(...) Solament hi ha futur si Europa és un projecte que transcendeix els interessos de mercat, les estratègies militars i els pactes polítics.
(...) Europa viu col•lapsada, atemorida, en certa manera, acomplexada, entre potències espirituals que creixen amb força i es projecten més enllà dels seus límits territorials.
(...) L’esperit d’Europa és un híbrid diacrònic que s’ha anat forjant narrativament al llarg d’una història d’encontres i de topades, de patiments i de moments lluminosos. (...) Ser europeu no és, tan sols, viure en un racó de món; és participar d’una idea de ciutadania, és compartir uns valors, és apostar per la racionalitat i per la crítica.
D’una banda hi ha l’americanisme que guanya terreny. No és només una qüestió gastronòmica o cinematogràfica. Els arquetips, els models i els estils de vida nord-americans es fan cada cop més presents en la nostra quotidianitat. (...) D’altra banda, creix de manera preocupant l’islamisme. L’islam no és l’islamisme, tot i que massa sovint la islamofòbia que patim des de l’11-S ho posa tot en el mateix sac.
A més de l’americanisme i de l’islamisme, hi ha una nova influència que està prenent forma a Europa: la que prové de la civilització oriental. Creix l’interès per les savieses de l’Extrem Orient, en particular pel budisme i per les seves tècniques de pacificació de l’ànima. Europa queda enlluernada per aquestes savieses, perquè és incapaç de pouar en la seva pròpia història espiritual i de furgar en la riquesa que reposa en les biblioteques i en els monestirs. Els joves se senten fascinats per les belles veritats de l’Extrem Orient, però desconeixen les Confessions de sant Agustí, la regla de sant Benet o els exercicis espirituals de sant Ignasi. També ignoren el Zaratustra de Nietzsche i el Manifest del Partit Comunista. No es tracta de desmerèixer cap tradició, però sí que cal recuperar la força espiritual d’Europa, aquell tremp que ens ha fet ser com som, que ha aixecat petites esglésies romàniques, però també grans catedrals gòtiques, que ha fet possible enormes revolucions i transformacions socials.
(...) Europa pateix un complex de culpa, una espècie de remordiment històric, com a conseqüència de la colonització i dels estralls que arreu del món ha causat l’eurocentrisme. Reivindicar, però, els valors d’Europa, la bella conjunció de Grècia, de Roma i de la Il•lustració no significa ressuscitar d’entre els morts l’eurocentrisme, ni la pretesa superioritat moral i política d’Europa. (...) Dient-ho com els pensadors de la primera generació de l’Escola de Frankfurt, ens cal una crítica de la Il·lustració.
El patrimoni espiritual d’Europa no és unívoc, sinó plural; no és solament cristià, però també és cristià. La cultura bíblica ha deixat rastre en les creacions europees i, de manera particular, les tres grans tradicions religioses hereves d’Abraham: el judaisme, el cristianisme i l’islam. En aquest esperit d’Europa hi ha el Renaixement, el gir copernicà i l’Aufklärung, però també hi ha el mal, la barbàrie, les atrocitats, els genocidis i les neteges ètniques. No podem oblidar ni amagar aquesta herència dolorosa que forma part de l’esperit d’Europa. La memòria de les víctimes, del mal radical, per dir-ho amb la bella expressió de Kant, no pot, ni ha d’esborrar-se. També forma part de l’esperit d’Europa.
(...) Les civilitzacions només tenen futur si es regeneren una vegada i una altra sense perdre la memòria del passat, amb el record viu del llegat que les ha fet ser com són.
D’una banda hi ha l’americanisme que guanya terreny. No és només una qüestió gastronòmica o cinematogràfica. Els arquetips, els models i els estils de vida nord-americans es fan cada cop més presents en la nostra quotidianitat. (...) D’altra banda, creix de manera preocupant l’islamisme. L’islam no és l’islamisme, tot i que massa sovint la islamofòbia que patim des de l’11-S ho posa tot en el mateix sac.
A més de l’americanisme i de l’islamisme, hi ha una nova influència que està prenent forma a Europa: la que prové de la civilització oriental. Creix l’interès per les savieses de l’Extrem Orient, en particular pel budisme i per les seves tècniques de pacificació de l’ànima. Europa queda enlluernada per aquestes savieses, perquè és incapaç de pouar en la seva pròpia història espiritual i de furgar en la riquesa que reposa en les biblioteques i en els monestirs. Els joves se senten fascinats per les belles veritats de l’Extrem Orient, però desconeixen les Confessions de sant Agustí, la regla de sant Benet o els exercicis espirituals de sant Ignasi. També ignoren el Zaratustra de Nietzsche i el Manifest del Partit Comunista. No es tracta de desmerèixer cap tradició, però sí que cal recuperar la força espiritual d’Europa, aquell tremp que ens ha fet ser com som, que ha aixecat petites esglésies romàniques, però també grans catedrals gòtiques, que ha fet possible enormes revolucions i transformacions socials.
(...) Europa pateix un complex de culpa, una espècie de remordiment històric, com a conseqüència de la colonització i dels estralls que arreu del món ha causat l’eurocentrisme. Reivindicar, però, els valors d’Europa, la bella conjunció de Grècia, de Roma i de la Il•lustració no significa ressuscitar d’entre els morts l’eurocentrisme, ni la pretesa superioritat moral i política d’Europa. (...) Dient-ho com els pensadors de la primera generació de l’Escola de Frankfurt, ens cal una crítica de la Il·lustració.
El patrimoni espiritual d’Europa no és unívoc, sinó plural; no és solament cristià, però també és cristià. La cultura bíblica ha deixat rastre en les creacions europees i, de manera particular, les tres grans tradicions religioses hereves d’Abraham: el judaisme, el cristianisme i l’islam. En aquest esperit d’Europa hi ha el Renaixement, el gir copernicà i l’Aufklärung, però també hi ha el mal, la barbàrie, les atrocitats, els genocidis i les neteges ètniques. No podem oblidar ni amagar aquesta herència dolorosa que forma part de l’esperit d’Europa. La memòria de les víctimes, del mal radical, per dir-ho amb la bella expressió de Kant, no pot, ni ha d’esborrar-se. També forma part de l’esperit d’Europa.
(...) Les civilitzacions només tenen futur si es regeneren una vegada i una altra sense perdre la memòria del passat, amb el record viu del llegat que les ha fet ser com són.
:
Francesc Torralba, "L'esperit d'Europa", a Centre d'Estudis Jordi Pujol.
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada