L'amic i company Ferran deu ser ja a Granada, amb el seu dolç destí, que espero feliç com sembla i per tota la vida. Això de "per tota la vida" sovint fa por, i més quan un ho realitza lluny de casa, però aquesta mena de compromisos amb pinta de definitius forgen els homes lliures. En tot cas, amb l'espera de retrobar-nos (ho sento, no vaig poder ser al teu comiat), puc dir que m'emporto molts bons records i potser, com Javi, alguna cosa amagada que serveixi per tenir-nos res a dir. :
Sort que l'acollirà una de les ciutats més belles que conec. El Palau de Carles V (vegeu foto), al mig de l'Alhambra (que alguns consideren un pegote monumental), té un pati ovalat que permet parlar en una de les parets i que se senti el que dius just a la paret contrària. Potser haurem de parlar així, ara. I a les parets de la nostra vida, quan semblin infranquejables, potser un xiuxiueig arriba just al cantó de les persones que has conegut i són en algun lloc del món per escoltar-te. I viceversa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada