Tempesta de pasta i pizza

Un dels desavantatges de fer el festival Shakespeare per aquestes dates és que probablement només podré assistir a l'acte inagural, ahir dimarts, amb una magnífica i personal representació adaptada de La tempesta, la darrera de les obres de l'autor. La direcció de la producció francesa anà a càrrec d'Irina Brook, de la que l'any passat ja en vam conèixer una refrescant adaptació d'El somni d'una nit d'estiu.

:

La idea de l'adaptació és molt bona. Res de 'modernors' impostades, o d'actualitzacions forçades a un altre context polític, o una crítica "al sistema"o al que sigui que ni tan sols Shakespeare somniés. El nou context simplifica la trama, la poètica i el llenguatge (salvant, això sí, bona part dels versos més bells que foren escrits) fent que el ducat de Milà sigui una pizzeria napolitana, i que el duc es transformi en el rei de la pizza i la pasta. La combinació d'elements de dansa o de circ, la seva particular relació amb la música popular, l'escenografia de xiringuito de platja... són elements que atorguen popularitat, senzillesa, sense atacar el nucli essencial de l'obra.
:

El tribut al teatre clàssic

:

I al nucli de La tempesta hi ha tres referents, almenys; repassem-los breument. Un, el tribut al teatre clàssic, cosa freqüent en tota l'obra shakesperiana, que en beu per reinventar-lo en el teatre modern, barroc. El teatre sorgeix a Grècia per la necessitat de l'home, abandonat pels déus a la seva sot a la terra, descobreixi els seus límits mirant-se, descobrint que les virtuts i els vicis conviuen sense massa remei a cada una de les ànimes emmascarades (la paraula persona prové de 'màscara'). La renúncia de Pròsper a la màgia remet a les divinitats (com Crist mateix) que es convertien en homes i dones per poder viure a fons l'experiència apassionada de la humanitat... a costa de la mort. I també a Ulisses que, contra l'oferta de l'eterna joventut que li fa Calipso, s'estima més reemprendre el seu retorna Ïtaca, amb Penèl·lope i el seu fill Telèmac.

:

La raó basta?

:

Dos, la reflexió sobre els límits de la raó. Reflexió que sorgia a principis del segle XVII, m'imagino, pels nous contactes amb les tribus americanes, talment també com del contacte amb les cultures de l'entorn atenenc en sorgeix la filosofia presocràtica. I, d'altra banda, de la pròpia experiència amb el costum (el proscrit i el no proscrit) relatiu a allò sobrenatural o màgic. El que es posa de manifest, aquí, no és tant el valor o no de l'irracional, sinó el límit de la pròpia raó: és suficient per a la conquesta d'altres món no coneguts (físics, intel·lectuals, etc...)? La raó ens basta?

:

Això ens porta al tercer punt, el catolicisme, en una societat anglicana que s'hi enfrontava. Certament, la raó no basta, i aquest era l'advertiment catòlic, a qui Shakespeare pica l'ullet amb la primacia del perdó sobre la lògica dels enemics, que ha estat la que ha imperat al llarg de l'obra, demostrant també les seves costures malgirbades: l'amor de Miranda a Ferdinando, l'embriaguesa, els dubtes de Caliban... no l'irracional, sens dubte, sinó allò d'intensament humà, de profundament alliberador, que conviu també amb la llum de la raó... de la qual també a vegades ens n'hem d'alliberar. Per trobar, a Ítaca, després del llarg viatge, la Penèl·lope i el Telèmac als que implorarem perdó.
:

En parlen Glòria Figuerola, La Vanguardia, El Periódico i Comas-Soler a El Tot Mataró.

: