divendres, de juliol 23, 2010

Ponts o aïllament?

La paraula pontífex prové del privilegi episcopal d'encarregar la construcció dels ponts medievals. Ara no sé, però hi ha molts països que prohibeixen que prenguis fotografies de ponts, donat que bombardejar-los és el primer que fa l'exèrcit contrari en cas de guerra per tal d'aïllar les tropes del país. Les tropes i la gent. No ens ha d'estranyar, doncs, que els ponts siguin les metàfores de la concòrdia, del diàleg i de les relacions que convé assentar sòlidament perquè -de no fer-ho- ens desprotegiríem aïllant-nos.
:
Tres actituds possibles
:
La deriva actual del catalanisme comprèn, almenys, tres actituds. La primera, que fa més soroll i pretén l'hegemonia amb riscos evidents de ruptura catalanista, i catalana of course, és l'independentisme. Té el seu parió, on s'emmiralla per créixer, en l'onada nacionalista espanyola de base anticatalana que ha engendrat en molt bona part el PP. Ambdós coincideixen en què l'Espanya plural és un miratge, que un Estat només pot ser compost per una nació i que el destí de tota nació és tenir Estat. És una posició antiga, però forta per la seva simplicitat. No admet matisos. No ens hem mogut del model Estat-nació. I tot plegat preocupa -amb raó- també a alguns que es diuen independentistes (vegeu Raimon Ribera).
:
La segona actitud és la més complexa, difícil i lenta (com s'ha vist), que sovint es confon-interessadament, tàcticament- amb la renúncia o la submissió (però que sembla majoritària, a tenor de les enquestes d'avui). Consisteix en pensar que Catalunya només pot ser si els ponts que la volten són forts, fluïds i consistents. Fins i tot els ponts més vells, els que tenen sis-cents anys (Casp), cinc-cents (Reis Catòlics) o tres-cents (Felip V), amb imposicions i noses incloses, per la seva sedimentació, poden ser més útils pel país que la seva clausura. N'hi ha de nous, de ponts, fonamentalment el més modern, amb Europa, un altre projecte amb problemes d'estructuració i de projecció. Sí, tenim un entorn amb problemes, però és el nostre. I també, com sempre, amb oportunitats. L'avantatge d'aquesta actitud, que a mi m'és més propera, és que sap olorar les oportunitats on els altres hi veuen problemes, que comprèn la contingència enlloc d'embaladir-se (o queixar-se) amb el que no té, que contempla el que ha anat i vingut a banda i banda dels ponts i sap que també això és Nació.
:
Problemes o oportunitats?
:
La tercera atcitud podríem dir que és una escissió de la segona, i que avui encarnaria perfectament Pujol. No descaradament independentista (sí els seus hereus polítics, que abracen també sense complexos l'ideari neoliberal), Pujol disculpa la deriva sobiranista de l'actual CiU certificant la mort de l'actitud pontifícia, que havia estat clau en la reformulació catalanista els anys de dictadura. La Sepharad d'Espriu o els anhels de Vicenç Vives serien un fracàs. Crec que aqusta actitud denota un cert cansament, una mica d'orgull ferit (les coses, sense mi, no poden anar bé... sembla dir l'expresident) i la natural frustració posterior les excitacions irreals que adoleix el nacionalisme català.
:
Però crec que Catalunya, la nació catalana, només serà gran i forta si sap conservar, refer i fer els ponts amb l'exterior, per més 'natural' o 'artic¡ficial' que sigui, o per més que la lectura 'dels altres' sigui ben diferent. A l'altre cantó dels ponts hi ha oportunitats. I, sobretot, possible aliats. Cap de les altres dues actituds (excepte en els 'separadors' espanyolistes) té aliats possibles. Qui és l'aliat de CiU a Espanya i Europa? Qui ho és d'ERC? Qui ho és d'ICV? Una nació com la nostra necessita també d'aliances fortes. I la votació del Congrés contra el text acordat entre el PSC i el PSOE a rel de la Sentència del TC sobre l'Estatut no tan sols rebutja els ponts, sinó que renuncia a les aliances. Ens fa més aïllats. Més sols, sí, i més febles.
:
En parlen Manuel Mas i Consol Prados (i, de nou, Consol).
Foto: Pont de Besalú. (Pere Soler - Braid44)
:
Publica un comentari a l'entrada