dilluns, de juny 18, 2012

¿Tradició o obertura?



El que més m'ha agradat de l'entrevista a Teresa Losada que acaba de publicar Cristianisme i Justícia (aquí en català, aquí en castellà) és la interessant contradicció en què es troba el cristianisme, viscut amb autenticitat. D'una banda, la passió per fer present el goig de la trobada amb Jesucrist a través dels textos que hi parlen, a través de la pregària, a través dels símbols, a través de la comunitat de persones que compartim amb més o menys mesura aquest referent... De l'altra, la convicció on ens porta aquesta passió, és a dir, a saber que en cada un de nosaltres hi ha Déu, siguem de la religió que siguem (inclosa la no-religió). "En realitat, què és el cristianisme?" es pregunta Losada. "És el Déu encarnat. No és només que Déu es va humanitzar, es va fer home, sinó que en cada home hi ha Déu, i cada home porta un missatge diferent d'ell" (p. 9).

Dic contradicció perquè, de fet, aquest Déu cristià combina la seva presència amb la seva dissol·lució, la seva pròpia manera de convocar-lo amb la immediata necessitat de deixar les maneres i anar al gra. I el gra és l'obertura cap a la mútua fecunditat. Un exemple: "Quants budistes hen ensenyat a pregar a cristians, i quants budistes aprecien el nostre Jesús que s'encarna, tot i que no comptin amb ell. Dialogant fem sempre Déu més gran i la humanitat més sàvia. A mi", conclou Losada, "Déu se'm va fer més gran" (p. 13). Això no és cosa d'ella, tan sols. De fet, aporta valuosos textos del Concili Vaticà II en què l'Església reconeix, que les altres tradicions espirituals i religioses "no poques vegades reflecteixen una espurna d'aquella Veritat que il·lumina tots els homes" (p. 7; Declaració Nostra Aetate, 1965, núm. 2).

Així ha viscut la seva experiència de molts anys atenent immigrants la majoria dels quals professaven l'islam. El quadern en parla, d'això. I de la seva impecable trajectòria acadèmica, la base d'una formació que no ha abandonat mai, malgrat la seva opció de deixar la Universitat per atendre la seva vocació, junt amb unes altres monges de la seva congregació.

Insisteixo de nou amb la contradicció. Aquest testimoni, vaig pensar en llegir-lo, no ens hauria de fer caure en la simplificació que l'acció de l'Església s'hagi de centrar en el testimoni de donació dels seus membres, simplificació paral·lela als que creuen que la missió de l'Església se centri en el reforçament dels seus signes amb l'esperança que acabin esdevenint símbols. Sospito que bona 'culpa' de la vocació cap a l'obertura als altres prové de la tradició que, amb totes les salvetats que vulgueu, l'alimenta. I que els elements d'aquesta tradició només tenen sentit, només són verament símbols, quan es fa efectiva aquesta obertura.

[El vídeo superior conté una entrevista amb l'autor del quadern, Javier Alonso. He parlat també fa poc de Losada aquí i aquí]


Publica un comentari a l'entrada