dijous, d’abril 03, 2008

No som els últims *

:
L'experiència dels camps de concentració nazis és de les més dures que la humanitat deu haver passat. A banda de la pròpia existència d'amplis camps de presoners, molts d'ells per la simple raó de la seva raça o identitat, la 'industrialització' dels assassinats en nombre i en mètode és dels traumes més grans que hi hagi hagut mai. El trauma, però, es fa punyent, continuant-hi la destrucció humana, en aquells supervivients dels camps, molts d'ells encara vius. Alguns, no ho van poder suportar i es van suïcidar. D'altres, han tancat aquella experiència sota una llosa de silenci que cau com una mort en vida. I d'altres han pogut enfrontar-se al trauma a través dels instruments que ens permet la cultura: l'escriptura, la música, l'art...

Zoran Music (1909-2005) és un d'aquests darrers i ara se n'exposa la seva obra retrospectiva a Barcelona. Pintor de paisatges, és acusat de col·laborar amb la resistència italiana i deportat al camp de Dachau el 1943. Allà comença a dibuixar el que hi veu, especialment figures cadavèriques (vives o mortes) que ja no desapareixeran de la seva vida. Els paisatges desèrtics de Dalmàcia i Siena i els cossos sense vida o a punt de perdre-la són dos pols en què bascula la visió perplexa i serena del pintor. I conflueixen: les muntanyes li semblen els cadàvers apilonats del camp nazi i els cossos manifesten el desert en què s'esdevé la seva vida -la vida- després de veure'n el pitjor. A banda, Venècia i els seus paisatges, així com els interiors de les esglésies, ofereixen una altra reflexió vital: també hi ha silenci, el silenci fecund del desert, el silenci que esmorteeix les formes. Finalment, també pinta retrats, destacant els de la seva dona i els autoretrats. Són figures meditatives, solitàries, introspectives, on l'únic tret realista que destaca rau precisament en la degradació de la pell, en el pas del temps, aquest regal enverinat, que acaba reconciliant-nos amb aquells cadàvers que moltes dècades abans ens anunciaven el pas abrupte de la mort. Music diu (en un magnífic documental que acompanya l'exposició) que l'experiència del dolor de Dachau, al cap dels anys, se li ha esdevingut necessària per captar l'essencial, en la vida, per relativitzar tota la resta, que li sembla frívola o inútil. I que, pintant-ho, "la cosa més horrible podia ser bonica", en una declaració que sembla la d'Orfeu. Destaco, alhora, la influència de dos grans precursors de la pintura contemporània: Turner amb els seus paisatges i Goya amb els seus retrats i les pintures negres.

"No som els últims" és el títol de la sèrie dels retrats dels cossos amuntegats. D'una banda, és una expressió d'alleujament: hem sobreviscut. De l'altra, és un inquietant advertiment: podem ser els següents, el sofriment no s'ha acabat, la humanitat no resta immune a més desgràcies. Potser per això també és tan valuosa l'obra de Music, no tan sols pel seu caràcter 'documental', que és tan necessari, sinó també per la seva proposta artística, la que confia en les possibilitats humanes (a través de la solidaritat, la instrospecció, la relació amb l'entorn...) per tractar el trauma de les possibilitats humanes, aquesta espècie que ha après a autodestruir-se en el minut següent que creia abastar la seva emancipació.
:
* Article a la revista Valors (abril 2008)
· Zoran Music, de Dachau a Venècia serà a la Sala d'Exposicions de la Fundació Caixa Catalunya (La Pedrera; Pg. de Gràcia 92, Barcelona) fins el proper 18 de maig.
· Il·lustracions: Atelier (1983), col·lecció particular; Paisatge de Siena (1949), Centre Pompidou, París; No som els últims (1973); Centre d'Art Reina Sofía, Madrid.
· Cliqueu aquí per respoduir el documental de Jean-Blaise Junod (fragment)
· Enllaç a la notícia d'Agència Efe (vídeo)
· Enllaç al post de Francesc Amat
:
Publica un comentari a l'entrada