
Bé, la versió de Ribó, doncs, més actual i despullada d'atavisme que la de Riba, assoleix moments de veritables himnes que repassen només de ser dits milers d'anys d'història de la nostra civilització. Com la confusió que té mig món entre els pilots suïcides nihilistes (i algun revolucionari) i els herois o heroïnes de veres (qui compleix la voluntat dels déus?); "que mori, que morta algú farà morir", respon Hèmon, fill de Creont, al seu pare. Com quan clarament el Missatger t'etziba que "un home sense felicitat és com un cadàver animat" (més o menys) enlloc de "Car els homes, jo, / quan renuncien als seus goigs, no els sé tenir / per vius, em semblen uns cadàvers animats". Però per més clar que es digui, encara és una proposició clàssica, encara remet a la fissura tràgica que ens impedeix assolir als homes la voluntat dels déus. I ens hem de veure'ns fent teatre, organitzar-nos amb la democràcia ("és Tebes qui em dirà qui ha de manar?" es pregunta Creont), o ballar la dansa de nous rituals que ens treguin aquesta cara de cadàver que sovint tenim els homes. Tants anys i la mateixa cara.
:
Crítiques de l'estrena aquí
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada