dijous, de novembre 03, 2011

Excés de preguntes *


El panorama expositiu de Barcelona ha arrencat aquest curs amb bones exposicions. Una d'elles, sens dubte, és la que ofereix La Pedrera amb una sèrie de peces de Perejaume, fruit totes elles d'una reflexió que l'artista vol compartir amb el públic i que, a parer meu, gira al voltant de dos grans temes. El primer sobre la cultura de l'excés i l'altre sobre el propi paper de l'art. Vegem-ho.

Certament, l'ésser humà es caracteritza -entre d'altres coses- per l'excés. Diuen que tenim un cervell excessiu -encara que no ho sembli- i causant tant de les possibilitats experimentals i especulatives que nodreixen la història de la humanitat com, també, dels desequilibris d'aquest delicat òrgan. Ens apreta el temps (del qual en tenim consciència), apreciem un 'més enllà' de les coses que ens passen, ens pesa l'avorriment i basem bona part de la nostra vida en l'acumulació (de riqueses, de coits, de provisions, de títols, de poder, d'amor). La cultura -diria Freud- fa de contenció i alhora vehicula tant l'excés com la seva ànsia, quan no la reprimeix. Perejaume ve a dir que l'art, que és una de les estratègies d'aquesta cultura, sembla que -enlloc de ser contenció o vehicle- s'hagi empeltat també del desig d'excés. Hi ha tant de tot, no tan sols productes artístics, també xerrameca, que en reivindica un cert despullament, una 'neteja', un retorn al fet primigeni de l'emparaulament (vegeu Duch), de tornar a dir les coses, si és que cal. Potser algunes ja estan bé fora del llenguatge que, sempre, alhora que les apropa, també les perverteix. "Que tot fa mal de tant de dir-ho, / fa por de tant dit i redit" anomena un dels quadres.

Deia que l'artista ens proposa també, a redòs de l'anterior reflexió, una sobre el paper de l'art. Les acumulacions de quadres en muntanyes o pinacoteques infinites, la fixació sobre els fragments i una mena de 'fugida' dels continguts dels quadres són tres exemples de la incomoditat que semblen manifestar les pròpies obres davant la gosadia de representar quelcom que -de fet- no li cal. És millor el paisatge d'Olot o un quadre de l'escola d'Olot? L'art, doncs, ha d'interpretar-nos la natura o ella s'interpreta molt millor sola, com insinuen aquestes obres de natura antropomòrfica o una pedra 'prestada' a l'exposició temporalment per una pedrera anglesa? Aleshores, l'art, quina porta obre? Potser la dels camins ocults dels objectes i els éssers, els mapes i els circuits mentals associats, tal i com indica el deix profundament surrealista de tantes peces?

Així, plena d'interrogants i seduccions, és l'exposició de la Pedrera, que mostra el Perejaume més adult, més capaç de parlar a la ciutat cara a cara i, alhora, de fer-ho amb tota la modèstia i estimació cap a la vida complexa d'aquest ésser excessiu que, sobretot, ho és en la quantitat infinita de preguntes que es fa.

* article per la revista Valors (novembre 2011)
L'exposició "Ai, Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!" serà a La Pedrera fins el 12 de febrer de 2012



Publica un comentari a l'entrada