dijous, de març 31, 2005
Atrevir-se | Betto | Pacte | Adopció
dimecres, de març 30, 2005
Memòria 2004 - Àrea de Via Pública
dimarts, de març 29, 2005
Conferència de Manuel Mas
"Reflexions d'actualitat", conferència de Manuel Mas convidat per l'Associació "Amics de Garcia Oliver", 29 de març de 2005 a la seu de la Fundació Caixa Laietana. (fragments)
- Per a mi, l’actualitat, l’actualitat del que els vull parlar, no és el que passa ara en aquests moments, sinó que és el moviment de fons que conforma el que s’entén habitualment per actualitat. Per què les coses que passen, passen? (...) Crec que cal “gratar” una mica més sobre la superficialitat dels fets que se’ns presenten per comprendre’ls millor.
- Ara he arribat a ser, metafòricament parlant, membre del cor del Liceu. Participo en representacions wagnerianes, verdianes, de 'bel canto' (amb “prima donnas” i abrandats tenors), i moltes vegades del gènere espanyol per excel·lència que és la sarsuela. Algunes vegades, fins hi tot, faig, o em deixen fer, algun petit “solo” a l’escenari, que déu n’hi do el que representa pujar a la tribuna del Congrés. És una talaia privilegiada, a més de ser una gran responsabilitat i un alt honor.
- Una de les primeres coses que vaig aprendre a la Facultat, i que m’ha quedat gravada per sempre més, és la definició de l’economia com la ciència de la utilització dels recursos “escassos” amb finalitats “alternatives”. (...) Perquè, fins i tot en les societats més avançades, hem d’acceptar que els recursos mai no són il·limitats, i que sempre hi ha possibilitats de fer amb ells altres coses que les que es fan.
- Els vull parlar de la democràcia, de la democràcia en les societats riques , i de la governabilitat de la democràcia en les societats riques. Ja poden intuir per on aniré. (...)
Hem arribat a convenir en l’actualitat d’una forma prou generalitzada que la democràcia és la menys dolenta de les formes de fer funcionar d’una societat. No és perfecta, però no se n'ha trobat cap de millor, almenys fins ara. Té limitacions, sobre això darrerament se’n parla molt, per exemple representació 'versus' participació. Amartya Sen (Premi Nobel d’Economia l’any 1998) creu que és la forma d’organització política que millor afavoreix el creixement econòmic i el desenvolupament de les col·lectivitats. Les decisions es prenen per majoria de tots els membres de la comunitat implicada, i tots són cridats a participar-hi. - Això funciona molt bé quan hi ha poques coses a decidir, aquestes són molt evidents i clares, i els recursos (limitats sempre) són molt escassos. (...) Els costos per avançar són molt grans, però els beneficis també ho són.
- Va haver-hi, en aquells anys de restabliment de la democràcia, grans consensos per tirar endavant qüestions fonamentals, molta flexibilitat per part de tots, moltes cessions i renuncies, i crec que ara mirat en perspectiva, en conjunt en el cas espanyol, vam avançar molt ràpid. Fa molts pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a Madrid a la celebració anual de “la cena de la Concordia”, on amb una certa nostàlgia es fa un reconeixement a persones sobre aquella etapa de la política espanyola que crec que hauria de ser reivindicada amb més fermesa i rotunditat ja que noto, palpo, un cert revisionisme crític de noves generacions de ciutadans i de polítics a qui se’ls han donat les coses fetes, i ben mastegades, i potser per això les valoren menys.
- Quan les societats es fan més riques la cosa es complica força. (...) Nosaltres (els espanyols, com a col·lectivitat) som rics. Som dels primers països del món. Malgrat el que es digui. Dels deu primers, del grup capdavanter. (...) En les societats riques les coses bàsiques estan resoltes. (...) I, ara, (...) les peticions són més complicades i complexes i particulars. Són peticions de rics, i algunes vegades... de nous rics.
- Però enlloc d’assumir i acceptar amb joia la nova condició de benestants, com a bons rics i nou rics, ens tornem més exigents, i molt rondinaires. En volem més. I de tot. I a més, sorgeixen grups de ciutadans/nes, ara que molts d’ells han guanyat aquesta condició mercès a la riquesa existent (ja saben, la ciutadania es suposa sempre, però en la pobresa no s’exerceix), que per sobre d’una visió general de la societat es dediquen a reclamar temes concrets, a vegades molt necessaris, i assenyats, i benpensants, i fins hi tot, altruistes i filantròpics. Però, a vegades, també molt egoistes i excloents.
- Això em porta al nucli central del que els volia parlar que és el de la governabilitat de les societats riques articulades democràticament. Pel que els he exposat, de quins problemes es plantegen i de com es proposa l’articulació de les solucions crec que ara és més difícil governar-les que abans, i ho serà més en el futur.
- Les organitzacions polítiques tradicionals estan en retrocés. Eren aquelles organitzacions que a partir dels grans problemes proposaven solucions globals. (...) Ara, estan en creixement grups petits i fraccionats, insatisfets amb algun tema concret que rebutgen fer propostes globals, o d’altres grups que fan propostes tan irreals que esdevenen inversemblants. (...) Si obrim qualsevol diari els trobarem amb un recolzament mediàtic desproporcionat al que son més enllà del nom que tenen. Pretenen condicionar, a vegades amb molt d’èxit, la vida política quotidiana. Això es tradueix en una creixent deslegitimació dels mecanismes en que s’havia articulat la democràcia.
- També, la difusa insatisfacció de les opinions públiques d’aquestes societats riques, que els costa de trobar qui respongui concretament i correctament al que volen, fa vascular contínuament l’elecció dels governants.
- Veiem el cas del Congrés dels Diputats: Hi ha els dos grans grups d’àmbit espanyol i propostes globals, en els dos sentits del arc polític, i una munió de partits, agrupats o no, geogràficament puntuals: (...) Són, som, 350 diputats i diputades repartits en 312 en dues opcions (164 l’una i 148 l’altra), i 38 en les altres 11. Per governar i treure lleis i propostes calen 176 vots, i és aquí on entren en joc les posicions i propostes dels petits, massa vegades inconciliables amb les opcions generals.
- Tota situació té oportunitats i riscos. Parlar de les possibilitats que te una societat rica em sembla ociós. Són evidents. Mai com ara en la Història de la Humanitat, moltes de les seves col·lectivitats, àdhuc tota ella sencera, poden fer ràpidament, de fet ja ho estan fent, grans avenços en les seves condicions de vida. Mai com ara, tenen, tenim, instruments que ens permeten plantejar, analitzar, debatre i decidir un futur més pròsper en pau i felicitat. Sols cal fer-los servir.
- Una pregunta que podem fer-nos és si la situació que he descrit fa uns moments sobre el funcionament del sistema democràtic en les societats riques ens pot portar cap a la ingovernabilitat, i conseqüentment a un ensorrament del sistema, ja sigui en el seu funcionament polític o econòmic, o els dos alhora. (...) La gestió de la situació es fa més difícil, especialment per que les societats riques els pot semblar que ja es troben en la situació de beneficis marginals que, com saben, comporta que per aconseguir nous avenços s’han de fer esforços considerables.
- Però una societat que no pensa a llarg termini es trobarà amb problemes. Especialment si ha estat amagant el cap sota l’ala no volen veure els reptes que te al davant, que en té.
A tall d’exemple n’enumeraré alguns: La mida, el volum, la magnitud de l'organització col·lectiva de la que ens volem dotar. Alegrement està instal·lat un doble discurs contradictori sobre aquesta qüestió. D’una banda, reclamem de les institucions de govern que es faci càrrec, i assumeixi més responsabilitats, de més aspectes de la vida quotidiana, i d’altra ens neguem a acceptar els costos que comporten aquestes demandes. És clamorós el que es deriva de l’acceptació de les avantatges que per la vida individual tenen les noves estructures familiars en contraposició als inconvenients que comporta aquesta nova situació per la col·lectivitat. S’està obrint el debat de la dependència: l’atenció a la gent gran, a determinats malalts, als minusvàlids... De fet, a Espanya serà un debat parlamentari dels propers mesos. I haurem acabant parlant de quins recursos destinem a la qüestió. - Quan afrontarem la relació entre el que volem i el que estem disposats a pagar per aconseguir-ho?. I no estic parlant només de preus, sinó també de renúncies. Renúncies al creixement indiscriminat, o a la seguretat total (que mai existeix), o a la qualitat del medi. El cert és que tot alhora no ho podem tenir, i hem de fer opcions, explicar-les, sotmetre-les a debat i acceptar-ne els resultats que poden no ser tècnica o, fins hi tot, “moralment” correctes, però no podem deixar de fer-ho i anar deixant per passiva, sense fer-les explícites, les opcions que es van adoptant.
- Ja sé que la Història ens pesa molt a la Humanitat. En soc un ferm convençut. Però moltes de les estructures de les que les col·lectivitats s’han dotat al llarg del temps són fruit de determinats moments i determinades condicions que potser ara ja no es donen, o es donen diferentment. I cal també adaptar-se i desempallegar-se de velles “històries”. Per exemple: Europa porta a terme un procés de construcció polític inèdit en el temps i en l’espai. Ni carolingis, ni cristianisme, ni mercat, ni, fins i tot, drets i deures tal com els hem entès fins ara son l’única base sobre la que es construeix això que en diem Europa. Es construeix, sí, en parts de tot això, però amb molt més. En la convicció que l’adaptació del model que volem mantenir pel futur passa per una nova construcció organitzativa diferent de l’actual, que tardarà molt anys, esforços i incomprensions.
- Com ha estat sempre que es mira el món s’enfronten dues alternatives: la visió a curt, i la visió a llarg. La primera pot ser inconscient, o premeditada. Dit d’una altra manera, ignorant, o cínica. La segona pot ser de resignació o de enfrontar-s’hi i encarar-lo. Veig (...) I contra això cal reaccionar. Cal organitzar-se, reunir-se, debatre, fer propostes possibles, intervenir, estar presents, dirigir, fer pedagogia, no defallir. Tots som cridats a construir el futur, no és cosa sols d’alguns, que poden resultar ser o il·luminats, o fonamentalistes, o dictadors, o les tres coses alhora. Ara està molt de moda dir que “un altre món és possible”. Certament, es probable que sigui possible un altre món. Però, quin?, com? i quant? Aquestes son les preguntes que necessiten resposta.
dilluns, de març 28, 2005
Els cors de pedra
Vinc de veure El hundimiento, film sobre la caiguda de Hitler -des de la perspectiva principalment de la seva secretària al búnker de Berlín- del que tothom me n'havia parlat tan bé. Llegiu-ne la crítica de Judith Vives. Si no l'heu vist, us la recomano, des de tots els punts de vista val la pena. Destaco les frases finals del film, amb la recuperació d'una breu entrevista amb la protagonista, abans que morís, comentant que anys més trad de servir Hitler va veure la placa d'una persona assassinada pel règim nazi la mateixa data que ella havia entrat a treballar amb el dictador "...aleshores vaig comprendre que malgrat la meva joventut jo ja hauria pogut saber coses".
Demà, de nou, a treballar
:
"Cada rincón espera su mirada
bajo la sombra insiste con urgencia
de pequeño suceso"
- Luis García Montero, Las flores del frío. Ed. Hiperión, Madrid, 1999 (3), p. 49
diumenge, de març 27, 2005
El vestit de diumenge
Francisco Salzillo, Oració de l'Hort (fragment, 1754), Museu Salzillo (Múrcia).
:
"Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts" (Joan 20, 8-9).
- "En el prólogo de sus Pagine ebraiche, (...) [Arnaldo Momigliano], evoca la atmósfera familiar durante la minuciosa preparación del Sabath. No se limita a describir una colección de rituales. Tampoco pretende expresar o compartir su experiencia religiosa, ni mucho menos teorizar sobre el judaísmo de la diáspora u otras cosas por el estilo. Lo que sorprende de ese breve texto es la coherencia y la unidad en la que son ubicados aspectos tan diversos como un precepto alimentario, una emoción por lo sagrado, un sentimiento puramente estético o una costumbre ancestral relacionada con una determinada identidad. En nuestros días, esa unidad parece haberse disgregado de una manera irreversible. Los elementos heterogéneos que la conforman, en cambio, no sólo no han menguado sino que, por separado, crecen y prosperan -eso sí: caótica y desbocadamente- en los contextos más insólitos."
- "Esa desubicación o dislocación es típicamente postmoderna y va mucho más allá del ámbito religioso. La Inmaculada Concepción ha pasado de ser un dogma para transformarse en un puente. Ontológicamente, la transmutación es vertiginosa. ¿Laicización, secularización? Esa conclusión, en apariencia tan obvia, es en realidad engañosa. (...). Es probable que, en toda la historia de la humanidad, ninguna generación haya visitado tantos y tan variados templos como en la actualidad."
- "¿Significa eso que lo espiritual está de capa caída? ¡Todo lo contrario! Jamás se había apelado tanto como ahora a esa noción, hasta el punto de haberla devastado semánticamente. Incluso han vuelto los rituales alimentarios más estrictos en forma de sacralización de los productos macrobióticos (es significativo que lo esotérico y lo integral se encuentren tan cerca en las estanterías de las tiendas new age).Y, por supuesto, no hay ningún otro momento en la historia de Occidente donde se hayan escuchado tantas cantatas, oratorios y motetes de carácter religioso como ahora. No perdamos de vista que a mediados de los 90, los austeros monjes de Silos competían con Madonna y Prince en el top ten."
- "Nos hallamos más bien ante la descontextualización y la pérdida de unidad -y, por tanto, de sentido original- de esas manifestaciones, pero en ningún caso ante un verdadero proceso de secularización".
- "Joan Estruch afirma que "hemos interpretado muchas veces como secularización lo que no era -no es- sino una metamorfosis de la religión de nuestro tiempo". Hay cada vez más personas que se alejan de la ritualidad de su propia tradición religiosa, pero no, en términos absolutos, del apego genérico a la idea misma de ritualidad, o a la cercanía de símbolos religiosos o pararreligiosos (casi nunca reconocidos o asumidos como tales). Muchos clubs de fútbol reciben cada año peticiones para que las cenizas de ciertos aficionados puedan ser depositadas al lado de la portería, mientras suena -¿solemne, sagrado?- el himno de su equipo de toda la vida (y de toda la muerte)."
- "Las catedrales y los ateneos están hoy preocupantemente poco concurridos. ¿Dónde ha ido a parar toda esa gente, pues? ¿Dónde están? Los encontraremos consultando a nigromantes por teléfono, encendiendo velitas de colores para neutralizar las energías negativas,esperando el mensaje de los ovnis, haciendo meditación trascendental, leyendo el horóscopo o curándose gracias a los poderes de las gemas".
- "Ante una situación como la descrita caben muchas opciones. Algunas son maximalistas y más o menos impracticables -volver colectivamente a la religión, pero con todas y cada una de sus consecuencias; o bien abandonarla radicalmente-. Otras parecen más sensatas: por ejemplo, hacer de la laicidad un marco abierto y plural, en el que tenga cabida armónica el sentimiento religioso experimentado por tantas personas. Otras son directamente una apuesta por la confusión (...). Otras, finalmente, prefieren ir directamente a la raíz del asunto, que es quizás de lo que se trata. [Vegi's] El culte a l'emoció, de Michel Lacroix."
- "[Segons] Lacroix (...) las cada vez más frecuentes movilizaciones emocionales -desde la muerte de lady Di hasta la celebración de una victoria deportiva- sólo son una respuesta agónica a sentimentos colectivos de disgregación y de desorientación, que hallan por fin algo en común, aunque a menudo sea trivial, absurdo o extemporáneo. Una especie de falso relleno contra el Gran Vacío posmodermo".
- "Segundo: la pulsión hacia lo espiritual no es compatible con la reticencia a admirar (...). Mientras, atónitos, mantengamos esa obnubilación por las chucherías y los sucedáneos del supermercado espiritual, seremos incapaces de admirar, e incluso de mirar, lo que nos rodea."
:Setmana Santa (i VII)
:
"- Mucho tiempo he tenido un cuerpo triste,
el traje de trabajo humano: ahora
voy estrenando el traje del domingo
que todos llevarán, resucitados".
- José Mª Valverde, Poesías reunidas. Ed. Lumen, Barcelona, 1990, p. 135.
Bona Pasqua!
dissabte, de març 26, 2005
Anirà davant vostre
Miquel Àngel Buonarotti, Pietà (1499), Sant Pere del Vaticà.
:
"Ha ressuscitat d'entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu" (Mateu 28, 7)
:
Setmana Santa - VI
:
"Que se trate de la 'carne' y de su resurrección parece querer decir que, entre los contenidos de esa esperanza cristiana, está también la idea de que el cumplimiento de la redención no está en discontinuidad total con nuestra historia y nuestros proyectos terrenos."
- Gianni Vattimo, Creer que se cree. Ed. Paidós, Barcelona, 1996, p. 15.
divendres, de març 25, 2005
Aquí teniu l'home
Oliver Grau, cartell de la Passió d'Esparreguera (2003)
:
"La meva reialesa no és cosa d'aquest món. Si fos d'aquest món els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat (...). La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu" (Joan 18, 36-37)
:
- Francesc Torralba, El sofriment, un nou tabú?, Ed. Claret. Barcelona, 1995.
- Viktor Frankl, El hombre doliente, Ed. Herder, Barcelona, 1990.
- Philippe Ariès, El hombre ante la muerte, Ed. Taurus, Madrid, 1992.
:
Divendres sant, baby
:
Clint Eastwood ens acaba de dir que l'important és saltar al ring, mullar-se. Fins i tot sota el risc de fotre's una trompada de nassos, injusta. Fins i tot, després de la trompada, fent per amor allò que potser no faríem per convicció, o per respecte a la Llei. Els seus herois, tendres o durs, assumeixen la seva responsabilitat, baixen a l'arena amb totes les conseqüències.
Setmana Santa - V
:
"Jorge Luis Borges recomanava que no entenguéssim la crucifixió de Crist com un fet puntual i irrepetible, sinó com una cosa que passava cada dia a qualsevol home a qualsevol lloc".
- Iván de la Nuez, "Heus aquí l'home" a El Periódico, 23.2.2001.
dijous, de març 24, 2005
Tinc por, tinc fred, tinc son
John Coplans, Autoretrat (peus-frontal) (1984), George B. and Jenny R. Mathews Fund.
- Josefina Roma i Riu, "Els Goigs com a èpica local: universalitat i localitat" (a Ignasi Moreta, Ed., Estuidis sobre els Goigs, Ed. Mediterrània, Barcelona, 2002, pp. 105-114)
- Lluís Duch, De la religió a la religió popular. Religió entre il·lustració i romanticisme. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1980.
Foto: J.S.
:
- Jaume Subirana, En altres coses. Ed. 62/Empúries. Barcelona, 2002, p. 32.
dimecres, de març 23, 2005
Tu ho has dit
Leonardo da Vinci "L'Últim Sopar" (1495/98), Santa Maria delle Grazie, Roma.
:
Eleccions basques i italianes
:
Setmana Santa - III
:
"M'espanten les preguntes
més simples, a tu no?"
- Feliu Formosa, Llibre de meditacions, Ed. 62, Barcelona, 1978 (2), p. 39.
dimarts, de març 22, 2005
Fes-ho de seguida
:
"El que has de fer, fes-ho de seguida" (Joan 13, 27)
:
Tornen els àngels?
Pablo Martín, míster Espanya 2001-2002, a la publicitat de Climastar.
:
Setmana Santa - II
:
"Lo que prevalece [en les "Passions" de Bach i Pasolini] (...) es una imperiosa urgencia por atestiguar algo, la hondura del sufrimiento, la necesidad de la justicia y la misericordia, la cobardía o la ceguera de los seres humanos, el terror sobre lo que no puede comprenderse".
- Antonio Muñoz Molina a El País Semanal, 24.4.2001.
dilluns, de març 21, 2005
La tendresa
:
:
- Manuel Vicent, Contra Paraíso. Ed Destino, Barcelona, 1993, p. 116
diumenge, de març 20, 2005
Hossanna
.........."Há duas formas para viver a sua vida:
..........Uma é acreditar que nao existe milagre.
..........A outra é acreditar que todas as coisas sao um milagre".
dissabte, de març 19, 2005
El joc del dubte
:
divendres, de març 18, 2005
Adjudicacions i prevencions
Toni Batllori - La Vanguardia 17/03/2005
dijous, de març 17, 2005
A la recerca del relat perdut
:
- "Javier Armentia, director del Planetario de Pamplona, no es uno de ellos, pues ya hace años que ha decidido librar públicamente la batalla del escepticismo científico. 'Es sorprendente las cosas que podemos llegar a creer de forma totalmente acrítica', dice. Y cuando se le pregunta si el boom global de Harry Potter puede tener influencia en la proliferación de creencias mágicas, él apunta hacia otro lado: 'Aparte de la ironía con la que está escrito -a la profesora de profecías no se la cree nadie-, los libros de Potter están dirigidos al público infantil, para el que la fantasía es necesaria. El problema son fenómenos como El código Da Vinci, gracias al cual los adultos acaban creyendo en la existencia de poderes ocultos'".
dimecres, de març 16, 2005
L'origen del món
:
Què feien tantes noies -i nois- ahir a El Corte Inglés, a la Diagonal de Barcelona? Miren com es tapa el nou origen del món.
:
Steven Klein. Fredrick Ljunberg. (2003).
dimarts, de març 15, 2005
De papes, bisbes i cultes
dilluns, de març 14, 2005
Happy day
diumenge, de març 13, 2005
Enquesta
Això ampliaria la majoria actual que té el tripartit al Parlament, bo i que té deures importants d'ara en endavant, especialment en la necessitat de fer més evident el canvi que s'ha produït a Catalunya. En qualsevol cas, tenim una oposició que no ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncis, i que ha vist fracassar en pocs dies la seva estratègia de desestabilització.
dissabte, de març 12, 2005
Més sobre el canvi de Rouco per Blázquez
- "Parto de dos premisas. No hay sociedad sin religión. (...) Los humanos [son] unos seres religiosos. No todos, claro, pero sí un número suficiente como para hacer de la religión una de las mayores constantes de la humanidad. (...). Ahora bien, en las sociedades abiertas, la función de cohesión social que se atribuye a las religiones, si no deja de ser imprescindible, se ve limitada a campos no centrales de lo público."
- "En nuestro contexto, que tanto ha contribuido a forjar, el catolicismo es insustituible. La libertad de culto y conciencia, así como el pluralismo religioso, son conquistas irreversibles a las que la jerarquía se ha adaptado, sin haberlas promovido de manera especial. Un supuesto declive del catolicismo redundaría, no en incremento del laicismo, sino en mayor abundancia de sectas, a menudo dañinas, siempre hambrientas de una expansión que contrasta con el conformismo relativo de los católicos."
- "Así parecen haberlo entendido los obispos, que han dado un giro tan inesperado como significativo a su dirección. (...). Los seleccionarán con perfiles que varían, pero siempre, para ser obispo, se exige formación e inteligencia."
- "¿Qué ha llevado a la Conferencia Episcopal a tan importante e inesperado giro? (...) Que a partir de ahora será más complicado identificar Iglesia con derecha política, social o nacional. Que el Gobierno ya no da por supuesta la preferencia de la Conferencia y su presidente por el PP. No una Iglesia amiga, ni amiga del laicismo, pero sí dispuesta a negociar hasta donde se pueda. Que los obispos, y en eso son los primeros, se apartan del conglomerado del poder neocentralista para formar, de facto, una alianza rectora periférico-progresista, por así decirlo, ya que el conservadurismoe s denominador común en casi toda la jerarquía, encabezada por Bilbao, Sevilla y Barcelona. Hay un Madrid que no es lo que era. Habrán previsto un ciclo largo del PSOE, que el laicismo gubernamental y los pronunciamientos de Rouco no mermaban las expectativas electorales de los socialistas y sí las de la Iglesia".
- "A estas alturas, el espacio primordial del catolicismo no debería ser la imposición, sino la comprensión. A distancia de E-Cristians. (...) Alguna inquietud básica parece haber contra la conversión del catolicismo tranquilo en agresivo protestantismo. ¿Y el puente? Con el poder, se recompone. Con la sociedad, falta mucho. Algunos de los materiales en uso por los obispos levantan chispas. También se puede evangelizar con valores menos retrógrados."
divendres, de març 11, 2005
Tot el que has viscut
dijous, de març 10, 2005
Dijous
dimecres, de març 09, 2005
Actes importants
A la primera fila, d'esquerra a dreta, Joan Delort, Secretari de Seguretat Pública de la Generalitat, Joan A. Baron, Alcalde, Carme Sanmiguel, Delegada del Govern de la Generalitat aBarcelona, jo mateix i Carles Sànchez, Subdirector General de Coordinació amb les Policies Locals de Catalunya. A la segona fila, Manuel Castellví, cap de la Regió Metropolitana Nord dels Mossos d'Esquadra, Joan F. Giménez Cernuda, cap de la Policia Local de Mataró, Antoni Flores, cap de l'ABP dels Mossos d'Esquadra de Mataró, Atilano Sánchez, Comissari del Cos Nacional de Policia de Mataró, i Lluís Clemente, Cap del Servei Jurídic Administratiu de l'Àrea de Via Pública i Secretari de la Junta. Al darrere, més comandaments i responsables presents avui. Foto: capgros.com.
:
A la tarda, després de visitar el pailebot Santa Eulàlia al Port, hem assist a la presa de possessió del Defensor del Ciutadà de Mataró, Jordi Puigderrajols, que ha renovat la confiança del Pla Municipal per unanimitat. Ens ha acompanyat Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya. Han reivindicat el dret dels ciutadans a una "bona administració". Tenen tota la raó.
:
Encara cal destacar, d'ahir, la interessant xerrada al matí sobre els 40 anys de CCOO a Catalunya, des d'una perpectiva de gènere, amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. I també l'emotiu acte institucional de la tarda. Demà dijous, a les 7 del vespre, fem l'acte del PSC amb la sociòloga Judith Astelarra, al que us convido a assistir.
dimarts, de març 08, 2005
Ricardo Blázquez
:
dilluns, de març 07, 2005
Llums i matèria. Foc i cendra
:
:
:
- Publicat a Valors (març 2005)