diumenge, de setembre 02, 2012

Toros a TVE en horari infantil, sí

Foto: El Mundo

No es pot acusar el Govern del PP de ser el primer en instrumentalitzar políticament la festa dels toros, tornant-los visiblement a la programació de la televisió pública, perquè el nostre estimat parlament català s'hi va rabejar força prèviament a la seva absurda prohibició. O sigui que, sabent que cada terra fa sa guerra, seria bo que reflexionéssim un moment sobre la conveniència o no que TVE recuperi els toros i, a més, en horari infantil. Aquí van alguns apunts.

1. Hem de reconèixer, també, que l'"horari infantil" és una molt ben intencionada inutilitat. El consum televisiu entre els infants és cada vegada més marginal al costat del creixent ús de les xarxes on, com sabreu, tot flueix a raig. També la sang. De nou, el problema és de prescripció i, sobretot, de la del principal prescriptor, el pare o mare. I no tan sols per prohibir, és clar, sinó sobretot per interpretar, per aconduir, per exemplificar, per començar a veure que 'más cornás da la vida' que la que veuen parcialment a la xarxa. Més 'cornás' i més capacitats per sortejar-les. És això fer de pare, oi?

2. Els toros no causen cap trauma infantil, que jo sàpiga. Ben al contrari. Han generat tanta polèmica els darrers anys (més polèmica que caixa, em temo), que són un bon exemple de la prescripció paterna que reclamava. Una bona manera de començar a parlar als nostres fills sobre el que ens agrada o ens desagrada, sobre el que creiem i el que no creiem (res de neutralitat, si us plau), sobre els límits de l'ètica o la política, etcètera. Segurament, a la infantesa repetiran el que veuen fer-nos... però també és fàcil que s'hi instal·li el pòsit crític a favor o en contra de les nostres posicions. Si en tenim, és clar. I si les transmetem.

3. En horari infantil hi ha espectacles més sanguinaris, en podeu estar ben segurs. Les notícies sobre un pare que va matar els seus dos fills o les ràtzies d'assasinats en tants països del món han obert els telenotícies d'aquests dies (mentre a Catalunya només ens interessa qui anirà o no a una manifestació, sigui dit a banda). Tampoc sóc partidari d'amagar-ho, això, almenys per sistema, però sí d'administrar-ho. No he vist ningú, és clar, que clami contra l'emissió de notícies en horari infantil.

4. La meva opinió és que, a més a més del rebuig estètic o moral que a molta gent li causa un esdeveniment com aquest, hi ha un tercer factor que pesa molt. Parlo del rebuig o la incomoditat davant el ritual que té el món modern. Les notícies d'assassinats són dades i, com a píndoles, ens les empassem inconscients de l'angoixa que se'ns acumula en cas que ens posem a pensar-hi. En canvi, una ritualització de la violència com (entre d'altres coses) podem entendre la lídia, la trobem innecessària, quan -de fet- ens podria donar algunes claus contra l'angoixa de què parlava. 

5. El combat entre el toro i l'home, que es lliura sempre fora a la plaça (al laberint, en una muntanya, en un carrer...) i dins de cada torero (o cada heroi, o cada un de nosaltres), ha estat des de fa milers d'anys un mite recorrent molt útil per interpretar el rol d'un ésser lliure com l'humà i les seves determinacions i contingències, interpretació que té com a clau de volta la lluita contra la por. La por, de fet, és la principal causant de la majoria dels nostres mals, com molt bé ha teoritzat el teòleg i psicoterapeuta Eugen Drewermann. I, certament, la raó pot explicar moltes coses, la política les pot resoldre, la justícia les pot condemnar... però necessitem alguna cosa més, allò que donen els rituals mítics -per exemple- per trobar l'analogia que ens acosti al més profund, en aquest cas de la por. Sempre serà una analogia, un conte, una metàfora, una imatge (els toros compleixen aqusta funció), perquè em temo que el profund és inefable. Però sense acostar-nos-hi tampoc podem viure.

6. La tradició espanyola recull en diverses variants aquesta altra tradició mil·lenària dels símbols de combat entre la destresa humana i l'ímpetu taurí. Ho fa potser com en cap altre lloc del món. L'espectacle, que no ha transcorregut emb èxit el trajecte dels nous hàbits de consum lúdics de les societats postindustrials (com sí que ho ha fet el futbol, per exemple), viu uns mals moments. Des d'aquest punt de vista, així com en molts llocs es revitalitzen tradicions premodernes sense massa sentit en societats clarament postmodernes (i en alguns casos reeixeixen, com els castells), crec que aquesta part de la nostra cultura és bo que tingui un recolzament del principal mitjà públic de comunicació. A veure si, de rebot, ens desatemorim més i plantem cara als toros de veritat amb què ens trobem quan sortim al carrer. Inclosa la por amb què rebem cada divendres les disposicions del Consell de Ministres.

Publica un comentari a l'entrada