 |
| Genís Mayola i Josep M. de Ramon a 'Joc de cartes'. Foto: Pilar Canalda |
Només queda fins el dia 3 de novembre perquè correu a veure "Joc de cartes", l'obra que s'està representant en aquests moments a la
Sala Cabanyes de Mataró, perquè us sabria molt de greu de perdre-us-la. Tanca, segons el director de les tres peces, Joan Peran, una trilogia sobre l'encarnissament jueu de l'època hitleriana protagonitzada per Genís Mayola (entrada triomfal al món del teatre després d'una vida dedicada a la docència i la cançó, que són altres maneres d'interpretar), que aquí comparteix cartell amb un veterà de la Sala, on hi ha fet absolutament tots els papers de l'auca, en Josep M. de Ramon. Així, després del musical "
Un violinista a la teulada" i de la
coral "
El diari d'Anna Frank", totes dues a partir de l'adaptació cinematogràfica, ara ens sorprenen amb aquesta versió d'una obra de
gènere epistolar. Esdevé un duel interpretatiu de primer ordre entre dos únics actors, repte del qual se'n surten, a parer meu, de forma magnífica.
Comencem per la factura. A la representació, que es fa a l'espai 'La Saleta' amb una disposició central de l'escenari, des del qual l'envolten les butaques del públic, amb l'única elevació d'una petita tarima, se li nota l'ofici de la casa. L'atrezzo, la tècnica, l'esforç, la precisió... fins i tot els gadgets, que a mi em recordaven el dels Pastorets, veritable fàbrica teatral de la ciutat. Tot això, junt amb un acurat procés d'assaig (que començava el març passat), provoquen de nou, la capacitat de crear emocions, de compartir-les en aquell espai, de crear narració amb uns elements aparentment tan difícils (mota dialèctica però diàleg, dos actors que pràcticament no es mouen de dos metres quadrats cada un, tènues canvis de la il·luminació i cap de l'escenografia, etc...).
I la segona cosa que volia destacar és, evidentment, el fons de l'assumpte. L'argument us el deixo a banda perquè l'aneu a veure. Però els fons, les preguntes que queden a l'aire encabat de l'espectacle, em sembla el més rellevant de l'obra, on acabes dient, i perdoneu-me, "a veure, qui dels dos és més fill de puta?"
La lògica del mal
Hi ha, aquí, dues reflexions -de tantes possibles- que voldria posar de manifest. La primera. Contra el que diu que el mal, o el nazisme, és cosa d'eixalabrats o de radicals, o de sonats, aquesta peça ens ve a dir just el contrari. El mal té una lògica impecable. La té tan a l'hora de produir-lo (per l'autoestima, per la protecció "dels teus", pel patriotisme...) com a l'hora de respondre-li. A la "jueva", és clar. Ull per ull, dent per dent (sentència que, quan va ser inventada, per cert, pretenia
moderar les venjances excessives:
només un ull per cada ull,
només una dent per cada dent, vegeu
Èxode 21, 24). El mal és lògic; banal, quotidià, diria Hannah Arendt, una altra jueva seguint el judici d'un nazi. En canvi, les apel·lacions al "bé", en aquesta obra, són de caràcter bàsicament sentimental i apel·len a l'empatia humana. És com si la fraternitat, la germana pobra de les trigèmines de la Revolució Francesa, ens recordés el caràcter humà, és a dir, relatiu i sentimental, i no sempre racional quan ha de ser raonable, de la igualtat i la llibertat. Que, com a idees, són insuficients, o excessives (el comunisme o el capitalisme, per exemple).
Una anècdota. En acabar la funció, els actors i el director van fer una conversa amb el públic. Genís Mayola, conegut per les seves cançons pacifistes, i per haver dirigit una coral que es diu '
Primavera per la pau', deia que havia triat el seu paper "per treure tot allò de dolent, de nazi, que tinc a dins i que les meves concepcions pacifistes m'han fet descartar". Vaig trobar la reflexió absolutament genial. Jo també penso que un excés de "pau" reprimeix, també, i que les coses han de sortir a fora, per més lletges que ens semblin, si les volem "curar". Per això m'agrada tant el teatre, o les novel·les i el cinema, perquè en són un bon vehicle, del que dic. Sospito que la música (la més estrident, per exemple) i la competició esportiva també ho són.
El buit del perdó
Però seguim la reflexió que iniciava per anar a la següent. El gran absent d'aquesta obra, o el gran anhel de la seva inquietud, és el perdó. Hi ha un altre lloc, a la Bíblia, on surt, de nou, la famosa sentència de l'ull i la dent. Però per superar-la. Poso la cita, una mica llarga, perquè s'entén una mica millor. Diu Jesús (
Mateu 5, 38-47):
Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar.
Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?
Efectivament, en la lògica que presideix aquest intercanvi epistolar hi ha angoixa, sí, però no hi ha, ni de bon tros, aquest capgirament radical d'aquesta lògica, aquest des-centrament absolut en el plantejament, aquesta visió revolucionària de la justícia segons la qual no es tracta de defensar "el Bé", sinó de crear-lo on més fa falta. "Ja sabeu" el que heu de fer, diu Jesús; "però jo us dic que feu tot el contrari". Crec, sincerament, que és el "mandat" més difícil de complir de tot l'Evangeli. Però el més autèntic.
¿Com segueix, si no, la lògica que imposa l'intercanvi epistolar d'aquests dos amics que acaben enemistant-se de forma tan radical?. Que executen el pitjor "sense embrutar-se les mans". Que ho justifiquen tot amb paraules, amb lògiques (
logos és "paraula", en grec i Sant Joan -
Jo, 1,1- diu que "primer fou el que és el
logos"), que -de fet- quadren perfectament. En canvi, ¿què generaria la irrupció del seu contrari? Aquesta gran absència, aquest buit amb aire irrespirable, ¿no serà si no l'espai que fa falta pel desig? ¿No serà,
Joc de cartes, el mirall amb què veurem la nostra pitjor cara pensant que encara som a temps de donar-li la volta? ¿Amb quines
cartes comptem per canviar la lògica d'aquest joc? Si és així, doncs, és una obra molt benvinguda. I seria desitjable que corrés arreu de Catalunya. Això no és gens
amateur.
Notícia a Mataró Ràdio, aquí.
Venda d'entrades, aquí.
Crítica de Comas-Soler (El Tot Mataró), aquí.
