Fericgla i les paraules

Del debat d'ahir a la nit al programa Millenium (Canal 33) em van interessar molt les aportacions de Josep Mª Fericgla, un antropòleg especialitzat en l'Amazònia i en moltes coses més (vegeu aquesta entrevista sobre la vellesa a Valors -oct. 2005). M'interessaren, especialment, la seva idea segons la qual la mutació del llenguatge, que sap designar avui gairebé tot allò que té a veure amb la tècnica però que va perdent pes en àmbits de més profunditat, provoca que no puguem designar aquestes experiències més profundes, que pràcticament queden relegades, per exemple, als xamans. A vegades crec que les diferències entre el món creient i el no creient són purament de llenguatge. Els primers designen amb unes paraules uns fenòmens que els altres designen amb altres o, seguint la pauta lingüística que observàvem, s'han quedat senzillament sense paraules. "I les paraules són la representació de la realitat", diu Fericgla, de manera que ens allunyem de la part de la realitat que no és empírica, ens podem quedar sense la seva experiència; o caldrà redescobrir-la en el millor dels casos, prescindint de tota transmissió, tradició o evolució, que és el que fan les paraules un cop són a la vida.

:

També em va interessar la seva idea sobre la necessitat de diversitat cultural per prosseguir amb la civilització, sense ella no hi ha la interacció que la faci viva. I la frase que 'l'home profund és aquell qui sap trobar el seu lloc', contra el paradigma de la societat líquida, del no-lloc, de passa-volants. Lloc és identitat, de fet. El que som. I 'som el que fem més sovint', com ha citat d'Aristòtil.

:

(Ha tret un llibre que em crida l'atenció. Si algú l'ha llegit, el convido a comentar-lo.)

:

Un exemple. Avui, a El País, llegeixo una entrevista al cantautor Roger Mas, en la que reconeix que ha seccionat la part que contenia referències religioses explícites de magnífics poemes de Jacint Verdaguer ja que aquestes, segons el solsoní, eren fetes "para contrarrestar la belleza, que se podía confundir con el pecado". Aquesta censura -censura i Verdaguer van units, sembla-, aquesta ferida a l'obra del gran poeta, és també fruit de l'abandonament de les paraules, no fos pas que concretéssim aquesta espiritualitat etèria tan còmoda (que, si es barreja amb la 'realitat' es desfà com un tarròs). No fos pas que veiéssim més enllà de la bellesa new age, tel·lúrica, tàntrica o com cony en diguin. No fos pas que pequéssim practicant el nou tabú que els nous sacerdots amaguen.

:

Roger Mas / Jacint Verdaguer, Caminant, al disc "Les cançons tel·lúriques" (K Indústria Cultural, 2008).
: