Dilluns passat, La Vanguardia publicava una ressenya sobre el darrer llibre del director de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya, l'amic Jordi Serrano (Catalunya ha deixat de ser catòlica?, UPEC, Barcelona, 2009, vegeu aquí la 1ª part), en el que s'afirma la radical pèrdua de pes de l'Església (i de la identitat catòlica) a Catalunya. El mateix dia, el també amic Jordi Llisterri, director de CatalunyaReligio.cat explicava des del portal que les dades ben bé poden llegir-se del revés: en un context com l'actual, Déu-n'hi-do la gent que va a missa, especialment si ens comparem amb la majoria de països europeus. respecte l'Església, conclou Llisterri, "després del Barça, el RACC i el Club Super 3, no sé si trobaríem a Catalunya una altra institució que reculli aquest nivell d’adhesió, sobretot en un context de crisi de l’associacionisme en general i de les mediacions a través de les institucions en particular". També han escrit recomanables articles de resposta Andreu Ibarz, també a CatalunyaReligio.cat, i Oriol Domingo, al seu bloc.:
El tema dóna per molt, i agraïria que no precisament per més polèmiques, sinó -si és possible- per entrar-hi una mica més a fons. Quin context de diversitat religiosa es trobarà el país i com s'ha de gestionar, si s'escampa amb força -i amb tranquil·litat- la pràctica musulmana? O la catòlica, però de trets culturals molt diferents? Quin és el rol social (i no tan sols personal) de la religió en un context democràtic avançat? Per quina raó puja i es valora més tot allò que té a veure amb una difusa espiritualitat i baixa i es menysté el que fa referència a la pràctica religiosa? Què és la pràctica religiosa? És per la via de l'oferta espitirual atractiva que l'Església pot reactivar i reformular la seva pràctica litúrgica o, senzillament, la seva presència al món? Per què menyspreem l'Església (i moltes altres coses) quan veiem que només hi ha gent de certa edat i no hi ha joves? És un símptoma de la nova marginació de la gent gran? Per què no es parla mai de les relacions positives de ls valors cristians amb els valors contemporanis, com en la sexualitat, en l'espiritualitat o en l'art? Necessita màrketing, l'Església?:
Ja veieu, moltes preguntes i totes molt interessants que podríem fer-nos. I no tan sols els cristians, com veieu. Les aportacions, provocadores o no i amb el biaix que vulgueu, poden venir de molts llocs civilitzats. Només cal que ens treiem prejudicis.
:
I ara no m'agradaria crear-ne cap. El que volia ressaltar de la notícia de La Vanguardia és l'esment que fa, seguint les estadístiques, sobre l'origen social i la pràctica o sentiment religiosos. "Si en los siglos XVIII, XIX y gran parte del XX las clases populares –obreros no cualificados y personas con bajos ingresos– se alejaron de la Iglesia, ahora es al revés. Y en cambio, el mayor número de no creyentes y la religiosidad más baja se dan en las clases media/alta, entre las personas con más ingresos y quienes tienen más estudios".
:
Aquesta idea casa bastant amb la que veiem sovint a una ciutat com la meva: en barris d'extracció obrera hi ha més gent que va a missa que no als barris de rendes més altes, o a les seves escoles (públiques o concertades) hi van nois i noies que hi fan la comunió, pràctica que baixa fins a l'anècdota en d'altres on la composició social és una altra. Els crítics amb la religió diuen sovint que aquesta s'associa a la poca formació. De fet, ja diu l'Evangeli que el missatge de Jesús "s'amaga a savis i entesos per donar-lo als humils" i que Déu té un braç "que derroca els poderosos i exalça els humils". Potser no van tan errats, però em temo que -de nou- és un altre prejudici contra la pobresa.
:
Post dedicat a X.C.
:
3 comentaris:
Planteges un tema molt complexe, que mereix llarga meditació per respondre'l en tots els seus punts.
Dius que cal un debat;penso que cal en debat en molts àmbits, avui es debat poc; encara que ja sigui un tòpic dir-ho, hem esdevingut esclaus del que és políticament correcte, principalment l'esquerra.
Com serà el país en un context de pràctica religiosa diferent? Penso que no es poden comparar les diferents visions del cristianisme, que pertanyen a l'àmbit privat -l'estat ha de ser neutral- amb l'Islam, pel qual religió, política i vida pública van junts, i això si que em preocupa.
Jo no penso que el catolicisme estigui "mort"; hi ha un resorgiment dels moviments més conservadors.
Què podem aportar per dur a terme el que anomenes un "màrketing" de l'Església? Afegiré església "catòlica".
Doncs potser dues coses: 1) Pedre complexes i defensar valors que potser algú considerarà "passats de moda", "tradicionals" o "retrògads", però per mi no ho són: tu n'has apuntat alguns, per exemple, no banalitzar la sexualitat (no sols perque és un valor cristià, sino perque la banalització de la sexualitat converteix l'altre en un "objecte de consum", pels embarassos adolescents, etc...).
Per què per exemple, no dignificar l'espiritualitat "occidental"? Per què la "New Age" o el budisme han de ser superiors al "ora et labora" dels monestirs medieval, o a Hildegart von Binge, Sant Francesc d'Assís, Sant Joan de la Creu, Santa Teresa de Jesús? Per què ens avengonyim de la nostra mística?
I aquí ve l'altre cosa que podem fer: tornar a les fonts: què diu el cristianisme primitiu, abans de caure en les urpes de les jerarquies polítiques que l'han emprat pel seu benefici?
Si ara creiem més és el Barça (i no és un menyspreu, jo també sóc sòcia del Barça), és perquè com deia Mircea Eliade, l'ésser humà és religiós per naturalesa, i quan perd unes creences se n'inventa unes altres.
En tot cas jo prefereixo qualsevol forma d'espiritualitat a no pas una vida sense inquietuds i valors espirituals.
En fi, com deia, tema complex sobre el que cal meditar-hi.
- Rosa Isabel
D'acord amb tu i agraït per la reflexió. Efectivament, Déu torna.
Hombre, gracias, eres muy amable. Me lo leo con la atención debida y te comento algo. XC
Publica un comentari a l'entrada