dissabte, de febrer 19, 2011

Catorze


Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar
i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics
i que encara que pocs siguin nobles i fidels,
i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així
et desitjo també que tinguis alguns adversaris,
ni molts ni pocs, en la mesura exacta,
perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,
quan no et quedi res més que aquesta utilitat,
et serveixi per mantenir-te en l'esperança.
Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,
sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable
i que fent bon ús de la teva tolerància
serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid
i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,
perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,
que vegis com creix i com madura,
que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.
En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida
i en allò dolent perquè et farà sentir
les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi
per descobrir que el riure habitual és bo,
que el riure diari és avorrit
i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,
que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,
que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,
perquè tard o d'hora passen,
sàpigues adonar-te que tot es pot superar,
que ets una mica millor que abans
i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir
per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència
que, més enllà del teu dia a dia,
existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,
tiris una pedra al riu
i escoltis el silenci de l'albada,
perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.
Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir
"aquests diners són meus",
només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners
i no que els diners són els teus amos.
Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,
però que, si en mor algun,
puguis plorar sense lamentar-te
de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,
alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.

Si totes aquestes coses t'arriben a passar,
no tinc res més a desitjar-te...


Victor Hugo

(Ho manllevo del bloc de la Maria Escalas, gràcies).
Publica un comentari a l'entrada