dilluns, de setembre 07, 2009

L'abans mític

El passat 14 d'agost em va agradar l'article que publicava a l'Avui Salvador Cardús contra el costum d'atribuir a un passat sense màcula totes les bondats que ens roba la realitat present, que ens costa tant de gestionar. "És, amb tota probabilitat, l’expressió d’una profunda crisi de confiança en la modernitat", diu. "Només un cert relativisme cultural acomplexat pot disculpar els llindars de brutalitat que trobem en el món antic i que ara, afortunadament, ens escandalitzen com mai no ho havien fet", hi afegeix.
:
L'autor es pregunta per què d'aquesta nostàlgia, quins són els motius que ens fan reconstruir imaginàriament un passat idíl·lic en contraposició a les contradiccions del present. Encara que, de fet, "la paradoxa és que, fins i tot determinats retorns als suposats valors o estils de vida del passat, són resultat d’una lectura actual, moderna i, per tant, anacrònica de l’abans, i no pas d’una aproximació des dels criteris culturals dels temps on es van a pescar aquests estils de vida". Així, Cardús defensa l'ús de la química en els aliments i la progressió que ha tingut 'agricuñtura per fer més extensiu el seu ús comercial.
:
Sens dubte, podríem posar molts exemples. Un dels que més m'he trobat darrerament, quan sembla emergir un neoconservadurisme estètic a les nostres ciutats transformades per la democràcia, és en la reivindicació del paisatge 'd'abans' (mai no sé si es refereixen a l'Edat de Pedra o a la dissol·lució dels Beatles), més enllà del valor intrínsec de les peces que el conformen. No són les peces, és el context el que es demana. Una mena de Porta Aventura aplicat a les nostres ciutats. Fa pocs dies en parlava en un post dedicat a les fotos de Miquel Sala, i n'he parlat al post 'Patrimoni i reencantament' i a 'Mataró no és un parc temàtic', des del qual hi ha altres enllaços propis.
:
El millor de l'article és el final, i aquí us el deixo.
:
L’elogi acrític i descontextualitzat d’un abans generalment fictici mostra tant un profund desafecte envers el present com una gran desconfiança respecte de les possibilitats de construir un futur millor. Des del meu punt de vista, aquest tipus de perspectives generen entre la població actituds passives, poc propícies a aconseguir canviar allò que precisament critiquen. Vull dir que la crítica al present es fa en nom del progrés, però, en emmirallar-se en l’abans, l’actitud resultant és conservadora. No cal que digui que, amb totes les pegues que es vulgui, jo estimo el present i no enyoro el passat per a res. Ja se sap que no es pot repicar i anar a la processó, i per tant, la tria –si fos possible– seria entre tot l’abans tal com era, o el present imperfecte, però millorable. Perdonin la ingenuïtat, però sóc dels que creuen en un futur millor.
:
Foto: Quico Melero.
:
Publica un comentari a l'entrada