dilluns, de juny 11, 2012

Boomerang


Confesso que fins fa ben poc no m'atreia gaire Lucía Etxebarría; no he llegit cap dels seus llibres i em mirava amb condescendència els seus articles. D'un temps ençà, però, he descobert que m'agrada el que hi diu. La llegeixo al Magazine de La Vanguardia els diumenges. Fa poc vaig destacar un article que, potser pel títol, és un dels més visitats d'aquest insuls bloc que signo. Ahir em va fer pensar força l'article en què relata la seva experiència amb un perseguidor compulsiu que, a banda de trucar-la a hores intempestives, li ha fet tancar els seus comptes a Facebook o al bloc per la pressió rebuda. En el primer cas, per cert, la pressió rebuda pel cool Facebook.

El fet que hi descriu me n'ha recordat algun més. El més bèstia que conec me'l va explicar el propi interessat: un home el perseguia invisiblement pertot, l'amenaçava, el trucava a hores intempestives, sabia moltes coses de la seva vida quotidiana, semblava que el vigilés les 24h... La seva vida i la de la seva família va començar a ser un infern. Van acudir a la policia. El procés fou també força humiliador, investigant a fons sobre la seva vida pública i privada per trobar algun fil que el portés fins allà. La sort fou que un bon dia, sense cap motiu aparent, el perseguidor va deixar d'emprenyar-lo. Em va impressionar molt aquest testimoni, més o menys com el que explica l'autora citada.

Els comentaris de trolls

Segueixo. Dissabte passat, sortint d'un funeral, se'm va acostar un amic i em va dir "deixa'ls, margaritas a los cerdos". No sabia de què em parlava, en un primer moment. Si del funeral, si de la recent polèmica amb l'IBI o unes quantes coses més... No, es referia al conjunt de trolls que signen comentaris insultants a un article (que l'interlocutor m'elogià, per cert, o sigui que ja som dos tontos) que vaig per pel digital Capgròs, en una col·laboració mensual que em fou oferta pel propi mitjà fa un any. Al Twitter també hi va haver algun intent. El meu interlocutor em demanava que exigís el tancament de l'opció de comentaris "fins que el mitjà no pugui garantir que no s'insulta i es menysprea ningú". Probablement té raó. Jo, de fet, ja hi estava acostumat i en passo bastant. M'han insultat tant a la xarxa, sota l'empar de l'anonimat; hi ha tant de mal educat connectat a veure com pot vomitar (fins i tot en aquest bloc), que n'estic bastant immunitzat. Però té molta raó. Convindria posar límits a l'agressivitat i a la mala educació, a l'insult i el blasme denigrant. No ho dic tan sols perquè sigui convenient per millorar això que en diem humanitat, que sí, sinó també perquè probablement l'abús dels trolls i de l'insult, com apuntava Etxebarria, siguin l'inici de la fi de les xarxes i de la seva potencialitat. Els deixarem allà bordant i menjant-se entre ells com els gossos abandonats d'aquella illeta turca.

La xarxa del mal

Segueixo encara. Hi ha persones que una de les raons de viure és l'enemistat, la voluntat de fer mal, una particular visió de la justícia. És tan fàcil a internet! No parlo, com és obvi, de mantenir posicions diferents, de polemitzar, i de fer-ho amb certa vehemència. Crec que això, de fet, és sa. O canalitza millor la malaltia, potser. No. Parlo de fer mal, de difamar (en alguns casos sense posar el nom per evitar denúncies), d'enverinar, de crear i multiplicar l'odi. Contra això també hauria d'estar immunitzat, tinc assumit que, sobretot després d'haver tingut una vida pública (localíssima, res de l'altre món, d'altra banda), sóc menjar per l'odi. I ho accepto, per això no em defenso (d'altra banda, la via judicial, que he intentat alguna vegada, és absolutament descoratjadora). De fet, la fama associada a la vida pública és un engany, molt atractiu, però un engany. I passa a tanta gent...! En aquest cas, també el risc és que el 2.0 acabi convertint-se en una illa de ressentits, en un club de l'odi del que haurem de fugir com de la pesta. Però n'hi ha algun de molt pitjor, de risc. És que la serp niï un ou. És que contamini del tot a tercers, com una malaltia infecciosa (altre cop la pesta), que els escapci, que els capi, que els talli tota fecunditat aquesta dimonització del contrari. El contrari és també l'altre. I l'altre, si no ets idiota, ets tu.

Publica un comentari a l'entrada