dimecres, de setembre 26, 2012

El PSC ha de fer primàries




Aquest debat de política general que se celebra al Parlament de Catalunya ha finiquitat la legislatura d'Artur Mas, la més curta de la història de la Generalitat restaurada. Amb tot l'enrenou, costarà molt de veure el gran fracàs que ha suposat aquesta nova experiència de govern de CiU sense Pujol, amb un balanç pobríssim. Cap des grans objectius que protagonitzaren la seva investidura s'ha portat a terme. El país avui està molt pitjor de com se'l va trobar. Endemés, tan sols ha complert la promesa de treure l'impost de successions per als més rics, que és un escàndol majúscul en plena crisi. Parlant d'escàndols, la convocatòria avançada d'eleccions per pur càlcul electoral, deixarà sense efecte la comissió d'investigació sobre la relació de CiU amb el Cas Millet arran del pressumpte finançament il·legal de la formació a causa del sonat espoli del Palau de la Música.


El president Mas justifica la convocatòria electoral a causa de dos fets: La manifestació multitudinària que reclama un estat propi per Catalunya ("no contra les retallades ni contra la guerra d'Iraq", ha dit cínicament en cambra parlamentària), d'una banda, i la negativa del Govern Rajoy a negociar el pacte fiscal, després d'una reunió rapideta a La Moncloa. Dos fracassos més. En el primer cas, després que aquest Govern no hagi plantejat el desenvolupament d'una sola de les competències que preveu l'Estatut vigent i s'hagi posat hàbilment al capdavant d'una reivindicació sense saber-ne el què ("estructures d'estat"? "estat propi, si cal"?), ni el quan, ni el com. Almenys, els independentistes de tota la vida ho tenen clar. Aquest altre camí, nois, és massa incert com per condemnar-hi el país.

Això no treu que el canvi substancial produït a la societat catalana (i que la manifestació n'és un senyal) no hagi de trasbalsar el mapa polític, que ho farà. Concretament, totes les mirades (moltes d'elles molt poc innocents) se centren en el PSC. Crec, i ja ho he dit en alguna ocasió, que l'aposta per un partit d'esquerres, oberta la majoria, i radicalmnt al servei del poble de Catalunya, obliga a l'espai socialista a eixamplar-se, a incloure els sectors més progressistes de la mobilització del passat dia 11 i a formular una proposta de síntesi entre el federalisme (denostat, però l'única solució finalment viable) i la voluntat de plena sobirania nacional. És necessari i urgent. I justament aquesta manca de temps és un dels factors que ha jugat a convocar les eleccions, no ho dubteu.

La pressa també ho és per complir amb el mandat congressual del PSC, que advoca per triar el candidat a la presidència de la Generalitat a través d'eleccions primàries obertes. Hem de treure el temps d'on sigui. Però tant per aspectes tàctics (l'esperó de la mobilització ara per ara inexistent), com per coherència amb les resolucions congressuals, com perquè es noti que comencem a donar respostes serioses als clams ciutadans de canvi a les organitzacions polítiques, és avui per avui un imperatiu. Ens permetrà veure la riquesa del nostre projecte, sumar-hi el màxim de sensibilitats, parlar força i fer-ho visiblement, advertir que hi ha una alternativa a aquest Govern incapaç de durar una ventada. Fem-ho. Catalunya ho espera.

Publica un comentari a l'entrada