El barroc, mite hispà? *

La tesi central de l'exposició que podem veure al CCCB consisteix en afirmar que el Barroc, o una determinada idea del Barroc, ha estat el paradigma de referència de la identitat hispana, tant pel que fa referència a Espanya i, molt especialment, a la seva relació amb Amèrica llatina. Es pretén demostrar amb exemples diversos com es construeix el mite barroc i com esdevé, a la forma del màrqueting més actual, la marca més eficaç, latent i potent, per expandir una determinada idea d'Hispanitat.

No és casual. En primer lloc, perquè, certament, el moviment Barroc, tant la seva expressió de reconsideració crítica i sensual de l'optimisme antropocèntric del del Reneixement com en la seva consideració de pas definitiu dels pressupòsits renaixentistes cap el que considerem com a Modernitat, té en l'Imperi espanyol del segle XVII, expansiu a Europa i a Amèrica, el lloc més genuí per al seu desenvolupament. Refractari a la Reforma protestant, aliat de Roma, se serveix del nou paper de l'artista (que passa d'artesà a geni) per extendre els seus valors. El paper de la monarquia (vegeu la relació de Velázquez i Felip IV), la reflexió sobre el pas de la vida (vegeu les natures mortes o els tempus fugit), la valoració (i 'santificació') de la contingència (vegeu els Goigs catalans o la lletjor dels models), el joc entre l'exterior i l'interior (o entre la llum i la foscor, com els naturalistes, com Zurbarán), alhora que pretenen consagrar el nou model estètic de la Contrareforma inicien camins sense retorn cap a les avantguardes, l'abstracció o l'expressionisme actuals. O, dit de la manera d'una monja mexicana en un dels vídeos de la mostra, la imatge primer t'enlluerna, però després ni te n'adones davant la seva contemplació en silenci. Primer la seducció, després l'amor.

En segon lloc, perquè emmirallar-nos amb el Barroc permet veure força coses del món actual, que té alguns trets molt similars (i d'altres que no). Hi ha, a l'exposició, per exemple, una reflexió sobre la marca (en el doble sentit, el d'estigma i el publicitari) que entronca amb l'obsessió actual per la identitat (nacional, comercial, ètnica, futbolística...). Com es diu en un altre vídeo "els països són construccions d'un altre", de manera que som -o acabem ser- allò que els altres diuen que som. I en això, en aquesta rotunditat barroca, s'ha construït una identitat espanyola segurament creient-nos més els de fora que els de dins.

Per acabar, deixeu-me dir algunes pegues de l'exposició. La seva excessiva producció d'informació, pràcticament inabastable, n'és una. Així com la manca de recerces crítiques a la tesi central, amb alguna caiguda als tòpics que es pretenen combatre. No hi ha cap referència, per exemple, a les tesis sostingudes per Xavier Rubert de Ventós a ja un clàssic llibre (El laberinto de la Hispanidad, 1987), on reivindica l'humanisme de bona part de la conquesta americana i on també dissecciona el mite hispà, inclòs l'anti-mite (tan present en determinats imaginaris catalans, avui). O, posats a fer, un de més antic (Teoria de la sensibilitat, 1968), que conté una original mirada al Barroc, al Barroc real, que ens permetria centrar-nos més... Així, agraïria una exposició menys 'barroca', més sintètica i més autocrítica.

*Article publicat a la revista Valors (febrer 2011)

L'exposició "El d_efecte barroc, polítiques de la imatge hispana" es pot veure al CCCB (Montalegre 5, Barcelona) fins el proper 27 de febrer.

Webs de referència. http://www.cccb.org/ i http://jlmarzo.nireblog.com/
Imatge. "Grup d’espectadors davant una còpia de Las hilanderas de Velázquez, a Cebreros (Àvila)" c. 15 de novembre de 1932, Arxiu de la Residencia de Estudiantes, Madrid