòim,
Hi ha de tot, és clar. A vegades, alguns nacionalistes creuen que els que no són com ells no són dignes de viure a la terra que trepitgen, però vaja, ja els passarà... Ara estan distrets amb Montilla.

- Tristany,
T'has deixat una colla de nacionalistes, també. Carod, Duran, David Madí, Mas, una parella d'imparables, etc... Tampoc m'agradaria dependre d'ells, oi?

Anònim ha dit...

Ramon, sóc l'anònim d'abans (ho sento però no he tigut temps de donar-me d'alta) però el que volia dir és que en Pedro, en Sinatra i en Marc potser no són nacionalistes, tu i en Miquel heu de deixar a banda el sectarisme i deixar que la gent digui quina ideologia té, no posar etiquetes a la gent i deixar que se la posin ells mateixos.

Jo no sóc nacionalista i he constatat amb trsitesa el fracàs del fòrum 2004 i del turisme barceloní, i a més he de pagar 9 mesos de la campanya electoral al tal Hereu.

Per cert, entre Mas, Madí i tots els que has dit i els corrents i simpatitzants del teu partit contraris a l'estatut, jo trio els primers. Tu no?

Ramon Bassas ha dit...

Benvolgut anònim,

Dues coses.

Una, no crec que haguem conclòs que aquests benvolguts comentaristes siguin nacionalistes. I si ho són, allà ells; ja dic que el nacionalisme té virtuts que també comparteixo. I les que no comparteixo, convindràs amb mi que és saludable la confrontació d'idees.

Dues. No conec cap persona del meu partit contrària a l'Estatut, i mira que em moc... Però sí sé que aquests que et dic, n'hi ha que estan en contra (bé, no se sap massa...) i d'altres (els que tu cites) que van pactar fer president a Aznar (al majestic) amb la condició de no tocar ni una coma de l'Estatut. Pujol va complir la seva part del tracte, i tant, i aquests "cadells" també. No, no vull pas que em governin!!!

Dessmond ha dit...

Ramon,
Aleshores hauré de comprar les dues versions del llibre?.
Jo em declaro nacionalista. Però en la meva forma d'entendre aquest terme, fins i tot tu n'ets. Encara que no t'en declaris.
El nacionalismes no és allò que practiquen l'Aznar i els seus. És una cosa bastan més civilitzada i domèstica.
En fi, que acabis de tenir molt bon dia!

Quico Ventalló ha dit...

Ramón, si em permets hauriem de fer servir els termes en el seu just significat.
1- Carod és independentista.
2- Mas y Duran són regionalistes. Ambdós s'han declarat repetidament (a la premsa de Madrid, per allò del doble llenguatge) espanyols i que no creien en un Catalunya independent, per tant si la única nació acceptada és España i ells accepten formar-ne part, és evident que són regionalistes.
3- Els que es declaren no-nacionalistes són a la práctica nacionalistes espanyols excoents.Són no nacionalistes de les altres nacions perquè només accepten la seva. Els exemples de la COPE, Bono,Ibarra, Aznar, Múgica. Leguina só de manual.
PD- jo si que conec militants socialistes, ara ja ex-militants, que estaven contra l'estatutet Mas-ZP, començant per l´interventor del PSC que estava a la meva taula i que precisament és blocaire.

Anònim ha dit...

Ai Ramon, com desvies el tema quan convé... Jo no t'havia dit res de governar, t'havia preguntat si preferies Mas o Ramon Marcos.

Ramon Bassas ha dit...

- Dessmond,
Gràcies pels desitjos. Bé, en el fons, devem estar d'acord. Jo tampoc trobo que les eleccions politiques es decideixin entre nacionalistes i no nacionalistes...

- Tristany,
Bé, ja n'hi ha un, doncs. Però m'entens, oi? Diria que hi ha molt "nacionalista" de "pose" (que no del "psoe").

- Anònim,
Bé, si no era per governar, per què els havia de preferir? Per anar de copes? Doncs tampoc.
I no sé qui caram és en Ramon Marcos, ho sento.

Anònim ha dit...

Per anar de copes? No pas, per votar sí al mateix estatut... et sona?

Ramon Bassas ha dit...

- Anònim,
Ves per on, això sí (sense CiU, i sense el PSC, era artimèticament impossible que l'estatut arribés a les Corts....). El poble de Catalunya ho va refrendar clarament.

Anònim ha dit...

Doncs és estrany que els diguis el nom del porc quan vau fer l'estatut junts.

Ramon Bassas ha dit...

- Anònim
Els pactes es fan amb els adversaris