Aquest matí he estat a l'ofrena al monument de Blas Infante que cada any fan els amics de l'Associació Rodeños Andaluces en Cataluña, que presideix l'amic Santi Angulo. El President local del Partit, Remigi Herrero, el Secretari de Formació del PSC, Josep Mª Sala, i jo mateix, hem dipositat l'ofrena dels socialistes en un acte cada vegada més emotiu (per exemple, veure senyores vestides de sevillanes cantant Els Segadors, sens dubte, els símbols andalusos i catalans al·ludeixen ineluctiblement a la llibertat), i en la que ens acompanyava l'Alcalde de La Roda de Andalucía (poble d'origen de molts mataronins), Manuel Silva, i presidents de diverses entitats culturals andaluses de la ciutat, així com l'Alcalde de Mataró.
:
A continuació, he passejat per la Diada de l'Ensenyament Públic a Mataró, organitzada pels centres, per les AMPA, pels sindicats... amb un èxit notable. La idea és la de posar de manifest els valors i la qualitat educativa d'aquests centres, i del model públic, bàsic per enfrontar-nos als reptes reals del país (no els de Piqué i Mas, segurament).
:
Després, encara he pogut arribar a temps a la Plaça de la Peixateria per "tallar la pota" de la Vella Quaresma, la quarta, una mena de tradició molt curiosa de la ciutat que ha arrelat força gràcies també a la recuperació de les tradicions temporals i autòctones en què s'han esmerçat tants professionals de l'educació infantil i primària de Mataró. "Que el temps passa i la Pasqua s'acosta", deien. No sé si la tradició permet d'interioritzar prou aquest missatge, tan fonamental. Però vaja, tot hi ajuda.
:
M'hauria agradat anar ahir al concert de Martirio a Mataró (pèrò no es pot tenir tot, un altre missatge que convindria interioritzar). Sort de la crònica d'avui de Judith Vives, que ens en fa un tast. Té raó en la descripció que fa de la cantant. A propòsit, a vegades penso que la copla espanyola, i la música popular de les tonadilleras actuals, no s'aprecia de la mateixa manera que els cantants, diem-ne, progres. En fi, que no per comercials són menys bones la Pantoja i la Jurado, per exemple, sota les que cau molts prejudicis. Bebo&Cigala amb Lágrimas Negras són molt bons, sí, i les "descobertes" d'Almodóvar també. O les versions "transvestides". Però sovint s'és molt injust amb les altres. O amb Manolo Escobar.
:
I de la premsa del cap de setmana, concrtament les reflexions sobre el clima polític a Catalunya (bo i no compartir-los del tot), us recomano els articles d'Antonio Franco (avui a El Periódico) i de Pilar Rahola (ahir a El País), perquè diuen algunes coses molt interessants del que hi ha en el fons del tema, i també en la furibunda i hìpòcrita reacció dels partits de la dreta. Ja no s recorden del Carmel, l'objectiu és un altre.
5 comentaris:
Sr. Bassas el Sr. que usted dice que es el secretario de formacion, Sr. Sala, no es el mismo que fue condenado por financion irregular de su partido?.
Hola Ramon, només volia fer uns apunts:
Blas Infante és el pare del nacionalisme andalús, el màrtir de la causa andalucista, afusellat pel franquisme quan s'estava gestant l'autonomia andalusa. No obstant penso que no se'l reinvindica de forma clara, si no més aviat tòpicament. Perquè no s'en difón més el pensament? A vegades pot semblar com una cosa anecdòtica dins la història d'Andalusia: Sevillanes, vino de Málaga, Salve Rociera i Blas Infante.
Potser ha estat caricaturitzat com ho ha estat el folclore andalús, víctima també del franquisme que el va convertir en una arma més del nacionalisme espanyol. La cobla, "canción nacional", el flamemc la dansa del règim i dels coros y danzas de la Sección Femenina de la germana de Primo de Ribera. Aquesta utilització dels símbols, paral·lela també a la institucionalització-utilització del folclore valencià (falles, rat-penat, el mateix diari las Provincias i que portaren al blaverisme actual, ens poden donar les claus de la teva pregunta.
Quina Andalusia veiem i quina podria ser? La españolíssima, endarrerida, sotmesa, deixada a les mans dels cacics, reserva de bandolers i manolas o la moderna, autonomista, autogovernada que desitjaven Blas Infante i cia? I aquí quina?
Sempre he tingut certes reticencies a determinats sentiments nostàlgics, trobo que hi han d'haver Cases d'Andalucia (Com podem dir que no, i voler Casals catalans?) però a vegades se n'ha fet un gra massa. Et recomano un article a la nova revista Canvi 16 sobre una entitat molt interessant que es diu "Els Altres Andalusos" i que estan a les antípodes d'aquest personatge que es diu Garcia Prieto, president de les Cases Regionals i autèntic xantatgista de la nostàlgia, i del sentiment nostàlgic andalús oficial.
Benvolgut Joan: conec el tema de "Els altres andalusos". També conec la gent de Canvi 16. però sobretot conec, i de primera mà, a molts andalusos de Mataró.I com sempre prefereixo, tot i respectant les demés opinions, quedar-me amb les versions originals o sigui amb aquella gent que tinc més propera i em tramet més nítidament els seus sentiments, visió de les coses i preocupacions vitals.
Hola Joan Antoni: el meu comentari no era cap crítica als mataronins d'origen andalusos, ni a les entitats de caire andalús. Només em referia al que m'havia inspirat el post d'en Ramon. La certa utilització, moltes vegades per no andalusos, del sentiment andulús i andalusista, fet que segur que tampoc acceptariem, crec, si en comptes de flamenc el franquisme i l'espanyolisme més ranci hagués utilitzat la sardana, els castellers o la Moreneta.
Efectivament, l'ús ideològic dels símbols, els que expressen certa identitat, és una de les xacres del nacionalisme tronat, de totes les pàtries. A mi sempre m'ha anat molt bé fer-ne abstracció, intentar veure què transporten aquests rius, a més del llot de la utilització barroera. I hi he vist moltes coses interessants. És com quan critiquen David Lynch o Clint Eastwood per haver donat suport, alguna vegada, als republicans. A mi se me'n fot.
Al Anónimo le digo que sí, se trrata del mismo. Pero que como no creo en la condenación eterna, y creo que ya ha pagado por ello, debe tener derecho a seguir su trayectoria política ¿no?.
Publica un comentari a l'entrada