Consum amb Mª Auxiliadora Harbisson

Neil Harbisson. Foto: Joan Salicrú.
:

Diuen que el millor prozac és el consumisme. Però no notes eufòria, més aviat vas d'esma. I això que avui has fet la pau amb el capitalisme salvatge. Al matí, has buidat un pobre supermercat després d'uns quants caps de setmana sense poder atendre les provisions. Al migdia i a la tarda, adquireixes nombroses camises de màniga curta (de cop has vist que no en tens cap de presentable), i uns pantalons. Màniga ampla (t'ha costat més del que t'ha pujat la visa el mes passat). I a la tarda, després de l'atracament, et consoles visitant una llibreria on, aprofitant una ampliació, ho han canviat tot de lloc, finalitzant uns quants segles de rutina i de fer exactament el mateix camí. Aquest imprevist et diverteix i et fa passar per seccions per les quals mai passo, com per exemple "música", i caure rendit davant d'algun títol. No saps massa per què però, a més, veus la "filosofia", l'"art" i la "literatura" d'una altra manera. La "poesia" una mica més grassa, però no s'ha desampallegat del "teatre", aquest germà desnarit que sempre va amb ella. La "història" no l'han tocat, deu ser massa complicat. Total, que passes per caixa i et promets de no prendre dosis de prozac tan elevades en les properes setmanes. O mesos.

:

Vas a la missa de Maria Auxiliadora (aquests dies fa 50 anys de la parròquia que porta el seu nom al barri de Cerdanyola, a Mataró), concelebrada amb arquebisbe, i et trobes amb les emocions a flor de pell, amb els sentits al cent per cent. Una missa d'una religió que no sembla la teva, però que cada vegada t'agradaria més que ho fos. Al banc del darrere, murcians (aquesta setmana et persegueixen). Als de davant, nens i nenes que han fet la comunió i que van vestits d'això per acudir a la processó posterior. I amb un evangeli que parla d'omplir bóts amb aigua i de treure vi. Que parla d'unes noces i que, enlloc de posar aigua al vi, ja veieu que fan el contrari.

:

Arribes a casa i a Tele5 o Antena 3, no ho recordes, veus Neil Harbisson, un anglès mataroní amb afició a pujar-se als arbres (sigui dit amb carinyo), hi surt amb l'invent que porta a la cara (premiat) i que li permet percebre els colors, que no ditingeix per una estranya malaltia, a través dels sons. Hi posa aigua grisa i en surt un vi de colors. Penses "a veure com li surt parlar amb castellà", però t'imagines que els de la tele han tret el reportatge d'una cadena anglesa i se'ls ha escapat el detall. O és que és molt murri, no sé.