diumenge, d’agost 08, 2004

La dignitat humana

Divendres a la tarda vam baixar des de Queralbs a peu, amb una passejada. Dissabte, baixant, Ribes s’ha omplert de participants al concurs de pintura ràpida.

La mala educación

Divendres a la nit, a Ribes, vaig poder anar a veure La mala educación (2004), la darrera pel·lícula de Pedro Almodóvar que, per una cosa o per una altra, no havia vist. Conté diversos ingredients característiques de la filmografia de l’autor manxec, tòpics inclosos: el capellà pederasta, el transvestit drogaaddicte, l’espectacle de varietés, amb presentació cutre inclosa, els cartells, la mirada del cos, la màquina d’escriure, les cartes, els canvis d’identitat, la referència al món rural com a refugi (impactant, la tieta gallega)... El que més m’ha agradat ha estat la música i l’estructura narrativa (amb flash back i amb el recurs del cine dins el cine, tant en la intercalació de seqüències com en la pròpia estructura). I també Lluís Homar. El guió (que no m’ha semblat massa bo), la història i molts elements m’han recordat La ley del deseo (1986).

Com a curiositat, algunes escenes han estat rodades al recinte dels Escolapis d’Alella (crec que ja s’ho han venut), on havia estat algunes vegades que a l’escola ens hi portaven a fer esport. Realment és un lloc magnífic. Anys després, un company em va explicar que les seves primeres experiències homoeròtiques també van ser allà. Hi vaig pensar, l'altre dia.


Més enllà de la crítica a l’educació religiosa del franquisme, especialment en els abusos sexuals a menors que s’hi cometien, i més enllà fins i tot d’un cert ajuste de cuentas, la història narra una certa calamitat damunt els homes que no els permet de viure feliços, que els mena a l’engany i al sofriment, sense sortida. Ni el sexe, que és la primera vàlvula de llibertat de tots ells, n’està exempt. Només el "vés-te’n" del director (curiosament anomenat Goded, potser un homenatge a Beckett, potser una llicència d’un director endiosado...) sembla retornar al camí de la dignitat humana.

BIBLIOGRAFIA



De les lectures d’avui


Creure no és esperar aquesta vida com en una sala d’espera, o com el que confia que algú altre (o el cel) li resolguin la papereta, o com un reu, o com qui no veu més alliberament que la mort. Més aviat "creure és avançar anticipadament els béns que esperem, és conèixer per davant allò que encara no veiem" (Carta de Sat Pau als Hebreus 11, 1). Fer visible l’invisible. Quina és la bona nova d’aquest hedonisme estrany? De què va el carpe diem cristià? Avançar els béns. Però quins béns ens aporta aquest Regne que ens és donat pel simple fet de viure? "Veneu els vostres béns i distribuïu els diners als que ho necessintin (...) On teniu el vostre tresor, tindreu el vostre cor" (Lluc 12, 32.34).
:

Publica un comentari a l'entrada