dijous, de març 17, 2005

A la recerca del relat perdut

nom
:
No he llegit El codi Da Vinci, especialment perquè em fa mandra. Però quan l'arquebisbe de Gènova, un comentarista de futbol amb molta prèdica al Vaticà, ha demanat que no es llegeixi ni es compri, em sembla que li ha fet més propaganda que la que mereix. Possiblement, perquè critica l'Església damunt dades que no són certes (és una obra de ficció), havent-hi, com hi ha, poderoses raons per criticar-la amb dades que sí que ho són.
:
Dues coses
:
Primera: Els crítics d'aquesta novel·la vénen a dir que, en una societat amb molt pocs referents religiosos, donar-ne uns que són falsos, amb una no dissimulada intenció, provoca més mal que bé, desorienta d'allò que sí és bo de l'Església (alguna cosa hi ha, no?) i de la religió cristiana. Crec que deuen tenir raó. Però també crec que ens ho hem de mirar al revés. Crec que el fenomen respon més a la demanda (justament la demanda de referents) que no l'oferta. I és en el camp de l'oferta on crec que s'ha de situar també la reflexió de l'Església (Monsenyor inclòs). És urgent. Crec que és el mateix fenomen que passa amb Harry Potter, Matrix, La guerra de les galàxies, El senyor dels anells... (com diu l'estudi de Melloni). A la gent ens cal, per saber què caram fem aquí, la guia d'un relat. I avui els relats tradicionals són en crisi. Un relat que dóna sentit a la vida, amb una història, un trajecte, un personatge messiànic, el mal, els objectes, una missió, una promesa, un sacrifici, la màgia, etc... I sí, hi ha lloc encara pel cristianisme com a relat, om a referent cultural bàsic de l'esperança. Ho veurem ben aviat el Divendres Sant al centre de Mataró. Un espai que passa del gospel a les saetas. Però que sempre és el mateix clam.
:
Segona: Ningú no se li ha tira al damunt, però diumenge passat vaig llegir un reportatge fantàstic de Manuel Díaz Prieto a la Revista de La Vanguardia en el que, crític amb els "paraciències", deia el següent:
  • "Javier Armentia, director del Planetario de Pamplona, no es uno de ellos, pues ya hace años que ha decidido librar públicamente la batalla del escepticismo científico. 'Es sorprendente las cosas que podemos llegar a creer de forma totalmente acrítica', dice. Y cuando se le pregunta si el boom global de Harry Potter puede tener influencia en la proliferación de creencias mágicas, él apunta hacia otro lado: 'Aparte de la ironía con la que está escrito -a la profesora de profecías no se la cree nadie-, los libros de Potter están dirigidos al público infantil, para el que la fantasía es necesaria. El problema son fenómenos como El código Da Vinci, gracias al cual los adultos acaban creyendo en la existencia de poderes ocultos'".
És clar que als sacerdots d'avui, els científics vull dir (tot sigui dit amb respecte), se'ls deu molt més respecte que als cardenals...

2 comentaris:

cinto amat ha dit...

He llegit el Codi da Vinci i t'aseguro que literàriament fa plorar, de tan dolent que és. Una narració que només busca intrigar, jugant amb tota mena d'elements, falsos a vegades, mig veritats d'altres. Com succeeix, malauradament i molt sovint, en les ficcions historitzades en què qualesvol cretí, amb la manipulació d'algunes dades de les que disposa, per professió o afecció, és capaç de captar l'atenció de molta gent crèdula i sense cap preparació literària.

Necessitem conservar, certament, els relats de sentit de les grans tradicions, orals i escrites. I també, pèrò, aprofundir en la seva interpretació o hermenèutica en funció de les canviants situacions històriques, personals i col-lectives. Una determinada pràctica eclesial (catequètica) ha fet molt de mal al significat dels grans relats de la tradició judeo-cristiana, fins al punt que la seva transmissió infantil i carrinclona ha servit justament per abandonar-los com si fossin una enganyifa...

Ramon Bassas ha dit...

Tens raó. El que ens explicaven ja no serveix, ja no sabem què són el cel i els àngels, ni el pecat o el dimoni. Sospito que el relativisme postconciliar tampoc no ha ajudat a trobar models nous, per això retorna la religiositat d'arrel barroca. Però s'ha de fer, si volem transmetre els seus valors més essencials. No es fa, això, sense vehicle (sense Església, sense litúrgia, sense hermenèutica, sense sagraments, sense pregària, sense testimoni...), i el repte dels que ens en sentim responsables és el de posar-lo a punt.