divendres, de setembre 14, 2012

L'heretgia

"El millor de la religió és que provoca heretges".
Ernst Bloch, citat per Lluís Duch.



Em sento una mica esgarriacries. La manifestació per la independència d'aquest dimarts fou un èxit rotund. Els que no compartim la solució proposada però sí el malestar que l'ha impel·lit nedem entre intentar, de nou i sense massa esma, proposar una nova síntesi -com a mínim entre el catalans- i posar aigua al vi embriagador per fer veure sòbriament als nostres compatriotes que si estan cansats d'esperar una Espanya federal és possible que arribin exhausts a una Catalunya independent. D'això en vaig parlar poques hores abans del dia de autos [aquí] o sigui que ara parlaré d'un altre aspecte que em fa reflexionar. 


Deia que em sento esgarriacries perquè tothom coincideix en valorar tan i tan positivament la dosi d'il·lusió i esperança que traspua aquesta reivindicació. De l'alegria embriadagora, com deia. Tenen força raó, de fet. La crisi dels grans realts, també dels grans relats catalans, provoca, d'una banda, moltes dificutats de les grans opcions polítiques per generar propostes il·lusionants i, de l'altra, l'aparició de relats més simples per vehicular la capacitat d'il·lusió (d'encantament) que tots portem a dins. Crec que, per exemple, és el que passa a les benestants societats daneses o holandeses (corregit en aquest cas en les darreres eleccions) o en la desesperada societat grega. El nostre relat simple (no dic ximple, ni simplista, dic simple) és el de la independència. Es diu de seguida, identifica clarament 'el mal' i la seva solució (el sistema binari ens consola) i ningú repara en els costos. I es basa, finalment, en un sentiment inesborralbe de pertinença nacional que, sigui dit de passada, ha fet més mal que bé als que pretenien ridiculitzar-lo. Els sentiments també compten en política.

La nova religió catalana

Però no tan sols són els grans relats polítics els que van entrar en crisi. Ho són també els religiosos i, concretament a casa nostra, el cristià. De la manera com estaven narrats, potser calia, de fet. Però no deixa de ser significatiu que en la cosmogonia dels catalans primi el greuge nacional per damunt d'altres greuges que, almenys a mi, em dolen molt: que creixi el nombre de pobres i d'aturats, que es mati gent impunement a les guerres o que molts joves catalans visquin sense cap mena de perspectiva. No dic que el primer no compti, és clar, o sigui incompatible amb el segon grup. Em preocupa que el segon ni tan sols s'esmenti i, òbviament, que no generi ni les passions, ni les emocions ni els sentiments del primer. Sospito que una de les causes del canvi d'objectiu del nostre relat és precisament la pèrdua de pes de la religió, especialment la cristiana i concretament sobre els joves, al nostre país.

M'explico. El cristianisme segueix Jesús de Natzaret. Aquell qui, per cert, era odiat pels líders nacionals jueus per la seva connivència amb cobradors d'impostos i altres funcionaris romans. Bé. El centre del programa de Jesús és l'"altre", que cal estimar "com a un mateix". I a Déu "sobre totes les coses", que s'encarna en qui quan té set se li dóna de beure, etc... perquè es compleixi la profecia d'Isaïas que els cecs hi vegin, que els sords hi sentin i que els pobres ja no ho siguin. A mi, aquest programa m'entusiasma. A diferència d'altres, és una mica més complex i no ho amaga (sense anar més lluny, la marca de la casa és una creu). I la seva 'assemblea nacional' (l'Església) deixa clar que el seu paper com a institució no és liderar-ho, sinó que ha de ser cada una de les persones que triï el camí per fer-ho. Però m'entusiasma. I no comprenc com és que -en canvi- l'entusiasme de molts dels meus compatriotes, amics inclosos, partits polítics inclosos, és en un altre lloc on el que caldria, potser, és més prudència. Fixeu-vos, si no, els símptomes de devota religiositat que exhibeix aquesta nova comunió independentista. Almenys el cristianisme té Caritas.

De manera que no participar d'aquesta festa i, a més, advertir dels seus límits degudament ocultats, et fa pensar si no ets idiota, perquè m'agradaria molt compartir plenament l'alegria amb els meus conciutadans. Però com que la Catalunya independent haurà de tenir la seva dosi d'idiotes jo ja m'hi presto, si volen. Serà la meva sincera contribució. L'heretgia.


Foto: una reunió dels Cristians per la independència. Font, aquí.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Los herejes acaban en la hoguera. En una plaza pública. Entre el aplauso y las risas de quien hasta hace bien poco, eran sus vecinos.

Y mientras arden en una paroxistica agonía insoportable, el cura, con una sonrisa les dice que sus pecados han sido perdonados.



Jordi Morrós Ribera ha dit...

Et felicito sincerament pel comentari, i en línies generals el suscriuria només amb alguna petita matisació.

Un cop llegida la teva reflexió encara hi tiraria una mica més de picant a la salsa. Jo hi vaig anar a la manifestació del dimarts 11 (per diferentes circumstàncies de la vida no vaig poder ser ni a la de l'11 de setembre de 1977, ni a la del juliol del 2010, i per tant en el meu cas ha estat allò de "a la tercera va la vençuda", i reconec que hi vaig anar més amb un esperit de català emprenyat, abans que no pas amb un esperit de fervent independentista). El picant del que et parlo és que en alguns moments l'ambient de la manifestació em va recordar les concentracions per les victòries del Barça a les que darerrament ens hem pogut acostumar. I això ho vinculo amb el que tu parles sobre "la nova religió catalana". Per tant, pàtria, religió i futbol en un sol "pack", qui dóna més?

Jo tinc la convicció que a l'opció independentista s'hi està arribant més per fastiguejament que per convenciment, i que tot plegat es desenvoluparà segons un joc de forces pel qual s'haurà de filar molt prim, i sabent que d'entrada el domini de la partida el té el govern de Madrid (defesen l'status quo, i això a la política sempre és com en els escacs l'avantatge de jugar amb les blanques). Per tant, alegries les justes, paciència a cabassos i molta astúcia política per als fervents independentistes.

I per als heretges de la nova fe independentista el principal problema és que en aquest col·lectiu s'hi trobaran persones amb perfils molt diferents.

I els de la religió independentista que vigilin perquè la història catalana demostra unes dosis brutals de caïnisme precisament entre el col·lectiu de polítics i militants de la fe independentista, i tu i jo sabem de sobres que no cal dir noms perquè els tenim molt presents.

Ramon Bassas Segura ha dit...

- Anònim,
Encara hi ha un tercer grup que sempre se salva. Em temo que serà el teu, oi?

- Jordi,

Gràcies. Com sempre, a l'hora de treballar, de negociar i de sortir-nos-en, crec que no podrem comptar-hi, amb aquests. Estaran massa cofois amb la seva "raó".

El problema que tenim els que no som independentistes, però som alguna altra cosa, és que aquesta altra cosa no qualla en l'entusiasme (o en l'esquema mental, el "relat" per interpretar què passa). El 'desencantament' de Weber provoca això, també. I la irrupció de nous encantaments que fan riure (o plorar).

O sigui que els 'secularitzats' ens hauríem de tornar una mica més 'religiosos'. No sé si m'explico.