dimecres, de juny 13, 2012

Elogi de l'insult



Fa prop d'un any, en una conferència, em va encuriosir una interpretació molt moderna d'un text evangèlic que que, segons com el llegim, se'n pot fer tota una altra a l'inrevés, com es fa sovint per justificar el celibat. El text és Mateu 19, 10-12. Jesús, en primer lloc, fa una diatriba contra el divorci, excepte per aquells casos d'unió il·legítima, incorporant la visió del rebutjat, és a dir, de la dona, per a la qual la institució mosaica del divorci l'havia deixat sense drets. Crec que una lectura cristiana actual sobre el divorci hauria de matisar-se molt més, com és obvi. Però no volia parlar d'això, sinó del text posterior. 

Diu Jesús, al final, "Hi ha qui no pot casar-se perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a casar-se per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui". En aquesta traducció s'ha omès la paraula 'eunuc'. L'eunuc, castrat, era considerat gairebé un sexe a part i clarament inferior a la dona. La interpretació tradicional del text, com deia, ve a legitimar l'absència de relacions sexuals com a condició al lliurament total "a la causa del Regne del cel" (com si l'amor sexual no en formés part), és obvi que hi ha altres interpretacions possibles. També hi ha qui, com Climent d'Alexandria (s. III), hi veu una referència al desig: el desig immediat i la seva també immediata satisfacció oculta sovint el Desig de veres, que mai no s'acaba de culminar. La que proposava la conferenciant, la doctora Carmen Bernabé, més o menys (parlo de memòria), venia a dir dues coses.

La primera, que el Regne del cel no hi entén de rols, de divisions, de patrons, que els supera a bastament. Fins i tot els rols masculí/femení. Per la segona cosa, ens posà un exemple del segle XX. El moviment contra la discriminació racial americana, precisament pel combat contra la divisió política de rols en funció del cos (en aquest cas, el color de la pell), es negaven a ser titllats de "negres", paraula que utilitzaven els "blancs" per escarnir-los. Dins aquest moviment, hi hagué qui, en canvi, en reivindicà l'ús. "Sí", venien a dir, "som negres, l'únic que volem és que el gènere humà incorpori la negritud en la seva dignitat", més o menys. "Mentre ens insulten posen de manifest la ferida interna d'una espècie que no es reconeix del tot". En un post de fa uns mesos ("De moros i de cabrons") també en parlava jo mateix, una mica. Imagineu-vos aquesta versió: "Hi ha qui no pot ser blanc perquè ha sortit així de les entranyes de la mare; a d'altres, els homes els n'han fet incapaços; però n'hi ha que renuncien a ser-ne per causa del Regne del cel. Qui ho pugui comprendre, que ho comprengui". Qui diu "blanc" vs. "negre", o "moro" diu altres coses: "hetero" vs. "maricon", per exemple. Però moltes més, totes elles recollides a la lletania d'insults que no estaviem mai.

La conferenciant, ua eminent teòloga basca, reivindicava així l'insult, és a dir, la paraula agressiva i discriminatòria, com a exercici per posar-se al lloc del discriminat. I el seu retorn com una invitació, un "parar l'altra galta" dient "sí, i què?". La invitació en reconèixer l'absurd de respondre a un sol patró (també en vaig parlar fa poc a "Els gais, malalts?") i de construir un món a partir de les relacions dels "altres" amb aquest patró. I que un cop haguem vist que no hi ha cap altre món possible (bé, sí, l'infern) que no inclogui putes, els seus fills, maricons, subnormals, gilipolles, friquis i tot allò que darrerament heu pensat d'algú, s'ho mereixi o no, ens posem a fer alguna cosa amb el que tenim a mà.
Publica un comentari a l'entrada