:Us recomano el magnífic article de l'Eloi Aran a CatalunyaReligió.cat, en el que explica quina serà la seva aportació al curs de la UB "Simbologia religiosa a l'art i la cultura", els propers dies 5 i 7 de juliol a les taules rodones «L’expressió artística del fet religiós: la religió en les arts» i «Arquitectura i espai sagrat: la representació de l’espai sagrat en la societat actual». Entre d'altres coses, hi diu
M'han vingut al cap algunes idees, reflexions que podrien acompanyar la idea de ciutat que estem fent amb més o menys encert des de Mataró, per exemple. Una, de la necessitat de refer horitzons (la cura del paisatge, la centralitat dels límits, el valor de l'espai lliure, la relació entre sòl i coneixement, la relació entre sòl i esdeveniment o encontre, etc...) i de trobar el lloc "per poder afirmar-se" en aquest món sempre en marxa i obert, i també el lloc dels nous límits (el civisme, la sostenibilitat, el respecte...). De l'urbanisme a la urbanitat.
:
Dues, la necessitat d'identificar espais per al transcendent, conscients que si no, tot simulacre pot esdevenir mite, tot objecte reencantat. I no tot és el mateix,és clar.
:
Aquí ho deixo. Gràcies, Eloi.
:
Des del camp de l’arquitectura recomano la lectura de “La idea de ciudad” de Joseph Rykwert, del qual Eugenio Trias va fer-ne un resum genial a l’article “Sol de invierno” el passat Nadal. En aquesta obra es reivindica el mateix que preten desvetllar el curs “Simbologia religiosa a l’art i la cultura”: les arrels metafísiques de la comunitat humana que ha quedat desdibuxada pel trencament de tot límit que es va donar amb la modernitat. Intento explicar-me: Des de que Nietzsche va esborrar la línia de l’horitzó, els homes hem perdut la referència del transcendent en la nostra cultura i, amb ella, hem anat esborrant també els límits de les antigues muralles de les ciutats, dels camins i, fins i tot, dels límits horaris. La ciutat, a imatge i semblança de les nostres vides, es presenta ara com l’urbanisme “sprawl”, desparramada i dispersa com tan bé va mostrar la pel·lícula “American Beauty”. Així, la ciutat de la sobremodernitat es caracteritza per la alienació esquizofrènica de l’home en un món sempre en marxa (on-line) i en xarxa, on ja no es viu en un “krono-topos” sinó en un doble espai constantment a cavall entre l’actual i el virtual, aquesta mena de “u-topos” descrit per Marc Augé a “Los no lugares. Espacios del anonimato”..
Què és doncs la ciutat segons Joseph Rykwert? La ciutat és la solució a una malaltia humana que és la necessitat de significat, un lloc on poder afirmar-se, un krono-topos habitable
M'han vingut al cap algunes idees, reflexions que podrien acompanyar la idea de ciutat que estem fent amb més o menys encert des de Mataró, per exemple. Una, de la necessitat de refer horitzons (la cura del paisatge, la centralitat dels límits, el valor de l'espai lliure, la relació entre sòl i coneixement, la relació entre sòl i esdeveniment o encontre, etc...) i de trobar el lloc "per poder afirmar-se" en aquest món sempre en marxa i obert, i també el lloc dels nous límits (el civisme, la sostenibilitat, el respecte...). De l'urbanisme a la urbanitat.
:
Dues, la necessitat d'identificar espais per al transcendent, conscients que si no, tot simulacre pot esdevenir mite, tot objecte reencantat. I no tot és el mateix,és clar.
:
Aquí ho deixo. Gràcies, Eloi.
:
Foto: Joseph Rykwert
:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada