dimecres, de setembre 26, 2012

El PSC ha de fer primàries




Aquest debat de política general que se celebra al Parlament de Catalunya ha finiquitat la legislatura d'Artur Mas, la més curta de la història de la Generalitat restaurada. Amb tot l'enrenou, costarà molt de veure el gran fracàs que ha suposat aquesta nova experiència de govern de CiU sense Pujol, amb un balanç pobríssim. Cap des grans objectius que protagonitzaren la seva investidura s'ha portat a terme. El país avui està molt pitjor de com se'l va trobar. Endemés, tan sols ha complert la promesa de treure l'impost de successions per als més rics, que és un escàndol majúscul en plena crisi. Parlant d'escàndols, la convocatòria avançada d'eleccions per pur càlcul electoral, deixarà sense efecte la comissió d'investigació sobre la relació de CiU amb el Cas Millet arran del pressumpte finançament il·legal de la formació a causa del sonat espoli del Palau de la Música.


El president Mas justifica la convocatòria electoral a causa de dos fets: La manifestació multitudinària que reclama un estat propi per Catalunya ("no contra les retallades ni contra la guerra d'Iraq", ha dit cínicament en cambra parlamentària), d'una banda, i la negativa del Govern Rajoy a negociar el pacte fiscal, després d'una reunió rapideta a La Moncloa. Dos fracassos més. En el primer cas, després que aquest Govern no hagi plantejat el desenvolupament d'una sola de les competències que preveu l'Estatut vigent i s'hagi posat hàbilment al capdavant d'una reivindicació sense saber-ne el què ("estructures d'estat"? "estat propi, si cal"?), ni el quan, ni el com. Almenys, els independentistes de tota la vida ho tenen clar. Aquest altre camí, nois, és massa incert com per condemnar-hi el país.

Això no treu que el canvi substancial produït a la societat catalana (i que la manifestació n'és un senyal) no hagi de trasbalsar el mapa polític, que ho farà. Concretament, totes les mirades (moltes d'elles molt poc innocents) se centren en el PSC. Crec, i ja ho he dit en alguna ocasió, que l'aposta per un partit d'esquerres, oberta la majoria, i radicalmnt al servei del poble de Catalunya, obliga a l'espai socialista a eixamplar-se, a incloure els sectors més progressistes de la mobilització del passat dia 11 i a formular una proposta de síntesi entre el federalisme (denostat, però l'única solució finalment viable) i la voluntat de plena sobirania nacional. És necessari i urgent. I justament aquesta manca de temps és un dels factors que ha jugat a convocar les eleccions, no ho dubteu.

La pressa també ho és per complir amb el mandat congressual del PSC, que advoca per triar el candidat a la presidència de la Generalitat a través d'eleccions primàries obertes. Hem de treure el temps d'on sigui. Però tant per aspectes tàctics (l'esperó de la mobilització ara per ara inexistent), com per coherència amb les resolucions congressuals, com perquè es noti que comencem a donar respostes serioses als clams ciutadans de canvi a les organitzacions polítiques, és avui per avui un imperatiu. Ens permetrà veure la riquesa del nostre projecte, sumar-hi el màxim de sensibilitats, parlar força i fer-ho visiblement, advertir que hi ha una alternativa a aquest Govern incapaç de durar una ventada. Fem-ho. Catalunya ho espera.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Efectivament: Per una banda tenim a un Mas derrotat en un front per la seva política econòmica que únicament ha portat a la retallada i al rescat pero no ha reactivat la economia. A l'altre front tenim a un Mas que havia fet del pacte fiscal el UNIC gran projecte que semblava viable a la legislatura. Pero el PP s'ha encarregat de trinxar també aixó. Si no s'hagessin convocat eleccions, ara mateix la oposició estaria (et tu Brute?) demanant a Mas que les convoques per ser el cap d'un Gobern sense projectes.

Es te de reconeixer que Mas ha tingut el reflex de animar primer i capitalitzar despres el anhel de independència de bona part de la ciutadania despres del 11S. S'ha mogut depresa i be. Ha agafat a tothom fora de pas. Un reflexe polític mes que envejable.

El mes lamentable es que amb aquesta maniobra, CiU escaparà del castic que les urnes catalanes li donaràn al PP i al PSOE (ui! perdò! volia dir PSC, pero de fet, com ja sabem qui mana de veritat, escriure PSC hauria estat un acte de hipocresia del que espero em dispensis.)

El federalisme NO es la UNICA solució viable. Es evident que hi ha una voluntat de plena sobirania nacional. Mentre que aquesta voluntat no sigui satisfeta plenament, no hi ha solució. Negar-ho es enganyar. I el federalisme no la satisfarà aquesta voluntat. El federalisme es mes del mateix del la politica del "cafe para todos" que hem patit aquests ultims 30 anys. Si no, no caldría parlar de asimetries com fan els gurus socialistes a Madrid. Federalisme Asimètric vol dir una Espanya plena de estats federats que no han demanat ser-ho, uns amb mes competències que altres.... Us sona?

El que em sap greu es que CiU no rebrà el castic electoral que mereix rebre conjuntament amb el PP de la Alicia en el pais de las maravillas y el PSOE dels Federalismes Asimètrics.

Bon Vent

Anònim ha dit...

De la lectura de lo que escribes se desprende una vez más el "más de lo mismo" con el que los socialistas lleváis jugando tres décadas largas. El quiero y no puedo. El independentismo "que no se note" (creo que a esto se le suele llamar "criptoindependentismo", pero a estas alturas está ya más visto que el TBO y tiene bastante poco de "cripto"), el federalismo "asimétrico" (el adjetivo es vital, porque cómo vamos a ser los catalanes igual que los murcianos o los extremeños o los andaluces..., cómo vamos a regirnos con las mismas normas que esos pueblos claramente inferiores), el no sé qué y el no sé cuántos.

El problema es que ya no sois creíbles, y ya no convencéis ni a los más nacionalistas ni a los que no lo somos y que dejamos el partido con la sensación de que nos habíais estafado, o peor, nos habíamos autoengañado y nos habíamos dejado engañar placenteramente. Mas ha sabido ver la jugada y la ha jugado, y desde luego os ha cogido con el pie cambiado. Y ahora a ver los resultados electorales.

No obstante, pese a todo lo dicho añado una reflexión: tengo para mí que el PSC ha pactado con CiU la llegada de la independencia, y la desea tanto como "el pal de paller del catalanisme". Sólo que ciertos compromisos con el PSOE y sobre todo con un electorado que no es mayoritariamente independentista, le impiden declarar ese objetivo. De ahí ese haberse puesto de perfil, ese haber desaparecido, y persistir en la ambigüedad: no estar ni en contra de la independencia ni a su favor, sino, una vez más, buscando terceras vías que ya no pueden seguir engañando a nadie más que no desee seguir engañándose.

Francamente, Ramon, para estar jugando a federalismos asimétricos, a haciendas propias catalanas, a relaciones bilaterales, a multas lingüísticas dentro de España, prefiero la transparencia del mensaje independentista. Si no queremos ser españoles, seamos ciudadanos de otro estado llamado República catalana o como le quieran poner. Para seguir siendo siervos de ese lenguaje abyecto, mejor la claridad de un nuevo marco político.

Además, no entiendo cómo el partido que se manifestaba para presionar al Tribunal Constitucional para que emitiera una sentencia conveniente puede ahora sorprenderse de la derrota que ha tomado la nave. Quien siembra estatutos semiindependentistas ha de saber (y sabe, porque aquí nadie es tonto) que lo que va a acabar cosechando son independencias completas.

Y con esto concluyo, querido Ramon, para este apaño permanente, siempre insatisfactorio, "mejor la destrucción, el fuego", que dijo Cernuda. Si España ha permitido, cuando no fomentado, durante tantos años el desgaste de la unidad, quizá es que esa España merezca dejar de existir tal como la conocemos. Las élites políticas han dejado hacer. Perfecto, ahora las dejarán tranquilas y podrán dedicarse a lo que les gusta, que es básicamente echarse la siesta.

Con cariño. JCD


Ramon Bassas Segura ha dit...

- Bon Vent i JCD,

Disculpeu que no faci una rsposta a l'alçada del que em demaneu, però vaig una mica de bolit. Només dic que les dues aportacions són perfectament antagòniques i molt il·lustratives dels dos extrems en els que el PSC no vol caure, crec jo.

Anònim ha dit...

El problema es que amb el tema identitari es parla de sentiments. Es com el plat del menu. Hi ha carn o hi ha peix. No pots demanar que et facin mig i mig. Tens de decidir que t'agrada mes. Amb la identitat nacional es igual. Pots voler una nació catalana o una espanyola. Pero el federalisme ... es voler agradar a tothom, i aixó a en aquest cas es impossible.

Avui a la Vanguardia digital es veu el primer sondeig. El PSC cau. I no per poc.

Es el que passa per no voler prendre el toro per les banyes i resoldre que es vol ser. O quin plat t'agrada mes.

Ramon Bassas Segura ha dit...

- Anònim,

Sospito que el federalisme (i m'agradaria que així fos també en el cas de l'independentisme) no és tan una qüestió d'aclarir-nos identitàriament com una manera de governar-nos. I no tan sols en relació a Espanya.

Jo crec que és millor no moure'ns d'aquests termes. Les identitats són un pèl més complexes, bo i que sóc dels que defenso que no s'han de deslligar del tot de la polñitica. Ara bé, al món sobreviuen aquelles identitats que saven adaptar-se a l'entorn, que estableixen relacions poroses amb la resta i que se saben limitades. ls catalans ens ha anat molt bé ser així. Que per molts anys.