dimecres, de febrer 16, 2011

Petits crims conjugals


Divendres passat vaig assistir, a Mataró, a una de les representacions prèvies de l'obra Petits crims conjugals que, des d'aquesta setmana, recala a Barcelona interpretada per Ramon Madaula i Laura Conejero i dirigida per Xicu Masó. L'obra és d'Eric-Emmanuel Schmitt que, des que vaig llegir El visitant, és un dels meus autors preferits.

No explico de què va perquè la meva intenció és recomanar-vos-la, si no l'heu vist. A través d'un mecanisme proper a les novel·les policíaques, la parella protagonista (de la que ell és autor d'aquest gènere) va desgranant les violències, les tensions, les lloses d'una relació de quinze anys. Allò que els tòpics, a banda d'inevitable, disposen per a un esclat de ruptura. La gràcia de la peça recau, crec jo, en una nova volta: la de fer present el perdó, la de recuperar no tan sols el caràcter lliure de l'amor (per entrar i sortir), sinó també la seva gratuïtat, la seva presència més enllà de la raó. I que l'amor retorna no exactament com un 'sentiment', tan sols, sinó com una radical presència: "Per què no m'has deixat mai?" li pregunta ella, més o menys. "Perquè quan et veig penso que tot això no ho puc perdre, que et vull", respon.

La recomposició de les peces del mal, sí, de les entranyes més fosques, també, ja dic, com un text de novel·la negra. I el tòpic de l'amor líquid, amb paraules de Bauman. Però també la recomposició de les peces de l'ànima, de la presència alliberadora, de les capacitats també molt remotes del bé; d'això va aquesta obra. I ben interpretada. No us la perdeu.

Publica un comentari a l'entrada