Conferència de Manuel Mas

Aquest vespre, sortejant la benvinguda pluja primaveral, he tingut la sort d'assistir a la conferència que el diputat Manuel Mas feia a la Fundació Caixa Laietana (una emblemàtica i magnífica casa modernista de Josep Puig i Cadafalch) sota el títol "Reflexions d'actualitat". Convidat per l'entitat "Amics de Josep Garcia Oliver", l'exalcalde de Mataró ha desplegat les seves particulars teories sobr els riscos del sistema polític actual. Crec que no ha decebut l'auditori, composat bàsicment de persones vinculades a la Caixa Laietana.

:

Demà a la tarda en tindreu el text complert a la seva pàgina d'articles del web del PSC. Però m'imagino que no s'enfadarà si us n'avanço alguns paràgrafs, ja que tinc la sort de disposar-ne d'una còpia a mà.

:

Aquí ho teniu:

:

_______________

"Reflexions d'actualitat", conferència de Manuel Mas convidat per l'Associació "Amics de Garcia Oliver", 29 de març de 2005 a la seu de la Fundació Caixa Laietana. (fragments)

• Per a mi, l’actualitat, l’actualitat del que els vull parlar, no és el que passa ara en aquests moments, sinó que és el moviment de fons que conforma el que s’entén habitualment per actualitat. Per què les coses que passen, passen? (...) Crec que cal “gratar” una mica més sobre la superficialitat dels fets que se’ns presenten per comprendre’ls millor.
• Ara he arribat a ser, metafòricament parlant, membre del cor del Liceu. Participo en representacions wagnerianes, verdianes, de 'bel canto' (amb “prima donnas” i abrandats tenors), i moltes vegades del gènere espanyol per excel·lència que és la sarsuela. Algunes vegades, fins hi tot, faig, o em deixen fer, algun petit “solo” a l’escenari, que déu n’hi do el que representa pujar a la tribuna del Congrés. És una talaia privilegiada, a més de ser una gran responsabilitat i un alt honor.
• Una de les primeres coses que vaig aprendre a la Facultat, i que m’ha quedat gravada per sempre més, és la definició de l’economia com la ciència de la utilització dels recursos “escassos” amb finalitats “alternatives”. (...) Perquè, fins i tot en les societats més avançades, hem d’acceptar que els recursos mai no són il·limitats, i que sempre hi ha possibilitats de fer amb ells altres coses que les que es fan.
• Els vull parlar de la democràcia, de la democràcia en les societats riques , i de la governabilitat de la democràcia en les societats riques. Ja poden intuir per on aniré. (...)
  Hem arribat a convenir en l’actualitat d’una forma prou generalitzada que la democràcia és la menys dolenta de les formes de fer funcionar d’una societat. No és perfecta, però no se n'ha trobat cap de millor, almenys fins ara. Té limitacions, sobre això darrerament se’n parla molt, per exemple representació 'versus' participació. Amartya Sen (Premi Nobel d’Economia l’any 1998) creu que és la forma d’organització política que millor afavoreix el creixement econòmic i el desenvolupament de les col·lectivitats. Les decisions es prenen per majoria de tots els membres de la comunitat implicada, i tots són cridats a participar-hi.
• Això funciona molt bé quan hi ha poques coses a decidir, aquestes són molt evidents i clares, i els recursos (limitats sempre) són molt escassos. (...) Els costos per avançar són molt grans, però els beneficis també ho són.
• Va haver-hi, en aquells anys de restabliment de la democràcia, grans consensos per tirar endavant qüestions fonamentals, molta flexibilitat per part de tots, moltes cessions i renuncies, i crec que ara mirat en perspectiva, en conjunt en el cas espanyol, vam avançar molt ràpid. Fa molts pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a Madrid a la celebració anual de “la cena de la Concordia”, on amb una certa nostàlgia es fa un reconeixement a persones sobre aquella etapa de la política espanyola que crec que hauria de ser reivindicada amb més fermesa i rotunditat ja que noto, palpo, un cert revisionisme crític de noves generacions de ciutadans i de polítics a qui se’ls han donat les coses fetes, i ben mastegades, i potser per això les valoren menys.
• Quan les societats es fan més riques la cosa es complica força. (...) Nosaltres (els espanyols, com a col·lectivitat) som rics. Som dels primers països del món. Malgrat el que es digui. Dels deu primers, del grup capdavanter. (...) En les societats riques les coses bàsiques estan resoltes. (...) I, ara, (...) les peticions són més complicades i complexes i particulars. Són peticions de rics, i algunes vegades... de nous rics.
• Però enlloc d’assumir i acceptar amb joia la nova condició de benestants, com a bons rics i nou rics, ens tornem més exigents, i molt rondinaires. En volem més. I de tot. I a més, sorgeixen grups de ciutadans/nes, ara que molts d’ells han guanyat aquesta condició mercès a la riquesa existent (ja saben, la ciutadania es suposa sempre, però en la pobresa no s’exerceix), que per sobre d’una visió general de la societat es dediquen a reclamar temes concrets, a vegades molt necessaris, i assenyats, i benpensants, i fins hi tot, altruistes i filantròpics. Però, a vegades, també molt egoistes i excloents.
• Això em porta al nucli central del que els volia parlar que és el de la governabilitat de les societats riques articulades democràticament. Pel que els he exposat, de quins problemes es plantegen i de com es proposa l’articulació de les solucions crec que ara és més difícil governar-les que abans, i ho serà més en el futur.
• Les organitzacions polítiques tradicionals estan en retrocés. Eren aquelles organitzacions que a partir dels grans problemes proposaven solucions globals. (...) Ara, estan en creixement grups petits i fraccionats, insatisfets amb algun tema concret que rebutgen fer propostes globals, o d’altres grups que fan propostes tan irreals que esdevenen inversemblants. (...) Si obrim qualsevol diari els trobarem amb un recolzament mediàtic desproporcionat al que son més enllà del nom que tenen. Pretenen condicionar, a vegades amb molt d’èxit, la vida política quotidiana. Això es tradueix en una creixent deslegitimació dels mecanismes en que s’havia articulat la democràcia.
• També, la difusa insatisfacció de les opinions públiques d’aquestes societats riques, que els costa de trobar qui respongui concretament i correctament al que volen, fa vascular contínuament l’elecció dels governants.
• Veiem el cas del Congrés dels Diputats: Hi ha els dos grans grups d’àmbit espanyol i propostes globals, en els dos sentits del arc polític, i una munió de partits, agrupats o no, geogràficament puntuals: (...) Són, som, 350 diputats i diputades repartits en 312 en dues opcions (164 l’una i 148 l’altra), i 38 en les altres 11. Per governar i treure lleis i propostes calen 176 vots, i és aquí on entren en joc les posicions i propostes dels petits, massa vegades inconciliables amb les opcions generals.
• Tota situació té oportunitats i riscos. Parlar de les possibilitats que te una societat rica em sembla ociós. Són evidents. Mai com ara en la Història de la Humanitat, moltes de les seves col·lectivitats, àdhuc tota ella sencera, poden fer ràpidament, de fet ja ho estan fent, grans avenços en les seves condicions de vida. Mai com ara, tenen, tenim, instruments que ens permeten plantejar, analitzar, debatre i decidir un futur més pròsper en pau i felicitat. Sols cal fer-los servir.
• Una pregunta que podem fer-nos és si la situació que he descrit fa uns moments sobre el funcionament del sistema democràtic en les societats riques ens pot portar cap a la ingovernabilitat, i conseqüentment a un ensorrament del sistema, ja sigui en el seu funcionament polític o econòmic, o els dos alhora. (...) La gestió de la situació es fa més difícil, especialment per que les societats riques els pot semblar que ja es troben en la situació de beneficis marginals que, com saben, comporta que per aconseguir nous avenços s’han de fer esforços considerables.
• Però una societat que no pensa a llarg termini es trobarà amb problemes. Especialment si ha estat amagant el cap sota l’ala no volen veure els reptes que te al davant, que en té.
  A tall d’exemple n’enumeraré alguns: La mida, el volum, la magnitud de l'organització col·lectiva de la que ens volem dotar. Alegrement està instal·lat un doble discurs contradictori sobre aquesta qüestió. D’una banda, reclamem de les institucions de govern que es faci càrrec, i assumeixi més responsabilitats, de més aspectes de la vida quotidiana, i d’altra ens neguem a acceptar els costos que comporten aquestes demandes. És clamorós el que es deriva de l’acceptació de les avantatges que per la vida individual tenen les noves estructures familiars en contraposició als inconvenients que comporta aquesta nova situació per la col·lectivitat. S’està obrint el debat de la dependència: l’atenció a la gent gran, a determinats malalts, als minusvàlids... De fet, a Espanya serà un debat parlamentari dels propers mesos. I haurem acabant parlant de quins recursos destinem a la qüestió.
• Quan afrontarem la relació entre el que volem i el que estem disposats a pagar per aconseguir-ho?. I no estic parlant només de preus, sinó també de renúncies. Renúncies al creixement indiscriminat, o a la seguretat total (que mai existeix), o a la qualitat del medi. El cert és que tot alhora no ho podem tenir, i hem de fer opcions, explicar-les, sotmetre-les a debat i acceptar-ne els resultats que poden no ser tècnica o, fins hi tot, “moralment” correctes, però no podem deixar de fer-ho i anar deixant per passiva, sense fer-les explícites, les opcions que es van adoptant.
• Ja sé que la Història ens pesa molt a la Humanitat. En soc un ferm convençut. Però moltes de les estructures de les que les col·lectivitats s’han dotat al llarg del temps són fruit de determinats moments i determinades condicions que potser ara ja no es donen, o es donen diferentment. I cal també adaptar-se i desempallegar-se de velles “històries”. Per exemple: Europa porta a terme un procés de construcció polític inèdit en el temps i en l’espai. Ni carolingis, ni cristianisme, ni mercat, ni, fins i tot, drets i deures tal com els hem entès fins ara son l’única base sobre la que es construeix això que en diem Europa. Es construeix, sí, en parts de tot això, però amb molt més. En la convicció que l’adaptació del model que volem mantenir pel futur passa per una nova construcció organitzativa diferent de l’actual, que tardarà molt anys, esforços i incomprensions.
• Com ha estat sempre que es mira el món s’enfronten dues alternatives: la visió a curt, i la visió a llarg. La primera pot ser inconscient, o premeditada. Dit d’una altra manera, ignorant, o cínica. La segona pot ser de resignació o de enfrontar-s’hi i encarar-lo. Veig (...) I contra això cal reaccionar. Cal organitzar-se, reunir-se, debatre, fer propostes possibles, intervenir, estar presents, dirigir, fer pedagogia, no defallir. Tots som cridats a construir el futur, no és cosa sols d’alguns, que poden resultar ser o il·luminats, o fonamentalistes, o dictadors, o les tres coses alhora. Ara està molt de moda dir que “un altre món és possible”. Certament, es probable que sigui possible un altre món. Però, quin?, com? i quant? Aquestes son les preguntes que necessiten resposta.