dissabte, de febrer 25, 2006

Del Tarot a l'Esperit Sant *

Un dels programes amb més audiència de Televisió de Mataró és el de dimarts a la nit, dedicat als vidents, que conté un apartat de consultes telefòniques sobre la salut, l’amor, la feina... això que ens preocupa més o menys a tots. Sempre he pensat que, així com molts s’acosten a la medicina "alternativa" després de desenganys amb la científica, el recurs als vidents, al Tarot i a les impossibles "ciències ocultes"- així com també les sectes o el new age- expressa un cert fracàs de canalitzar sentiments espirituals a partir de la pràctica religiosa. I penso que potser és perquè l’oferta espiritual d’aquesta pràctica no és prou atractiva o fins i tot ha estat relegada a causa del necessari diàleg del fet religiós amb la cultura racionalista. Freud ja insistia que l’espiritualitat resideix en nosaltres, de tal manera que ignorar-la ens menarà a símptomes del "retorn d’allò reprimit". Del resultat, Albert Sàez n’anomena el "pluralisme caòtic" que conté expressions on la irracionalitat és "el paradigma antropològic, social i cultural".
:
No crec, sincerament, que el retorn a formes espirituals antigues hagi de ser l’adequada resposta de l’Església. Almenys, no totes. Però sí que penso que la capacitat de generar una oferta espiritual atractiva, amb dignitat és clar, és una de les claus per resituar el paper de l’Església en la societat postmoderna. Perquè hi ha un substrat de recerca del sagrat que no s’identifica amb allò religiós o cristià. Que desconfia tant del programa il·lustrat (vegeu la crisi de la democràcia a Europa) com de les religions institucionals. Però hi és ("jo no crec en Déu, però sí en alguna cosa superior" diuen alguns). I caldrà preparar un camí, com si recomencéssim el llarg trajecte de l’experiència religiosa de la humanitat, des d’aquest modern animisme dels esperits i del Tarot cap a una nova revelació de l’Esperit Sant. Com a la pròpia vida.
* Publicat a El Full de Mataró (butlletí de l'Arxiprestat) el 27 d'octubre de 2002

3 comentaris:

Núria Aguilar ha dit...

Ja saps que no acostumo a parlar d'aquest tema, però ara en tinc ganes, i si em permets, des d'una prespectiva agnòstica. Jo no crec amb el més enllà, però sí em sento d'alguna manera "espiritual", que no religiosa, crec amb les bones persones, no crec amb la "justícia divina", crec amb la justícia humana, crec que és possible canviar la societat per una de millor. En quant a la proliferació de totes aquestes activitats, penso que són precisament el fracàs, de la religió "oficial" que no els ha sabut donar respostes a les seves necessitats.

Ramon Bassas ha dit...

Bé, ja et vaig dir que els agnòstics i els creients compartim un principi bàsic: sabem que no sabem, sabem que no tot és explicable racionalment i, especialment, el fet transcendent. Dit això, em sembla que també comparteixo el "credo" que has fet al teu comentari. També crec en les bones persones (d'això, els creients en diem presència de Déu). I en la justícia humana si és "divina", és a dir, si té per objecte els atributs que li donem a Déu (bo, misericordiós, paradigma de dignitat humana...) i no, per exemple, a la justícia humana que es basa amb la pena de mort o la venjança, per exemple. També crec que això fa societat millors.
Per últim, la meva tesi és que el fracàs de l'Església quant a "oferta espiritual" es deu, en part, a la seva excessiva "racionalització", a un distanciament dels seus atributs simbòlics fet, en bona fe, per acostar-se al món d'avui. Poser és que el món d'avui és més espiritual del que sembla...

Núria Aguilar ha dit...

Per això sóc Socialista (amb majúscula), pq entenc la justícia d'una determinada manera. De totes maneres l'espiritualitat en el ser humà penso que és important, sigui sota la forma que sigui. És un sentiment de valors, que compartim molts.