Política i espiritualitat

Dilluns, a El Periódico, em va agradar que hi publiquessin un article de l'assessor de comunicació i consultor polític Antoni Gutiérrez-Rubí, en el que proposa, d'una banda, l'adopció de tècniques de meditació i de retir espiritual com les que ja practiquen modernes empreses amb executius estressats i, d'una altra, en el que adverteix que l'espiritualitat, religiosa o no, hauria de formar part de l'agenda del socialisme democràtic.

:

Sens dubte, hi ha avui certa dicotomia entre les tècniques espitiruals i la pràctica religiosa. Les primeres ofereixen preciament la possibilitat de no contaminar-se de cap religió, ni de cap pes que les tregui de llur lleugeresa (sigui aquí dit amb tots els sentits), en acostar-se a l'interior de tu mateix. En vaig parlar fa poc aquí. Les religions (penso amb la catòlica després del Concili darrer) mantenen una certa distància amb les tècniques modernes per a la contemplció, com fins fa no massa la tenien amb les manifestacions de religiositat popular precisament perquè amaguen 'el pes' de la profunditat.

:

En el món de la política, contaminat també de les presses i de l'estrés, com a tot arreu una mica, el reclam de l'espai buit és avui almenys tan necessari com el que n'hem dit la 'conciliació' de la vida familiar amb la feina i les reunions. El model imperant de polític bo (desprès, abocat al treball, sense temps per foteses, unidireccional, competitiu) no hi ajuda gaire.

:

Per últim, la qüestió espiritual és força absent, especialment per a l'esquerra (però no tan sols). Ho ha estat en la majoria de societats europees, com deia també dilluns Tony Blair a The Guardian: "la fe ha estat tradicionalment absent a l'arena política del Regne Unit, que ha tendit a estar dominada pels discursos polítics i econòmics". D'aquí que, per exemple, en les relacions Església-Estat, no s'abordin més que com a simple joc d'interessos i no com a la recerca dels valors comuns o del paper positiu de les religions a les societats democràtiques.

:

En aquests tres contextos us convido a llegir l'article, del que n'extrec alguns fragments:

:

«No he parat ni un minut», és la frase recurrent que reflecteix una ocupació constant, sense pausa (descans) ni silencis (reflexió), cosa que perjudica enormement la qualitat de qualsevol tasca. Les empreses s’han adonat del potencial que per a la productivitat i la innovació tenen el silenci reflexiu i la calma serena.

:
Mentrestant, la política sembla que ignora totes aquestes consideracions i menysprea la meditació i la cura de l’esperit com a estructura medul·lar del caràcter dels nostres representants. La dimensió espiritual de la persona, per exemple, no pot ser ignorada, tampoc, des de l’esquerra renovadora, i molt menys encara des del socialisme democràtic, que té una base electoral i sociològica de cultura catòlica molt àmplia i un ancoratge històric amb les comunitats de base cristianes i els sectors renovadors de la jerarquia.

:
Però no estem parlant de religió ni d’esglésies. S’ha de multiplicar els gestos cap a les comunitats laiques i creients que estan compromeses amb l’acció social, sí; però també acostar-nos amb respecte i interès cap a altres espais de transcendència espiritual no específicament religiosa.

:
L’espiritualitat, entesa com el sentit que donem a les coses i a la nostra vida, permet fer residir en valors i principis els autèntics
reguladors del nostre comportament. I aquí és on rau el seu potencial per a la política. Un gestor públic ha de ser una persona de densitat moral i ètica, i per aconseguir-ho és imprescindible una actitud reflexiva i pausada i una vida interior rica i equilibrada.

Hi ha un nou espai per a la política meditada. La ciutadania ho està demanant a crits. La meditació, el silenci, el retir, l’estudi, han d’estar presents en la vida política i en els nostres líders. Necessitem polítics amb més capacitat d’escoltar el seu interior i de compartir experiències de profunda i intensa concentració personal.

Necessitem líders reflexius, capaços de meditar, de buscar en el seu equilibri personal la força i les idees que guiïn la seva activitat. Pot ser una dimensió religiosa, però no necessàriament.

El descrèdit de la política i dels polítics té a veure –i molt– amb el deteriorament del llenguatge polític. Digue’m com parles i et diré qui ets (i com ets). Hauríem de relaxar-nos, sí; però per pensar millor i veure si hi ha alguna cosa a l’interior que valgui la pena. I, només llavors, obrir la boca.

:

:
POST-SCRIPTUM: Diumenge 12 de desembre cita aquest article de Gutiérrez-Rubí Enric Juliana a La Vanguardia. També us recomano seguir el diàleg dels comentaris a aquest article al bloc de l'autor.
: